Francesc-Marc Álvaro, dimecres passat al bar de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquera (fotografia: Adiva Koenigsberg)

El periodista Francesc-Marc Álvaro (1967) acaba de publicar nou llibre: Assaig general d’una revolta (Editorial Pòrtic i Galàxia Gutenberg). És el novè llibre d’aquest conegut analista polític, professor de periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, i col·laborador de La Vanguardia des de fa gairebé vint anys. Marc Álvaro es declara independentista ‘sense fonamentalismes’ i en el llibre fa una anàlisi crític del procés independentista. Troba un error haver fet el referèndum del Primer d’Octubre, creu que la via unilateral és impossible, els plens del sis i el set de setembre, un greu error, i troba un biaix antipolític en el moviment. Marc Álvaro rep al periodista de VilaWeb, antic alumne seu, al bar de la Facultat on ensenya.

—Dieu que l’autor del llibre té un punt de vista. Quin?
—No me n’he amagat mai. Aquest és un llibre escrit per un periodista català partidari de la independència sense fonamentalismes. I que vol obrir escletxes de dubtes. A mi m’agradaria que hi hagués un llibre semblant però fet per un partidari de la unitat d’Espanya.

—Tesi: els independentistes no han estat realistes, ni pragmàtics, ni polítics. Quina seria una estratègia realista?
—Una de les tesis del llibre és que des del minut u el procés té un biaix antipolític. És a dir, prescindeix del drive de la política: el temps. En política a vegades s’ha d’anar a poc a poc, i a vegades s’ha d’anar de pressa. El que fa el procés és decidir un dia que anirà de pressa i no qüestionar-se mai més aquest axioma. Per exemple a les eleccions del 27-S es diu: això es farà en 18 mesos. I aquí és culpable tothom: el Mas, Junqueras, partits, entitats, tothom.

—He anat a buscar l’article que vau fer l’endemà del 27-S del 2015. Guanya la il·lusió. Hi dèieu això: ‘El sobiranisme ha obtingut un mandat democràtic clar per obrir la porta a la independència’.
—Per obrir la porta a la independència sí. Però no per fer-la. Obrir la porta no vol dir que puguis transitar el camí. Em remeto al pròleg del llibre Perquè hem guanyat, on deia que la majoria independentista assolida a les eleccions considerades plebiscitàries ‘necessita més múscul per garantir que, finalment, podrem saltar la paret’. Això no es volia sentir ni es volia admetre.

—Critiqueu el pensament màgic. Demanar un referèndum pactat és pensament màgic?
—Els marcs de possibilitats ens diuen dues coses. Que la independència unilateral és impossible i el referèndum pactat, improbable. La via unilateral és impossible perquè si tenim la mateixa correlació de forces polítiques, majoria i estructura social que ara, és impracticable. I des del 2017 a ara, no hem crescut més. Estem en una situació que pot créixer.

—Si pot créixer, per què és impossible?
—Si vols, t’afegeixo: la via unilateral és impossible mentre no creixi i la correlació de forces canviï. Ja pensava que s’entenia.

—I el referèndum pactat perquè el veus improbable, i no impossible?
—En el context actual, si els actors no canvien molt, el veig improbable. Però amb uns altres actors, i amb una altra circumstància, i considerant que la cultura espanyola és la que és, però no estem l’any 1975 … tot dependrà. Per entendre’ns: nego la frase que diuen molts. És igual que tinguéssim el 80%. No. Amb el 80% el capteniment de l’estat seguiria essent fer-nos quedar dins Espanya, però haurien canviat les circumstàncies. L’independentisme no ha de fer insurrecció. Ha de fer política. I ha d’intentar governar. I governar bé. Jo la cultura política espanyola ja sé quina és. I quan no tens la possibilitat de fer una insurrecció o una ruptura el que queda és fer política. Ara, et pots trencar el cap a la paret tres vegades. Si ara volen repetir el que no es va aconseguir fer el 2017…

—El 2017 fracassa la unilateralitat o la negociació? Negociar no es va aconseguir.
—Bé. Hi hauria molt a parlar de com s’administren els temps.

—Un dels capítols que m’ha agradat més és el de la violència. Molt detallat amb la violència rebuda.
—Crec que els dirigents independentistes no va pensar ni un minut amb la violència. Més enllà de quan van veure arribar vaixells dels piolins. Malauradament crec que ha estat així. I em sap greu dir-ho: s’hauria d’haver fet una anàlisi més rigorosa i acurada del que significava que l’estat mantingués el control de la violència legítima. I que l’estat no deixaria que aparegués l’ordre nou, i una violència antagònica, que compensés l’altra. Cosa que no podia passar si no implicaves els Mossos. I els Mossos, com el judici demostra, no van entrar en aquesta lògica. No hi van entrar. Per tant no hi havia la possibilitat d’oposar la violència legítima de l’estat amb una violència aparentment legítima d’un estat naixent.

—Valoreu-me el Primer d’Octubre.
—Sé que vaig en contra de molts independentistes: el producte principal del Primer d’Octubre no és un mandat democràtic. És una recàrrega de legitimació tremenda, perquè el moviment independentista és la víctima de la repressió d’un estat que es presenta com a democràtic. Però no hi ha mandat democràtic. Que ens peguin no fa que el referèndum sigui bo.

—No l’hauríeu fet, el referèndum, veig.
—No. No l’hauria fet. No l’hauria fet sense garanties de reconeixement internacional. Clarament no l’hauria fet. Vam gastar una bala molt valuosa.

—Voldria que em comentéssiu persones que surten al llibre. Artur Mas.
—El seu principal mèrit és arrossegar determinats sectors cap a la possibilitat de la independència. El principal error és fer el pas al costat. Hauria d’haver convocat eleccions.

—Quim Torra.
—Em sembla una persona col·locada per a fer una feina molt difícil. Una feina vicària, en el sentit de delegada. Ho assumeix. I en fent-ho crec que desvirtua la naturalesa de la presidència i això és greu. La seva figura ens porta a un independentisme que no és exactament el que més pot representar un sentit més transversal. Torna a un independentisme més culturalista i més de les essències.

—Puigdemont.
—Per mi Puigdemont és un enigma. Té prou intel·ligència política, que la té, però acaba prenent decisions que el porten a carrerons sense sortida. M’estranya, perquè no és un ingenu polític. I ell sap perfectament quin és el seu paper. Víctima del tacticisme? Probablement. Víctima d’una cosa que travessa tot el procés, la por a ser acusat de traïdor? Crec que també és víctima d’això. Víctima del partidisme creuat? També.

—Graupera.
—Hi ha un fil d’un determinat independentisme que en un moment donat encarna el Carretero, Joan Laporta, López Tena i que l’última estriació és en Graupera, més sofisticada i elaborada, i amb vernís universitari i acadèmic. Un independentisme molt primari que ho basa tot en l’exaltació del xoc i d’una força que no es té.

—No veieu possible un partit independentista de dretes.
—No. El procés ha mogut l’eix cap a l’esquerra. Els hereus de l’antiga convergència es reclamen d’esquerres. Si escoltes a la gent de Junts per Catalunya, fan un discurs socialdemòcrata. Que és el que fa ERC. Socialdemocràcia. Però a la dreta no hi ha ningú.

—Potser sí que fa falta un partit de dretes independentista. Per què a Sant Gervasi i Tres Torres l’independentisme cau tant?
—Cau per què el tema del canvi i ruptura no el veuen, i les lleialtats són espanyoles. No per dreta o esquerra. I mira, van sortir uns que eren de dretes independentistes: Demòcrates. I van acabar a ERC. No ho sé, tu. Si la gent no manté les posicions. No eren aquests que havien de ser de dretes?

—Dieu que l’independentisme s’ha dividit entre els partidaris de votar sempre, i per sobre de tot (partidaris de Habermas) i els partidaris de la nació per sobre de tot, fins i tot de votar. I que el 6 i 7 de setembre demostra que els partidaris de votar perden. Home, el 6 i 7 de setembre, precisament, és la victòria del vot. Guanyen una votació en un parlament.
—Crec que no és això. El sis i el set es força de tal manera el reglament que acaba desfigurant la mateixa raó de l’empresa.

—Es força el reglament per poder votar.
—Sí. Però la decisió política de forçar-lo, o no forçar-lo, crec que forçant-lo, s’equivoquen. I no és que han volgut votar. És que l’independentisme incompleix la seva pròpia narrativa.

—La narrativa és votarem. Ho fan.
—El procés, que comença amb voluntat de ser molt inclusiu, parlant del dret a decidir, cada vegada va tancant més. I et vas quedant amb menys suport.

—Dieu que una víctima del procés ha estat el periodisme.
—Dic que, contra el tòpic, la primera víctima del procés no és la veritat, sinó la complexitat. La complexitat és mirar-se les coses amb matisos, enfocant angles morts i fent preguntes que ens són més incòmodes en els camps propis. Crec que l’independentisme, i no cal dir que l’unionisme també, li ha faltat sovint la capacitat de fer-se les preguntes més incòmodes. I que això ha estat letal pel mateix moviment.

—Pregunta incòmoda: això es pot fer sense morts? Podem arribar a la independència sense que hi hagi gent que mori davant l’agressió i violència de l’equip rival?
—Aquesta pregunta, que veig que fascina molta gent, a mi em produeix una gran prevenció intel·lectual. Perquè normalment se’n parla amb una frivolitat que hauria de qualificar purament idiota. Em sembla irresponsable i impròpia de qui té l’empresa de fer un estat nou. La societat catalana d’avui crec que en cap cas acceptaria, ni podria entendre, aquest tipus d’escenari que planteges.

—Francesc Marc Álvaro ha rebut pressions?
—En quin sentit?

—A l’hora de fer periodisme.
—No sé si t’ho creuràs o no, però jo he escrit aquest llibre amb total llibertat. I no m’han tocat una coma. Pel que fa a la meva feina als mitjans, principalment La Vanguardia, he tingut la sort que les posicions que jo he expressat, que no són les de la línia editorial, han estat respectades. Si em dius, hi ha hagut moments complicats a La Vanguardia? Sí. Els has viscut tu? Sí. Això què ha implicat? Faig opinió i per tant tinc la sort que això m’ha implicat menys. El drama del procés no és que hi hagi mitjans que siguin pro, i antiindependència. El problema és quan s’allunyen molt dels fets per sostenir línia editorial.

—Teniu la sensació que els independentistes us entenen poc, i llegeixen malament? Heu perdut amics?
—Mira. És una bona pregunta. Hi ha un moment que podria fer veure que les coses anaven molt bé. I fer una certa abstracció. I jo això no ho vull fer. Hi ha dues figures que són legítimes, però diferents. L’activista, i el periodista analista. La gent que és activista mantenen la moral de la causa. Passi què passi. I n’hi ha molts, d’aquests. Jo no he volgut ser un activista, malgrat estar a la Juta d’Òmnium, o ser partidari de l’objectiu. No m’hi veig. Sóc conscient que hi ha moments que dic certes coses que la moral de la tropa no digereix. Hi ha un moment que has de decidir si això et preocupa molt o poc. I jo he decidit que no em preocupa. Jo dic la meva. I perdona’m, la petulància. Hi ha gent que estarà més a favor que en contra, d’aquest llibre. I potser els d’en contra faran més soroll. Dius el que dius perquè escrius a Can Godó, em diuen alguns. I quin problema hi ha? Tots els independentistes han d’escriure al mateix diari? Tots els independentistes han de pensar igual?

—Voleu afegir res més?
—Hi ha un capítol que he tingut molt interès a incloure. El de les identitats. Justament perquè el moviment independentista no és identitari. Si no pro democràcia. Però això no vol dir que no afecti la concepció de les identitats a Catalunya. I m’he volgut interrogar què hem de fer amb la identitat quan parlem de sobirania. La tesi que sustento diu que un error greu de plantejament de l’independentisme és de pensar que el discurs de la república dels drets, i la república social (i em sembla intel·ligent que l’independentisme hagi parlat d’interessos i no de banderes) serà suficient. No ho ha estat. S’ha menystingut una cosa que és molt forta: les lleialtats de fons de tipus emotiu, irracional, sentimental. Una persona destacada de l’independentisme una vegada em va dir: jo defensaria la independència fins i tot si ens fa pobres. Ho vaig entendre. També hem d’entendre que hi hagi gent que vol Catalunya dins Espanya encara que vulgui dir menys possibilitats econòmiques. Hem de fer aquest exercici d’alteritat. I l’independentisme no l’ha fet. El meu llibre voldria ajudar a pensar als independentistes. El discurs dels interessos no esborra els vincles forts i lleialtats amb una entitat dita Espanya. L’independentisme dels interessos té un límit. L’independentisme ha d’explorar què demana trencar aquest límit.

Podeu comprar Assaig general d’una revolta a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb