En un article titulat ‘Literatura y política bajo el capitalismo’ (recollit en el seu llibre d’assaigs Rompiendo algo), Belén Gopegui, una de les trenta personalitats espanyoles que es va inculpar arran del judici contra els dirigents catalans, distingeix entre fracàs i derrota. Segons l’escriptora, el fracàs és ‘el fet de no donar a una cosa el resultat perseguit amb ella per multitud de factors que poden ser inherents a la cosa mateixa’, mentre que la derrota ‘ha de ser infligida per un altre’. D’aquesta diferència fonamental, se’n derivaria la direcció a prendre cap a l’objectiu establert, encara que això signifiqui canviar d’estratègia, agafar un ritme més lent, o més ràpid, etc. I quan es pregunta, en referència als objectius dels moviments revolucionaris –justícia, distribució equitativa entre plaer i sofriment, món sense esclaus de fet o de dret, regit per un principi millor que el guany del més fort…–, si l’expectativa no era una il·lusió sense fonament, Gopegui respon que, en efecte, l’expectativa no anava lluny d’osques, però que, sense que hi faltessin l’oportunisme i la confusió, va ser frustrada per uns altres.

Atenint-nos a aquesta distinció, podem afirmar que el conat d’independència de l’Octubre de 2017 va ser un fracàs, però no una derrota. El fracàs va ser fill, i ho sap tothom, d’una barreja d’oportunisme i de confusió. Oportunisme en el maneig del temps entre l’1-O i el 3-O i confusió en la tàctica a desplegar amb les masses mobilitzades. Confusió entre el ritme urgent de les masses mobilitzades i l’oportunisme partidista al si de les institucions. Oportunisme en la resolució de la crisi partidista al si del poder i confusió en la desunió estratègica en la resistència. Però, si no considerem el fracàs com la suma d’una ‘multitud de factors inherents a la cosa mateixa’, correm el risc que un altre –l’estat opressor, en aquest cas– ens ‘infligeixi la derrota’. D’aquell fracàs, producte de les característiques del procés seguit entre el 2015 i el 2017, se’n deriva la situació actual, certament caracteritzada per la voluntat d’un altre (l’estat opressor) d’infligir-nos una derrota en tota regla. No res més signifiquen les sentències del 14 d’octubre, però no res menys significa l’emergència d’una part del moviment, fins ara confosa dins el magma de les grans mobilitzacions generacionals i interclassistes, que s’ha batejat com a ‘generació del 14-O’ –jove i precària, sense futur, però en lluita dins el present. Així les coses, gosaria dir que som lluny d’una derrota, però no hi ha cap garantia que no tornem a fracassar.

El fracàs té a veure, igualment, amb la formació des del 2010 d’un independentisme d’al·luvió, que ignorava l’experiència de quaranta anys d’independentisme de combat contra l’estat i els seus servidors autonòmics. Aquest independentisme de nova fornada prenia com a generals les seves certeses particulars, tant nacionals com de classe, hereves de la pax autonòmica pujolista: vull dir que projectava sobre la realitat una sèrie de premisses que semblaven ideals –per no dir idíl·liques– per a assolir la independència per la via ràpida. I va trobar servidors capaços de convertir-ho en consignes i en programa (‘de la llei a la llei’, ‘estructures d’estat’…), alhora que incapaços de fer-ne contrapoder. Contrapoder que necessitava, òbviament, un component de masses distint, o sigui, més conscient del seu poder per crear lideratges propis. (En direm fase idealista, primitiva, o infantil, de l’independentisme dels nostres dies.) La topada amb la realitat –manca de cohesió política i dèbil formació de lideratges, relació subsidiària amb les institucions, falta de capacitat de direcció del conjunt del país, crueltat sense límits de l’estat opressor– ha fet madurar el moviment. No solament perquè ha demostrat una capacitat de resistència que s’havia posat en dubte, sinó perquè, en certs aspectes, ha passat a l’ofensiva, tant en matèria de lluita organitzada com trobant els mecanismes i les formes d’implementar-la en àmbits als quals l’estat és incapaç d’arribar, obligant-lo a desplegar polítiques cada cop més restrictives en els drets humans.

La derrota ens pot arribar per la persistència en l’error. El més fonamental dels quals és la translació mecànica de la mobilització de masses a l’àmbit de la representació política estàtica. En diem estàtica, perquè pateix una esclerosi que no li permet de moure’s al ritme dels esdeveniments d’aquesta fase decisiva, en què l’estat juga en tots els terrenys i l’independentisme, malgrat la profusió de mitjans utilitzats i de formes organitzatives desplegades, manté una relació unilineal amb les institucions. Ho diré d’una altra manera: la fase actual de maduració de l’independentisme –que podria quedar-se en una granellada juvenil– necessita institucions posades al dia –cosa, per cert, que semblava reservada a un ‘procés constituent’. D’aquell mecanicisme representatiu, se n’ha derivat la dependència respecte als ritmes polítics imposats per l’estat, que la fracció hereva de l’independentisme de combat converteix en desafiament a la governabilitat –com a les pròximes eleccions al Congreso—, però que no pot dissimular la debilitat dels mecanismes de cohesió política entre dinàmica mobilitzadora i paràlisi representativa –o cosa que és igual: dificultat de crear un contrapoder català de masses vs. els poders oligàrquics centrals i perifèrics que aglutina l’estat. (Per aquí, treu el nas el fantasma de la simbiosi entre alliberament nacional i alliberament de classe, que ha pres cos en certs moments de les últimes lluites contra la repressió.) Mentrestant, les dues fraccions de l’independentisme en lluita aferrissada pels petits poders regionals i per esdevenir futures negociadores amb l’estat, sense posar-ne en dubte l’hegemonia última, prenen les conjuntures per finalitats, canvien de posició segons les enquestes (‘Sánchez sí, Sánchez no’), i dissimulen la impostura estratègica amb toscos mecanismes de míting de cap de setmana, alhora que pretenen de cavalcar el moviment amb una ambició de nouvinguts arreplegavots. (En totes dues fraccions, treu el nas el fantasma de classe de l’independentisme que es voldria interclassista, però que ha mostrat les indefinicions i les indecisions clàssiques de la petita burgesia.)

En temps de derrota, la nació catalana ha hagut d’aferrar-se per subsistir a les institucions pròpies, amb tots els avantatges i inconvenients que comportava. La cohesió nacional n’era, si no un imperatiu, un dels avantatges, però un dels inconvenients més notoris, quan la nació es trobava en perill –com a hores d’ara–, ha estat la lluita sectària per apoderar-se de les institucions. El moment històric potser reclama unes institucions que reflecteixin una situació no pas local, peninsular, o europea, sinó de dimensions civilitzatòries d’extrema urgència. La ‘crisi catalana’ n’és subsidiària, i exigirà de tenir-ho ben present si vol tolerar successius fracassos ‘inherents a la cosa mateixa’, que, no obstant això, si són ben païts, impediran la derrota ‘infligida per un altre’. En aquest camí, la imprescindible independència política no n’hauria de ser el límit.

(Addenda procedent d’una cita de la mateixa Gopegui: ‘Enfront de qui té el poder i les armes, per què demostrar allò que se sap?’)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb