Gala Pin: “El PSOE és molt més sensible a la pressió del sector immobiliari”

Entrevista a l’ex-regidora dels comuns que publica 'Qué pinto aquí?' (Icaria Editorial), sobre el seu pas per l'Ajuntament de Barcelona

VilaWeb
Gala Pin, en una imatge d'arxiu (fotografia: Daniel Bartolomé).
Andreu Barnils
06.04.2022 - 06:50
Actualització: 06.04.2022 - 08:50

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Gala Pin (València,1981) va ser regidora de Ciutat Vella, a Barcelona, durant el primer mandat d’Ada Colau (2015-2019), fins que va plegar. Provinent de l’activisme veïnal, ara ha escrit un llibre explicant el seu pas per l’Ajuntament amb un títol que ho diu tot: ¿Qué pinto aquí? Un affaire institucional (Icaria Editorial) . VilaWeb va entrevistar dilluns la senyora Pin per parlar d’un llibre on les memòries polítiques i les personals es barregen en una prosa intensa i treballada.

Frase del llibre: “Escric quan estic trista i el sexe ha estat un espai de llibertat.” Per què trista?
—Els textos més personals els escrivia quan estava més trista. L’escriptura és una manera de pair les situacions i intentar ordenar-les i entendre-les. El llibre l’he escrit per dir: jo he après açò, a veure si a algú li serveix. Pensar el pas de les institucions des de fora i des de dins.

Al llibre us veieu crítica amb el PSC.
—No és cap sorpresa que sigui un element crític amb el PSC. El meu activisme havia estat contra polítiques del PSC: pla d’ascensors de la Barceloneta, Hotel Vela, reforma del Port Vell. I crec que un dels problemes que té el PSC, com podria tenir qualsevol partit que hagi governat quaranta anys, és la connivència amb les elits de la ciutat.

Sobre l’hotel de les Drassanes dieu que no tan sols hi veieu corrupció, “sinó possible finançament il·legal del PSC que no has pogut demostrar”
—Parlem d’una pastilla de terreny qualificat d’habitatge protegit, que de sobte es converteix en un sòl on es pot fer de tot. I on la revalorització econòmica és brutal. D’un milió d’euros a vint milions, si no ho recordo malament. Una altra cosa és que sempre s’hagin trobat les escletxes legals per a anar portant endavant el canvi de planejament. Però per mi açò fa pudor. I més sabent que en el mateix plantejament de les Drassanes hi havia un post-it que posava: “Elena, aquesta és la finca de la qual et parlava.” Signat: Lozano, cap dels serveis tècnics a Ciutat Vella. Elena Ariza, cap dels serveis jurídics a Ciutat Vella. Juntament amb Quilet, enginyer extern, concedien llicències de manera irregular. Ara es fa el judici.

Ara el PSC governa la ciutat amb els comuns.
—Perquè malauradament, i ho dic al llibre, la proposta del tripartit era la millor proposta que podia sortir llegint els resultats del 2019. I hauria estat la proposta que més bé hagués anat a la ciutat. Però novament van operar lògiques supramunicipals.

Al llibre, tot sigui dit, no parleu del sí de Manuel Valls a Colau que va entrar en joc. Com el valoreu?
—El text on en parlo [“De putas, pactos y moros”] intenta sortir d’aquesta lògica. Quan hem de fer negociacions sovint ens fixem en aquests moviments de partits, però no s’ha de perdre de vista per a què, i per a qui, fem política. Durant els debats sobre les negociacions de la investidura, hi ha l’enterrament d’una puta del carrer dels Robadors, i l’Id al-Fitr, la celebració musulmana de milers de barcelonins. I tots dos passen desapercebuts. Jo vull posar el focus en aquesta discriminació de les comunitats musulmanes i les prostitutes.

I expliqueu que aquell dia us poseu a plorar a l’enterament d’una prostituta.
—Per poca empatia que tinguis, quan veus el dolor dels altres, plores. I perquè és una mostra que el sistema va fallar, no tan sols l’ajuntament. També Mossos i Generalitat. Tots sabíem la situació de la Lily i no la vam poder salvar.

Assassinada?
—No s’ha aclarit. O morta, o assassinada. Va caure d’una finestra del carrer de Margarit.

Un altre àmbit del llibre és la guàrdia urbana. Que en pensàveu abans, i que en penseu ara després del vostre pas per l’ajuntament?
—Un dels grans aprenentatges és com les esquerres han de poder pensar una seguretat que doti d’eines des d’una perspectiva garantista, i que els cossos de seguretat tinguin pràctiques garantistes. És a dir, hem de tenir una policia que vetlli per la seguretat de les treballadores sexuals del carrer. I si les tenim treballant de manera segura voldrà dir que els carrers seran molt més segurs per a tothom.

Frase del llibre: “Els rics tenen la seguretat coberta amb alarmes i seguretat privada. Els pobres, només la policia.”
—És una frase de Jordi Corona (ERC) i es va fer molt clara amb els veïns de la Riera Baixa. Vaig anar a una assemblea de veïns a les 9.30 i una veïna em deia: no visc al passeig de Gràcia, ho sé, però et demano poder viure tranquil·la a casa meua. Ella volia més presència policial. Vaig veure patiment real.

Frase: “Amb la policia has de tancar files de cara enfora, per a ser estricte de cara endins.”
—Aquest és un dels aprenentatges que hauria preferit de no haver de fer. I açò és una cosa que no pots demanar als moviments socials que entenguin. I has d’assumir que implicarà critiques.

Front marítim. No crec que la solució us hagi agradat. Comprat per fons d’inversió. Per què acaba així la història?
—Evidentment, a mi m’hauria agradat que aquests locals públics haguessin acabat per al foment de la cultura nàutica o investigació de l’esport. Però també vull dir que sí que hem rescatat alguns locals. De tota manera, sí, l’administració pública ha de ser repensada, hi ha burocràcia bona i dolenta. En aquest cas, tens una concessió d’uns locals del front marítim a una empresa extingida… fa dinou anys! I no ho havia vist ningú? D’entrada, alguna cosa no funciona, i sense maldat darrere. No comparteixo, però puc entendre, que a final dels noranta es volgués fer de pressa la posada a punt de Barcelona. Constato la capacitat d’influència d’alguns sectors de la ciutat sobre els altres (els veïns que han d’aguantar les discoteques no tenen tanta influència com el lobby d’oci nocturn) Podríem tenir un front marítim de Montjuïc al Besòs més orientat a l’esport nàutic de base, ciència ciutadana del mar, equipaments de proximitat, i, en canvi, vam tenir aquesta promoció d’oci, que és un desastre.

I que amb el nou projecte continua.
—Bé, tens aquesta part del CSIC, que s’amplia, i una modificació al port olímpic. Per a fer un viratge de 90 graus necessites molt de temps. Necessites fer polítiques públiques, per saber com vols tenir la ciutat d’aquí a trenta anys, i anar revisant sempre.

Al llibre parleu “dels dolents”. “Avui m’he reunit amb la màfia” Però no en dieu el nom. Per què?
—És fàcil de saber qui és, per poc que es coneguin les dinàmiques. En realitat el nom el dic en  un altre lloc. No dic noms perquè vull mostrar dinàmiques. Era tan heavy la manera de parlar, l’envestida que em feia aquella persona… “Aquí jo determino com es fan les coses.” Un dels xocs més bèsties que vaig tenir.

Gala Pin, en una imatge d’arxiu (fotografia: Daniel Bartolomé).

Una petita victòria seria el CAP Nord del Raval?
—Sí. Petita victòria col·lectiva. Allà on hi ha hagut ciutadania organitzada és on hi ha hagut victòries.

Una petita derrota, del vostre pas, quin seria?
—Una part del front marítim. La sensació és agredolça. Hem aconseguit uns locals, però no els altres. Una de més global, i que no és competència municipal directament: esperava més lleialtat institucional amb el port i una municipalització més coherent a la zona. I aquí no me’n vaig sortir, com és evident per qualsevol que hi passi.

I habitatge? Us criticaven que a l’ajuntament no aturéssiu desnonaments però cridéssiu a aturar-los com si encara fóssiu a la PAH. És molt difícil de guanyar, fins i tot des de dins?
—Tinc clar que, malgrat que l’ajuntament fa polítiques públiques que no fa cap administració, sí que necessites una estratègia multicapa. Ara s’ha anunciat que l’ajuntament, si les negociacions no van bé, presentarà al·legacions a la llei estatal d’habitatge. La victòria que va significar per als moviments socials la llei d’habitatge a Catalunya i la regulació del lloguer és una mostra que has de treballar en diferents capes. Més que una derrota, veig la necessitat de tenir una estratègia on tothom estigui alineat. I aquí hem de dir que el sector immobiliari té capacitat d’influència, també en el camp judicial.

Pot ser que el PSOE faci amb els comuns igual com fa amb els independentistes, gols per l’escaire? En l’habitatge, també.
—El PSOE té aquesta idea que part dels seus votants són petits propietaris, però en realitat la mateixa ministra, quan era alcaldessa, parlava de la necessitat de regular els lloguers. I sí, el PSOE és molt més sensible a la pressió del sector immobiliari i els lobbies. Novament, les victòries vindran dels moviments socials. I Catalunya és molt bon exemple.

Any 2015: us presenteu amb la idea del “sí que es pot”. Després de quatre anys dins, creieu que es pot?
—Sí. La institució té capacitat transformadora. I no s’ha de perdre de vista. Ara, és molt lenta i té limitacions.

Dediqueu un capítol al Primer d’Octubre i la por que vau sentir.
—La por no era per l’1 d’Octubre. Jo vaig ser a l’escola Mediterrània, on va haver-hi repressió, sí, però també apoderament col·lectiu molt fort. Vaig dormir allà. I recorde aquella força de l’autoorganització i comunitat del barri. Aquest text és escrit després del discurs del rei. El 3 d’octubre. La por venia de sentir el suposat cap d’estat que feia un discurs alienat amb l’aporellos-oé i no amb una voluntat de trobar sortides democràtiques a una crisi evidentment política.

Micromasclisme en una escena: en una reunió un home us fa un peto al front! Regidora i petó al front?
—Joan Gaspart. Amb qui tenim cultures, i segles, diferents.

Expliqueu una agressió en un viatge a Cuba. Què va passar?
—Quan era molt jove, no ara. Era un viatge per a fer un curs de cooperació internacional. Amb una part d’oci, en què unes quantes dones que vénen amb mi tenen la voluntat de lligar. Jo no hi tenia interès, i a Cuba vaig rebre una agressió sexual, sí. No greu. Però l’explique.

Dieu que vau néixer en una casa amb piscina. A casa les coses van anar molt bé.
—Vaig nàixer en un pis xicotet de Valencià, i després els meus pares els va anar molt millor, sí. Hi ha una cosa que he après amb els anys: sovint la gent que no hem tingut dificultats, i a mi no m’ha faltat mai de res, sembla que s’hagi d’amagar. O que ens treu legitimitat per posar-te al costat de segons quines causes. Com a adulta, he decidit clarament de quina banda estic. No te n’has de penedir ni amagar-ho.

—On és ara Gala Pin?
—Vaig patir molt quan em van acusar de portes giratòries i ara no dic el nom de les empreses on sóc, perquè voldria estalviar-los maldecaps. No ha estat fàcil trobar feina sense voler padrins, però he tornat a treballar en l’àmbit de la tecnologia i drets humans, el terreny on es juga la democràcia.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies