Fruir amb el mort i amb qui el vetlla

  • Penso en l’acarnissament que és fer espectacle de la desgràcia d’una víctima clara i viva, de fer negoci contra el seu dret a la intimitat i a l’oblit

Marta Rojals
10.06.2024 - 21:40
Actualització: 11.06.2024 - 08:43
VilaWeb

En un poblet de muntanya, fa molts anys, hi va haver tres assassinats envoltats de misteri. Aquests assassinats van captar l’interès d’un periodista talentós que n’ha fet el projecte de la seua carrera, literari, radiofònic, podcàstic i ara televisiu. En aquest últim format, el resultat ha estat una sèrie del gènere dit true crime que ha batut rècords d’audiència, despertant una dèria de país comparable al fenomen dels Caçadors de bolets, que un dia va llançar tot de catalans a la muntanya a la recerca del tresor televisat del moment.

Això és així: arran de l’èxit truculent del programa, el poblet pateix una invasió de curiosos –una allau de turistes, llegeixo al Pallars Digital– fins al punt que hi ha veïns que volen prendre mesures per a frenar-ne l’afluència, en un intent de moment infructuós d’allò que se’n diu posar portes al camp, en aquest cas de manera literal. La idea és de protegir l’entorn natural en general i recuperar una enyorada intimitat en particular, un “dos per un” que van lligats, i entre els qui s’ho miren, la notícia de la notícia ha fet sorgir el debat: per què som d’aquesta manera, els humans? Quina és aquesta força tan poderosa que empeny algú a llevar-se de bon dematí, carregar la canalla al SUV i emprendre una excursió a l’escenari posat de moda per un crim?

Si fins aquí hi ha cap imprecisió demano disculpes, he de dir que no he vist cap capítol sobre el cas, i tampoc no presumiré de reserves morals; la sèrie en pòdcast la vaig abandonar per les imitacions del català nord-occidental de les recreacions –un altre crim de què es parla poc–, i vaig compartir la fruïció de mig Catalunya amb una bona mà de capítols d’aquells que posaven llum a la foscor des de la ràdio nacional. Fins que un dia vaig dir prou. La gota que va fer vessar el got no va ser de sang, però com si ho fos: durant la promoció del pòdcast sobre el segrest més tristament cèlebre del país, el director mateix no va tindre cap inconvenient a explicar que el producte s’havia fet sense –contra, siguem clars– el consentiment de la protagonista, i el resultat ja el sabeu: una lenta dissecció en vint-i-cinc episodis radiofonats, i més endavant no sé quants de televisats, sobre la tortura d’una conciutadana nostra per al delit de tot un país arrepapat al sofà. Perquè no cal dir que els audímetres catalans van petar.

Déu te’n guard, a l’era de l’entreteniment sense fi, d’esdevenir carn d’espectacle d’algú altre, carn onerosament monetitzable. Ara mateix, al país del costat, una mare a qui van matar la criatura s’ha vist empesa a tornar a l’exposició pública per demanar, implorar, que certa plataforma no emeti la sèrie documental que reviu el crim de son fill i amb la qual, qui ho pot dubtar, més d’un paquet de crispetes girarà en algun microones. També, arreu del món acomodat, familiars, amics i veïns que han vist la seua desgràcia mediatitzada contra la seua voluntat són assetjats per fans del gènere que en pengen l’acaçament a les xarxes com trofeus. La fam del públic per aquest format, que és una autèntica febre mundial, es deu haver combinat amb la cultura de la immediatesa: avorrits i gastats els vells esbudelladors en blanc i negre, ara recorrem a víctimes vives i a sang que encara és fresca. Tot això en el moment de la història en què estem més conscienciats sobre la salut mental, que també és per fer-nos-ho mirar.

Fruir amb les desgràcies d’altri és tan vell com la humanitat, deu pensar el lector, i segurament que té alguna explicació que es remunta als nostres parents de les cavernes i al sentiment de fortuna davant del caigut per saber-se un hom viu, supervivent en un món regit per la llei del més fort. Alhora, dos-cents mil anys més tard, com ens guardem de manifestar aquesta satisfacció ancestral davant de ningú que pretenguem que ens tingui per gent confiable i civilitzada. Tan humana és l’una cosa com l’altra, tan humà és l’instint com la domesticació, però amb l’efecte multiplicador de la tecnologia, i les societats insensibilitzades al patiment de tercers per saturació, s’ha demostrat una bona bossa de negoci en la cara B de la humanitat, la de les inclinacions malsanes.

La mateixa conjuntura que ha popularitzat el porno de violació, el ciberassetjament o les campanyes d’odi a les xarxes, també ha afavorit l’auge de la pornografia true crime: són diferents modalitats de consumir dolor i d’obtenir d’aquest consum la satisfacció íntima de no ser naltros les víctimes o els morts. Perquè la pantalla interposada torna l’altre un ninot, ho veiem de mil maneres cada dia, i diluir-nos en la comunió espectadora d’un bon producte audiovisual ens acompanya en les nostres febleses. Això sí, vull pensar que la majoria d’afeccionats a la moda dels crims reals tenim les nostres línies vermelles, el moment que alguna cosa ens fa fer un clec. No penso en aquelles tragèdies en què els mateixos familiars busquen justícia a través de la revisió mediàtica, que aquest seria un altre tema. Penso en l’acarnissament que és fer espectacle de la desgràcia d’una víctima clara i viva, de fer negoci contra el seu dret a la intimitat i a l’oblit, i si aquí hi hauria d’haver la línia vermella del gènere, vull dir en la revictimització. Hi ha qui troba que aquesta és una qüestió simple de llibertat d’expressió, i que el clec si de cas ja el farà qui s’ho miri, però a parer meu no hi ha debat: per a la víctima i els seus familiars, una de les dues opcions ja és massa tard.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any