Gabriel Ensenyat: “L’emigració va ser emprada per l’estat per consolidar l’espanyolització de les Illes”

Entrevista al medievalista que acaba de publicar ‘Fuster i els mallorquins. El debat identitari a la Mallorca tardofranquista’ (3 i 4), guanyador del darrer premi Octubre d’assaig

VilaWeb
Esperança Camps Barber
04.05.2022 - 21:40
Actualització: 05.05.2022 - 15:14

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’arribada del turisme de masses a les illes, a mitjan anys seixanta del segle passat, va causar un sotrac que va tocar tant la cultura, com la llengua, com la demografia. Pràcticament, cap element de la vida social mallorquina no restà al marge de les transformacions tan profundes que van acompanyar aquell esclat. Gabriel Ensenyat (Andratx, Mallorca, 1961) ho explica a Fuster i els mallorquins. El debat identitari a la Mallorca tardofranquista (Edicions 3 i 4) amb les ulleres fusterianes posades. És a dir, Ensenyat llegeix tota aquella revolució amb el filtre de Nosaltres, els valencians, que es va publicar aquells mateixos anys, i que obre les portes a un debat identitari. A partir d’ací, l’autor ho aprofita per a remarcar fites històriques que han puntejat el debat, com ara el naixement de l’Obra Cultural Balear, la publicació del llibre Els mallorquins, de Josep Melià o la polèmica gonella. Ensenyat parla també de la influència transversal del pensament de Fuster sobre els intel·lectuals de l’època i de la vigència actual del debat identitari.

El llibre, que va guanyar el premi Octubre d’assaig Joan Fuster del 2021, arriba ara a les llibreries amb una portada que és una fotografia en blanc i negre de la platja de Portocristo a la dècada dels seixanta. Ombrel·les i turistes a rompre en una costa que es començava a veure poblada de xalets.

Al títol jugau a l’ambivalència entre el gentilici mallorquins i Els mallorquins, llibre que Josep Melià va escriure dos anys després de l’aparició de Nosaltres, els valencians.
—Sí. Juga a posta amb l’ambivalència. Vaig voler lligar Joan Fuster i Josep Melià. Ho vaig fer per emmarcar-ho, per la influència que Fuster té sobre l’obra de Melià. I, a part, també hi ha el fet que Els mallorquins, el llibre de Melià, té aquest títol, però l’àmbit de la seva reflexió és d’Illes Balears. Jo també ho he fet així i tenc en compte tot l’àmbit encara que al títol es parli de “mallorquins”.

El tema del nom és molt complicat. Costa de dir “balear”, però no tots els illencs se senten identificats amb el terme “mallorquins”.
—Aquest és el problema. Pràcticament, mai utilitz la paraula “balear”, perquè realment no s’ha fet servir mai. En un llibre anterior parl de tota la problemàtica de les denominacions a l’edat mitjana, i una cosa que coment és la inexistència d’un Regne de les Balears. A l’edat mitjana s’anomenava Regne de Mallorca i, així i tot, a vegades se’n feia una interpretació exclusiva per a referir-se a l’illa de Mallorca si els interessava políticament o econòmica. Si s’havia de contribuir, per exemple, els que no eren de Mallorca en volien quedar al marge. És a dir, que la qüestió del nom ja ens ve de l’edat mitjana, i el veig molt mal de resoldre.

Els canvis que el turisme va dur a Mallorca van ser tan espectaculars que es va veure que la nostra identitat se n’anava en orris

Al llibre feu referència a l’absència d’un sentiment pròpiament balear.
—El problema que no hi hagi ni un nom, ni un sentiment balear o balearista comú, perquè cada illa tira pel seu vent i cada habitant d’una illa s’anomena d’acord amb el nom de l’illa… mallorquins, menorquins, etcètera, fa que aquest aspecte quedi molt difús. El factor insular és d’una complexitat que dificulta d’arribar a conclusions i a definicions clares. Però potser té un aspecte positiu quant al nom de la llengua. Ho he sentit dir alguna vegada a l’ex-president Gabriel Canyellas. Sempre diu que no van tenir dificultats a l’hora de fixar el nom de la llengua que es parla a les illes. En van dir “català” sense cap problema perquè no hi havia tradició de dir-ne “balear” i encara menys “mallorquí” o “menorquí”…

Per què relacionau el debat identitari que origina l’arribada del turisme a Mallorca amb Joan Fuster?
—He emmarcat el debat identitari entre dues fites. Una és Nosaltres, els valencians que va originar un sotrac, un debat als Països Catalans, molt més enllà de la qüestió purament valenciana. I a Mallorca, els canvis que va dur el turisme van ser tan espectaculars i tan intensos que havien de dur problemes entorn d’una identitat que es començava a veure com canviava, que perillava i que començava a anar-se’n en orris.

Què va pesar més en els canvis socials i de tota mena a mitjan segle passat, els turistes estrangers que començaven a arribar en massa, o la gernació que venia en cerca de feina i d’oportunitats?
—Totes dues coses. Per una banda, els emigrants, els forasters, van significar un trasbals demogràfic impressionant i també lingüístic, social, etc. I llavors, els estrangers i els turistes van significar un canvi absolut de mentalitat. Jo era a Andratx, que va ser un poble dels més afectats per la circumstància. Jo era un nin, i encara me’n record, del contrast entre les dues coses. És a dir, aquelles persones majors que de cop i volta havien vist arribar una gentada que parlava una llengua que la gran majoria no sabien. I aquesta mateixa gent estaven astorats quan veien aquella estètica estrangera, aquelles dones amb tan poca roba, aquells hippies barbuts i amb cabellera…. Va coincidir tot alhora. Els dos grans canvis es van produir simultàniament i això va modificar tant la societat rural tradicional, que explica l’interès per parlar de la identitat. La gent que ho veia més clar deia: aquí passa una cosa grossa. I de fet, al llibre esment algunes novel·les de l’època que ja en parlen. Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens… Són molt significatives perquè conten no tan sols allò que passava, sinó allò que veien que passaria, que és el que ha passat finalment. El desgavell que va venir després.

No hi van oposar resistència, els illencs.
—No. No s’esqueien les condicions polítiques per a oposar-n’hi. No hi havia mecanismes per a la resistència i, a més, l’emigració va ser emprada –i això no té a veure amb ells– per l’estat per a consolidar l’espanyolització. L’emigració va fer infinitament més per introduir el castellà a les Balears, que no cinquanta mil lleis de Franco. Més que les amenaces. Perquè el català continuava essent la llengua del poble, però a partir del moment de l’arribada de l’emigració allò va canviar del tot.

És el mateix procés que va passar en algunes àrees del País Valencià.
—Hi ha moltíssimes afinitats. I jo encara afegiria que els dos països s’agermanen en termes d’història i de filologia, perquè a banda i banda de la mar un seguit de personatges d’alt nivell s’han dedicat a dir les mateixes animalades negacionistes de la història en allò que fa referència a la catalanitat. Tots dos països tenen una trista afinitat notòria.

El gonellisme i el blaverisme.
—En els vessants històric i filològic. A més, amb personatges clonats. Catedràtics d’història medieval a Mallorca i a València que han predicat el mateix. Pseudo-filòlegs negacionistes… tot això.

Això al Principat no va existir, però ara sembla que comença a detectar-s’hi.
—En aquell moment no hi era, però ara compareix a l’hora de negar una realitat nacional catalana fonamentada en la història. Es vol presentar una història catalana lligada a l’espanyola, o al servei de l’espanyola. Això no obstant, fins al decret de Nova Planta, el món català, la corona catalano-aragonesa i la resta de l’estat, havien estat dos mons molt diferenciats. L’altre dia vaig veure que un d’aquests espanyolistes ferotges deia que gràcies a la reconquesta els catalans d’ara no van amb mocadors al cap com els musulmans i les dones no van amb la cara tapada. En canvi, la realitat històrica és que el món català va néixer lligat a l’imperi carolingi, va ser una conquesta de Carlemany, i que durant tota l’edat mitjana va tenir una vicissitud pròpia amb una forta orientació cap a Occitània, fins que els francesos s’hi ficaren. Això vol dir que la història anava ben al marge de la resta de la península. Tot això és el que es vol negar, que es vol aigualir, sempre al servei de la unitat nacional espanyola.

Al País Valencià durant la transició hi havia una premsa molt bel·ligerant contra la unitat lingüística. A les Illes això va passar?
—No tant. En algun moment m’ha sorprès veure que personatges del règim, en temps de Franco, parlaven tranquil·lament a Mallorca de la catalanitat i de la llengua. Ningú no ho qüestionava. Jo ho interpret en el sentit que, havent-hi Franco, parlar de catalanitat i de llengua catalana no era cap problema perquè la dictadura anul·lava qualsevol possibilitat de fer activitats polítiques a partir d’aquí. El conflicte va sorgir a la transició, quan el nacionalisme illenc reivindica la història i la llengua com un component més de la identitat. Llavors sí que aquests personatges, tant a València com ací, canvien el discurs. Els que abans parlaven tranquil·lament de catalanitat històrica, lingüística, cultural, política, s’hi posen en contra.

La violència ultra també diferencia el debat als dos territoris.
—A les Illes va ser de més baixa intensitat. Sí que hi havia pintades i amenaces, però és que a València posaven bombes i hi va haver algun assassinat que ha quedat sense aclarir perquè en aquell moment ningú no el va investigar. Extraoficialment, se sap que era l’extrema dreta i fins i tot se’n saben noms i llinatges. A les Illes hi havia pintades i amenaces i algun insult. Crec que l’atemptat més important va ser quan aquell personatge, en Jaume Martorell, d’extrema dreta, va enderrocar el repetidor de TV3, als anys vuitanta, però la cosa no va arribar a aquell nivell.

El debat identitari continua amb balearistes que parlen dels talaiòtics des del punt de vista de l’espanyolisme

Començau el llibre al tardofranquisme, però dedicau un capítol molt extens a les reminiscències i arribau a l’actualitat.
—Jo planteig que ja al final del franquisme, i sobretot, durant la transició, tot s’encamina cap a un vessant polític. El debat continua. A més, en l’actualitat, encara hi ha plantejaments d’aquests balearistes que remeten a una identitat que prové dels talaiòtics i arriba gairebé inalterada. Són debats en clau espanyolista que apliquen l’esquema de l’Espanya eterna o una balearitat eterna però poblada de catalanitat. I sabem qui són els grups que ho promouen. Secessionistes d’extrema dreta. He deixat de banda el debat de carrer i m’he centrat en el que he anomenat gonellisme amb ínfules, tan històric com, entre cometes, “filològic”. Són allò que dèiem, persones de molt alt nivell que propugnen aquestes inconveniències. I dic inconveniències per no dir paraules més malsonants.

Els partits polítics que podríem anomenar nacionalistes són hereus d’aquell debat o se n’han desmarcat una mica?
—No se n’han desmarcat del tot, però van per vies que intenten ser molt més pragmàtiques. No focalitzen aquesta qüestió com a eix fonamental. La miren igual que defensen la llengua, però durant la transició la cosa era molt més clara. El concepte mateix de Països Catalans s’ha arraconat molt a l’àmbit polític. També a Catalunya, per cert. Era un concepte molt viu i amb el temps s’ha diluït. Crec que és un retrocés que no ens podem permetre, perquè en el fons és fer el joc a l’adversari. És a dir, com que a l’altra part no els agrada que plantegem aquestes coses, idò bé, no les plantejam i així no armam tanta gresca, però ells armen gresca amb les altres coses.

Gabriel Ensenyat

Al llibre també parlau de la creació de l’Obra Cultural Balear. Quin paper hi té ara, a l’hora de mantenir viu el debat?
—Jo crec que en aquests últims anys ha perdut bastant de gas. Ara sembla que tenen la idea de recuperar una mica el terreny perdut. Però per fer aquestes anàlisis no podem perdre de vista la qüestió demogràfica. Altrament, l’anàlisi fallarà sempre. Ací, la gran dificultat és una demografia hostil a totes aquestes coses i que fa que no puguis avançar com voldries, o no puguis fer les coses que voldries perquè la realitat sempre és una altra. Em referesc a la realitat del carrer.

És un missatge molt pessimista.
—El problema és quan ens trobam amb una immigració tan massiva que no s’integra. La idea que les immigracions s’han d’integrar té sentit i té tota la raó del món, i és factible si parlam de migracions més o menys controlades. També hi ha una gran diferència si tens eines per a poder-los integrar, tant si hi ha moltes dificultats com si n’hi ha poques, o si no en tens. I ací, els mecanismes que tenim ja sabem quins són. Són els que l’estat ens ha cedit amb unes condicions i que en qualsevol moment algú de l’estructura de l’estat et pot obligar a fer marxa enrere. Ara mateix pens en el 25% famós de Catalunya a l’escola… Davant això, què hem de fer? Ho deixaré així, amb uns punts suspensius.

Ara fa seixanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians. Continua vigent?
—Hi ha moltes coses, igual que en el llibre d’en Melià, que s’han hagut de modificar, d’adaptar. A més, Fuster va fer el seu llibre pràcticament des de zero. No hi havia estudis previs, no hi havia bibliografia. Allò que va fer va ser especular i formular plantejaments. Amb el temps, això s’havia de corregir, actualitzar, revisar… Ara, la proposta fusteriana d’articular un espai comú català d’identitat, políticament, encara hauria de ser factible. Ens ho hauríem de plantejar com a horitzó. Si més no, ho hauríem de tenir present. És això que no sé si a l’àmbit polític passa, que ho tinguem com una opció. Almanco, una opció. Difícil, complicada, però que hi sigui, que la puguem tocar. A vegades em fa la impressió que ja no la podem tocar massa.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies