El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Molt sovint les novel·les breus han marcat un punt d’inflexió en la trajectòria d’un escriptor o en tota una literatura. En el cas català, per exemple, són molts els defensors d’Aloma, de Mercè Rodoreda, com una peça capaç de superar La plaça del Diamant. També hi ha els qui asseguren que la gran modernitat de Llorenç Villalonga es palesa millor a Mort de dama que no pas a Bearn. Sigui com sigui, el cas és que els amants de les novel·les breus d’impacte estan d’enhorabona perquè aquests darrers mesos n’han arribat dues de fonamentals per a entendre la literatura contemporània: d’una banda, Reflexos en un ull daurat, de Carson McCullers (1917-1967) i d’una altra, Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan (1935-2004).

Reflexos en un ull daurat, original de 1941, l’ha publicada l’Altra Editorial, en traducció d’Alba Dedéu. Bon dia, tristesa, del 1954, l’ha editada Viena en la seva col·lecció Petits Plaers, en traducció de Josep Maria Pinto. D’aquesta manera, l’Altra continua la recuperació en català de la figura de McCullers, i Viena consolida la col·lecció Petits Plaers, on fa poc ja va publicar un altre text francès imprescindible, El blat tendre, de Colette.

Tant un text com l’altre varen comportar un cert escàndol en el seu moment. Les lectures de McCullers i de Sagan (d’aquestes obres en concret i del conjunt de la seva producció) no deixen ningú indiferent. En el cas de McCullers, Reflexos en un ull daurat és ambientada en una base militar i per la història planen tot de relacions sexuals i personals mal resoltes, l’ambient castrador d’un món tancat en si mateix i molt jerarquitzat i, fins i tot, els jocs de força i de poder entre classes, però també hi plana l’homosexualitat mal resolta en un país i en un estament, el militar, on era un gran tabú. En el moment de la publicació, McCullers tenia només vint-i-quatre anys, però ja havia sorprès el públic i la crítica nord-americana amb El cor és un caçador solitari, considerada de manera unànime com una de les novel·les més influents del segle XX. A casa nostra, per exemple, Antònia Vicens n’ha reconegut la influència en múltiples entrevistes.

Per la seva banda, Bon dia, tristesa, una novel·la on les relacions sexuals, la gelosia i la crítica a les relacions socials de les classes més benestants de la França sorgida després de la II Guerra Mundial, també va comportar un bon escàndol en el moment de la seva publicació, el 1954. França encara es debatia en una certa moral puritana –cal pensar que és el mateix país on es va jutjar Gustave Flaubert gairebé cent anys abans per incitar a l’adulteri amb la seva Madame Bovary–, i l’aparició del llibre i la irrupció fulgurant de la seva autora, una joveníssima Françoise Sagan, que tot just havia fet els divuit anys, va significar un daltabaix important.

Així doncs, en només tretze anys de diferència es publicaven dues novel·les curtes d’autores molt joves que, evidentment, no varen tenir circulació a l’Espanya franquista més que en la seva llengua original. En el cas de Sagan, va arribar una mica més gràcies al coneixement que hi havia del francès i gràcies al circuit de llibres clandestins provinents de França. La recuperació de totes dues obres poc abans del confinament posa també el debat sobre les dues trajectòries i la seva recepció a casa nostra, i en aquest cas és l’escriptora americana qui guanya clarament.

Aquests darrers anys, l’Altra ha recuperat El cor és un caçador solitari, Frankie Addams, La balada del cafè trist i Entre la solitud i el somni. Per la seva banda, Edicions del Salobre va publicar el 2008 Rellotge sense busques. En canvi, Sagan no ha tingut tanta bona sort, i en català només hi ha la novel·la que ara ens ocupa i una traducció anterior de la mateixa obra publicada el 1998 per la Magrana.

Les dues novel·les que ara s’han traduït al català varen tenir un segon esclat de popularitat gràcies a les adaptacions cinematogràfiques que se’n feren. El 1958 es va filmar Bon dia, tristesa, amb Otto Preminger de director i els actors Deborah Kerr, David Niven i la malaguanyada Jean Seberg, que llavors tenia vint anys i que ja havia enlluernat l’any anterior fent de Joana d’Arc, escollida per Preminger entre 18.000 candidates al paper. El film va incrementar encara més la popularitat de la novel·la de Sagan i la seva fama. Reflexos en un ull daurat es va filmar el 1967 amb guió de la pròpia autora, direcció de John Huston i amb Elizabeth Taylor i Marlon Brando en els papers principals.

Reflexos en un ull daurat va significar la consolidació de Carson McCuller en la literatura nord-americana. La novel·la va rebre elogis de bona part de la crítica i, fins i tot, Ernest Hemingway va lloar-la en una entrevista i va assegurar que era ‘un dels millors llibres escrits des del sud dels Estats Units’ i que ‘en la seva condensació hi cap tot un món’.

McCullers no va tenir una vida gens fàcil, malgrat els seus èxits literaris. Ella mateixa podria la protagonista d’una de les seves novel·les. Va escriure el seu primer relat breu quan només tenia setze anys i un altre quan estudiava a la Universitat de Nova York, temps en què ja escrivia la seva primera novel·la i en què va haver de fer de cambrera i de passejadora de gossos per mantenir-se. Es va casar el 1937, quan tenia vint anys, després d’haver contret una malaltia respiratòria que li va causar pleuresia i pulmonia i que va anar arrossegant tota la vida. El seu marit era James Reeves McCullers, de qui es va separar el 1941, després d’haver publicat Reflexos en un ull daurat, perquè ell tenia una relació homosexual.

L’escriptora es va integrar a la comunitat de Brooklyn, on va conèixer Paul Bowles, Truman Capote i sobretot Tennesse Williams, un dels seus millors amics. El 1945 es va tornar a casar amb Reeves i es varen instal·lar a París, on va tenir un vessament cerebrovascular que li va paralitzar mig cos i li va fer perdre la visió de l’ull dret. El 1948 va intentar de suïcidar-se, sense sortir-se’n. Sí que ho aconseguí, cinc anys més tard, el seu marit. Ella va tornar als EUA. McCullers també va estar enamorada de diverses dones, però moltes no la van correspondre.

El 1948, la revista Mademoiselle la va considerar una de les deu dones més importants dels Estats Units i a partir d’aquí es va anar succeint un èxit continuat: grans estrenes de teatre adaptant les seves obres, el nomenament com a membre del National Institut of Arts and Letters (1952) i la publicació de les seves novel·les i relats, tot i que les crítiques no sempre foren bones, especialment per a Rellotges sense busques. Des del 1961 ja no es va aixecar de la cadira de rodes, després de tot un seguit d’operacions fallides, i va morir el 1967, amb uns darrers anys físicament terribles.

En el cas de Sagan, l’èxit primerenc de Bon dia, tristesa la va convertir en una jove milionària i molt coneguda a només divuit anys. Sagan va adoptar el seu cognom literari partint de Marcel Proust per no vincular la seva vida literària a la seva família burgesa. La novel·la es va prohibir a molts països per la duresa del text i per la càrrega sexual i, probablement, va ser això que va fer que passés de ser una novel·la de culte a un gran èxit popular en només uns quants mesos.

A partir d’aquí, els seus llibres i les seves obres teatrals van assolir un èxit continuat de públic, però cap no va arribar al de la primera. Tot i això, Françoise Sagan va començar una vida d’excessos: cotxes esportius i alta velocitat –en algun cas, amb accident inclòs–, addiccions a l’alcohol i a substàncies estupefaents (amb alguna condemna per possessió) i una vida sentimental igualment complicada que va fer que, a poc a poc, s’anés llanguint la seva estrella. Sagan es va casar i va tenir un fill, però el seu gran amor va ser una relació lèsbica amb la model Peggy Roche.

Sagan va passar alguns estius de final dels anys noranta a Mallorca, a la zona del Port de Pollença, algunes vegades a l’Hotel Formentor i unes altres vegades en establiments més modestos de la zona. En una entrevista que li van fer el 1997 al Diari de Balears va dir: ‘He escollit el Port de Pollença perquè aquí va venir Agatha Christie d’incògnit. No sé com, però vosaltres m’heu trobat. Bé, ja està fet, ara puc dir que sóc més famosa que ella, no m’he pogut amagar en aquest bocí de paradís.’

El que és un paradís és la lectura d’aquestes dues novel·les breus que en el seu moment varen significar una petita revolució literària i que ara ja són en la nostra llengua.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.