A la porta dels Caputxins de Sarrià hi ha una dona amb un carretó d’anar a comprar ben ple que parla d’un suposat boicot del Banc dels Aliments als Caputxins arran d’un sermó que demanava l’alliberament dels presos polítics. Diu que ho ha rebut per WhatsApp. Fra Valentí Serra de Manresa la delega a la consergeria. Ell és aliè a tot això i viu immergit en un món d’arxius, herbes remeieres i tapissos amerindis. S’endinsa a l’interior del convent, un edifici ple d’història, del qual és l’encarregat de custodiar diversos tresors: un enorme jardí amb tota mena de plantes medicinals; unes quantes sales plenes de llibres i documents que expliquen la història dels caputxins des del segle XV i un museu que aplega tot d’obres d’art dels indígenes americans.

Ens parla de la història gran dels caputxins catalans i també de la microhistòria, una qüestió que l’ha atret aquests darrers anys. I és precisament l’estudi d’aquests detalls que l’ha dut a la popularitat: és un referent dels remeis naturals i acaba de presentar una exposició al Museu de les Cultures del Món sobre el patrimoni que els missioners caputxins van aplegar durant segles a l’Amazònia. Ell, que és l’arxiver del monestir, treu mèrit a la seva tasca de recuperar aquest patrimoni oblidat i al·lega que tot el coneixement que difon ja és documentat i que només cal que algú l’investigui.

Heu dedicat trenta anys de la vostra vida a estudiar el llegat dels caputxins catalans.
—Quan va morir el pare Basili de Rubí, que era el meu antecessor, em van encarregar l’arxiu i el museu. Vaig intentar continuar -ne l’obra: ell va estudiar la implantació dels caputxins a Catalunya de l’any 1578 al segle XVIII. I on havia deixat ell la tasca, jo la vaig prosseguir. Ho vaig fer cronològicament: del final de la Guerra de Successió fins a la Guerra del Francès, l’impacte de les exclaustracions del segle XIX, la República, la guerra del 1936-39 i la postguerra. D’aquest estudi, se’n deriven alguns temes col·laterals que també em van cridar l’atenció. Hi havia molt material en documents, però ningú no els havia investigat mai. Són coses menudes, microhistòria, i t’allunyen de l’estudi institucional, però alhora et donen una visió molt més global de l’univers caputxí.

I quines són aquestes microhistòries?
—Estudiant la laïcitat vinculada a l’orde he descobert que molts personatges destacats de la Renaixença en van formar part. Jacint Verdaguer n’és el més famós, i fins i tot va voler ser enterrat amb l’hàbit caputxí, però també hi ha Joaquim Ruyra, Josep Maria Folch i Torres, l’il·lustrador Junceda, Miquel Utrillo, l’arquitecte Bonaventura Bassegoda… També he estudiat la popularitat dels caputxins a Catalunya: eren molt ben vists entre les classes humils perquè van desenvolupar mètodes de predicació molt propers i tenien cura dels malalts, sobretot quan hi havia epidèmies.

Quines qüestions més hi ha?
—Un altre aspecte molt interessant són les missions. Durant tres-cents anys, els caputxins van tenir un peu a uns quants indrets del món: Amèrica, l’Àfrica, Oceania, l’Àsia Menor, les Filipines… Però no he fet una enumeració d’aquestes missions i prou, sinó que m’ha cridat molt l’atenció el xoc cultural, l’impacte que causava als missioners el fer d’entrar en contacte amb una societat tan diferent. Hi ha moltíssims documents que ho expliquen i és molt interessant: homes acostumats a viure en convents es trobaven de cop i volta sols al mig del no-res i havien d’afrontar tota mena de reptes. S’havien de construir calendaris per saber quan era diumenge, no sabien si es podien menjar ous de tortuga per Quaresma, sense parlar de l’escàndol que era per a un occidental del segle XVIII això de veure dones indígenes mig nues. Pot semblar anecdòtic, però per a ells era existencial. A més, per evangelitzar, havien d’entendre aquella gent: entrar en els seus costums, aprendre la seva llengua, buscar escletxes d’enteniment…

Sobre això, n’heu fet una exposició al Museu de les Cultures del Món.
—Amb motiu dels 525 anys del descobriment d’Amèrica he impulsat ‘Catzònia‘, una exposició al Museu de les Cultures del Món sobre l’agermanament entre Catalunya i Amèrica mitjançant el llegat que custodien els Caputxins. Des de l’any 1911 tenim una col·lecció d’art amazònic, el Museu Etnogràfic dels Caputxins, que és fruit de tot allò que els missioners van recollir durant dècades. Però no ho feien per col·leccionisme sinó per mirar d’entendre les comunitats amb qui convivien per mitjà del seu folklore i els seus costums. Això era el segle XIX, en plena Renaixença, i el folklorisme vivia una etapa d’or. Hi ha tapissos vegetals, collarets, escultures, puntes de fletxa, màscares, corones… Tot per explicar el vincle entre Amèrica i els Caputxins, el primer grup de catalans que va obtenir permís del rei per a viatjar en terres americanes l’any 1680 .

Us heu fet molt conegut per haver difós les propietats de les herbes remeieres.
—Una altra de les branques d’estudi és l’aportació dels frares caputxins a la cultura. No únicament en la teologia i la filosofia sinó en la cultura immaterial, amb l’horticultura, el pessebrisme, la tradició remeiera dels frares… I aquí se’m va obrir un camp que fa uns deu anys que m’ha marcat la línia d’investigació. Hi ha herbes, com ara la cua de cavall, que es fa servir des de l’edat de pedra. O el llentiscle, que ja l’empraven els egipcis per momificar els cadàvers, perquè és un dels millors conservants que es coneixen. Per això va molt bé per a les malalties de la pell i les petites infeccions bucals. És una saviesa mil·lenària que actualment es va recuperant i no és beneficiosa per a l’organisme i prou sinó per al patrimoni cultural en general.

Per tot el país es revitalitzen les fires d’herbes remeieres i en surten de noves.
—Ara que ve el bon temps, me’l passaré voltant pels pobles! Ja no em conviden per predicar a l’ofici de festa major sinó perquè els vagi a parlar de les herbes remeieres. I com que ve molta gent, m’ho prenc com a una oportunitat de parlar d’allò essencial: difondre una manera respectuosa d’aproximar-se a la natura i al món, fer servir els recursos amb seny… No és pròpiament una predicació en el sentit doctrinal, però intento que el mètode s’assembli al sistema de predicació popular que van fer servir els caputxins tota la vida: posar unes llavors, escampar bons consells…

Aquesta saviesa popular, també l’escampa amb llibres.
—Com que hi ha molt interès pel tema, he publicat uns quants reculls en format de llibret. Col·laboro habitualment amb el Calendari de l’Ermità, i com que els temes que hi toco han generat interès, han publicat dos quaderns complementaris sobre remeis i cuina en els quals hi ha tot allò que no cap al calendari. Tenen un format molt clàssic, de literatura de canya i cordill, i són molt senzills, econòmics i amb un format molt utilitari. La idea no només és la de salvaguardar la memòria, sinó de tenir recursos pràctics a l’abast. Perquè, si se saben identificar i aplicar amb seny, amb les plantes es pot fer medicina preventiva i curar coses lleus: mal de ventre, refredats, desequilibris en la tensió, excessos de colesterol…

Però, en el fons, això no és res nou, sinó la recuperació d’un patrimoni oblidat.
—Són coses que fins al segle XIX tothom coneixia però en aquell moment hi va haver una mena de crisi cultural a causa del positivisme i es va perdre. El positivisme és una teoria que ho vol verificar tot i arriba a fer descobertes importants, com ara presentar químicament els principis actius de les plantes en forma de fàrmacs. Això podia fer pensar que seria el final de la medicina popular vinculada directament a les plantes, però passats cent o cent cinquanta anys hi ha un retorn a la medicina natural. Ara se sap que les plantes parlen el mateix llenguatge que el nostre organisme i que per això ens entenem de seguida. I els fàrmacs no ho fan, això: hi ha contraindicacions, efectes secundaris i són molt més cars. Les plantes, deien el frares, eren el tresor dels pobres.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]