La frustració de treballar per sota dels coneixements personals

Dilluns vinent coneixerem l’enquesta de població activa (EPA) del primer trimestre d’enguany. I, quan analitzem les taxes de desocupació ens adonarem que no seran massa diferents de les que teníem en el trimestre anterior. A escala estatal, veurem que la taxa de desocupació global continuarà al voltant de l’11,5%. I comprovarem les enormes diferències que hi ha segons els estudis que ha fet la gent. Així, la taxa d’aquells que tenen només educació primària s’enfilarà al voltant del 24% (com al quart trimestre del 2024) i la dels que porten a la motxilla l’etiqueta d’educació superior baixarà espectacularment fins al 7,5%.

Sens dubte, la disparitat que comporta tenir estudis o no tenir-ne és molt significativa, en termes de desocupació. La conclusió directa que podem treure d’aquesta dada de l’EPA és evident i incontestable: qui té estudis superiors té un clar avantatge en el mercat laboral. I el pas següent seria recomanar als joves que mirin d’estudiar si volen tenir una probabilitat més baixa d’estar a les llistes dels desocupats. I és així com hem fet sempre i hem empès els joves a estudiar.

Però hi ha un aspecte que l’EPA passa per alt, com totes les estadístiques quantitatives. També ens diu que la taxa d’ocupació per als graduats superiors es mou entre el 75% i el 87%, amb els valors més alts a Catalunya (86,8%), La Rioja (86,6%), el País Basc (86,2%) i Madrid (86,2%). Però no sabem si els que treballen ho fan en el lloc adient, segons els estudis, i aporten el seu saber a la societat, segons els anys que han dedicat a la formació en una matèria concreta. Això ens ho diuen més publicacions.

Precisament, la setmana passada, segons les dades publicades per Eurostat, sabíem que més d’un terç dels treballadors espanyols (35,8%) presenten una qualificació superior a l’exigida per a exercir el lloc de treball per al qual són contractats. Un desajust superior al registrat en el conjunt dels 27 països de la UE, on la mitjana de la taxa de sobrequalificació es va situar en el 21,5% l’any passat, i molt per damunt de les xifres registrades en economies com ara Luxemburg (4,7%), els Països Baixos (14,1%), Portugal (16%), Alemanya (18,6%) i l’estat francès, on el fenomen afecta el 20,7% de la població treballadora.

Cal dir que la sobrequalificació és aquella situació que es dóna quan un treballador fa tasques que estan per sota del seu grau de formació, per exemple, graduats superiors que estan ocupats en feines de qualificació baixa.

La dada aquí és esfereïdora: resulta que tenim poca desocupació en la gent més formada, però, en canvi, una tercera part del talent que els suposem està dedicat a feines que estan per sota de la seva capacitat de poder aportar més a la societat. Malauradament, el “lideratge” de l’estat espanyol en aquesta qüestió, no és d’ara, si no que es tracta d’un fenomen endèmic al mercat laboral estatal. Tot i que, segons Eurostat, la proporció d’assalariats sobrequalificats s’ha reduït de dos punts durant l’última dècada, el país continua situant-se al capdavant de la classificació europea. La xifra és molt similar a la de Turquia, per exemple, on afectava el 2024 al 36,4% dels treballadors, i de Grècia, que se situa lleument per sota de la xifra registrada, amb un 33%. I no són països amb què resulta interessant de comparar-se.

Per què això passa aquí, més que no passa a Alemanya, per exemple? La causa no és única. Hem de cercar-les en diferents punts. El primer, i més important, l’excés de gent amb titulació universitària amb poques sortides laborals. Comparant l’estat espanyol amb la UE, ens adonem que només amb estudis obligatoris en la població entre 25 anys i 64 tenim el 36%, mentre a la UE és del 20%. Primera diferència important. Quant als estudis postobligatoris, entre els quals hi ha la formació professional (FP), aquí tenim el 23% (un 10% d’FP) i a Europa són d’un 45% (35% d’FP). Segona diferència molt rellevant. I quant als titulats superiors, aquí són el 41% i a Europa el 34%. Tercera diferència de pes. Només l’estructura ja ens diu que alguna cosa en l’educació la fem diferent de la resta i no surt bé. Són dades del Labour Force Survey d’Eurostat del 2023.

Qui treballa a fons aquest tema és la Fundació CYD (Coneixement i Desenvolupament) en el seu Informe anual. Segons l’últim, recorda que, a pesar que l’estat espanyol compta amb una alta proporció d’ocupats amb estudis superiors (l’octava més alta de la UE), el 35,8% dels graduats ocupen llocs de qualificació baixa, tot evidenciant que el desafiament no radica únicament a formar professionals, sinó a formar-los amb les habilitats adequades. Això no solament es deu a la desconnexió entre l’educació superior i el mercat laboral actual, sinó també a una estructura productiva que, a vegades, no ofereix prou ocupacions de qualificació alta, la qual cosa pot conduir a la sobrequalificació o a la fugida de talent.

Aquesta situació laboral dels graduats posa de manifest la urgència de dotar els estudiants de competències versàtils i transversals que els permetin de desenvolupar-se en un mercat en constant transformació, apunta l’informe. No té sentit que, en àrees estratègiques com ara la informàtica i les ciències, l’augment del nombre de places (14,3% i 4,9%, respectivament) sigui positiu, però àmpliament insuficient per a cobrir el creixement de la demanda (36,3% i 26%, respectivament). Disciplines com ara l’enginyeria no han vist tampoc un augment en l’oferta educativa, cosa que genera una escletxa entre la formació impartida i les oportunitats professionals disponibles.

La fundació reparteix les culpes entre l’educació i les empreses, per la seva tradicional desconnexió. En el fons, és el mateix problema, però enfocat d’una altra manera, que desemboca en la desesperació de molts empresaris que no troben la gent que necessiten, mentre veuen que les taxes de desocupació són altes. En parlava d’això a la píndola del 31 de març. Sembla mentida que en tants anys hàgim mantingut les queixes dels uns i la sobrequalificació dels altres.

En la sobrequalificació hi ha diferències quant als desajustos per branques, com és lògic. Entre els grups de qualificació alta, tècnics i professionals de la salut i ensenyament van registrar el desajust més baix. Per subgrups, destaquen per desajust més baix relatiu els directors de producció i operacions, els professionals de les tecnologies de la informació, els professionals de la salut, més professionals de l’ensenyament (relacionats amb l’ensenyament no reglat), els supervisors d’enginyeria de mines, d’indústries manufactureres i de la construcció, i els professionals de suport en finances i matemàtiques.

En termes d’afiliació a la Seguretat Social, tenim una fotografia més clara de tot això. Doncs bé, la taxa d’afiliació mitjana supera el 80% en els àmbits d’informàtica, salut i serveis socials i enginyeria, indústria i construcció. En ciències socials, periodisme i documentació i en negocis, administració i serveis, la xifra se situa en el 70%-71%, i en arts i humanitats, en el 64%. Per subàmbits, els màxims es troben en medicina i infermeria (93% i 89%, respectivament).

Com a complement, cal dir que el 29,3% dels contractes signats per graduats universitaris el 2023 els classificaven en grups de qualificació baixa, amb una disminució de 2,5 punts respecte del 2022 i la xifra més baixa d’aquests últims tretze anys. Per segon any consecutiu, la sobrequalificació va ser una mica més alta per a les dones (30,2%) que per als homes (28,1%). El fet és que més d’un contracte de cada cinc inscrivia els titulats universitaris en les categories d’empleats comptables i administratius (12,8%) o en la d’empleats en restauració, venedors i protecció personal (8%), llocs que no requereixen estudis universitaris. Per a les dones, aquest percentatge era significativament superior al dels homes (23,6% enfront de 16,8%). Un 6,5% dels contractes classificaven directament els titulats universitaris en ocupacions elementals (8,1% en homes i 5,5% en dones).

No cal dir que la sobrequalificació pot tenir conseqüències molt negatives en qui la viu, més enllà, fins i tot, de la frustració com a persona que ha estudiat durant anys una matèria i no pot desenvolupar els coneixements que ha après. Això pot generar una disminució de la productivitat, a causa de la manca de motivació i desafiaments professionals. Pot conduir a una remuneració més baixa de la que creu que es mereix amb els esforços fets. I pot dificultar l’accés a llocs de treball més bons, ja que no es considera que un lloc inferior sigui reconegut més tard com una experiència rellevant. És un problema del qual es parla poc, però que va minant la moral d’aquells que es troben en aquesta situació, que, com hem vist, són molts.