No és aquesta, la foto

  • Si diuen conyac, penso en ella. Només si diuen conyac. Ella, la meva primera mort. Sense plors

Tina Vallès
29.12.2022 - 21:40
Actualització: 29.12.2022 - 22:44
VilaWeb
Doble mirada de marbre

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La vaig apartar fa uns dies, buscava una altra cosa i hi vaig topar, però de debò que no volia trobar-la. La vaig apartar per ensenyar-la, mireu, són ells. Després la vaig tornar a desar a la capsa. I aquesta matinada m’he desvetllat amb aquella doble mirada de marbre al cap i no he pogut dormir més. Un pessigolleig als dits, bé, és un dir, més aviat tot de camins de pensaments com formigues portant-me cap a aquella foto i dient-me escriu. M’he llevat, he anat a buscar la capsa, l’he regirada sencera, la foto no hi era.

La vaig apartar per ensenyar-la, mireu, són ells. Ho vaig fer. Ho pregunto, si ho vaig fer. A ningú de casa li sona. No, no ens els vas ensenyar. I jo que sí: asseguts, a taula, dinar de Nadal, mandarines pelades i molles de pa a les estovalles, els seus gots de cava plens de ditades greixoses, ell amb la boca plena, ella amb aquell somriure cap endins, que no sé si li vaig veure mai les dents. Que no, em diuen.

Ho vaig fer. O ho vaig somiar la nit després de regirar fotos antigues. Però per què vaig pensar en ells. No hi penso mai. Els tinc enterrats al fons de la memòria. O ni això. Quan algú me’n parla és com si es tragués del barret dos personatges de ficció. Gairebé no me’n parla mai ningú. Ni el pare en parlava. En tinc molt pocs records i la majoria tenyits de por o respecte, era petita però percebia la tensió.

O ho vaig somiar la nit després de regirar fotos antigues. Però per què hi vaig somiar, on els tinc desats, doncs. He trobat una altra foto del mateix dia, només s’hi veuen les mans d’ella pelant una mandarina i el perfil d’ell, girat, mirant-me. Jo somric perquè ens fan una foto, estic al costat del pare. Ells no van tenir mai cap càmera, no es feien mai fotos, només en tenim del seu casament, dels dinars de Nadal i dels casaments on van anar, pocs.

Però per què hi vaig somiar, on els tinc desats, doncs. Jo volia agafar aquella foto, posar-me-la davant i veure què en sortia, d’escriure, de descriure-la. Ara només la tinc a la memòria, però no en vaig retenir tots els detalls, l’últim dia que la vaig veure, potser en somnis. Voldria recordar l’estampat de la roba d’ella, i què tenia ell entre les mans, un tros de pa per menjar torró, potser.

Jo volia agafar aquella foto, posar-me-la davant i veure què en sortia, d’escriure, de descriure-la. Anar desgranant el que em suggerissin, els avis que no vaig arribar a estimar. N’he de dir així, o bé els avis que no em van arribar a estimar. No sabien estimar. No els havien estimat. Això ho penso ara. Llavors, quan eren vius, em feien por. Ella tenia la mà llarga i la paciència curta. M’agafava a coll, arri, arri, tatanet, semblava dolça, era un miratge, durava poc, se’n cansava i em deixava anar com si em llancés, jo ho sabia, sabia com acabava aquella escena, ara ho recordo en vinyetes, i estava tensa, pendent, per caure dreta, per aterrar abans amb els peus que amb el cap.

Anar desgranant el que em suggerissin, els avis que no vaig arribar a estimar. D’ell en tinc més records, va viure més. Ella va morir quan jo en tenia dotze. El primer mort que vaig veure, la primera mort que vaig viure. Al funeral, moltes dones del poble, grans com ella, opaques com ella, plorant-la, i jo sense cap llàgrima. Vaig pensar que era jo la dolenta. Em tocaven, ferum d’api, em donaven el condol, volien que anés al cementiri, la mare em va salvar. Ell no va anar al cementiri, va dir que es feia tard i se’n va tornar cap a casa a berenar, com sempre, a les cinc.

D’ell en tinc més records, va viure més. Els primers anys va viure sol. Aquella casa que feia olor de llenya cremada, caldo reescalfat i cortines brutes. Malmenjava i malvivia però no li calia res més. Seia i veia passar les hores, el dia se li dividia en quatre àpats i a jeure fins l’endemà. Les primeres necessitats cobertes d’aquella manera i anar tirant. En tenia prou. Quan vaig aprendre la paraula austeritat vaig pensar en ell. L’avi era auster.

Els primers anys va viure sol. Un dia es va obrir una escletxa. Havia acollit un gat de carrer. El poble n’era ple. Blanc i negre, gros i gras, menjava de tot i seguia l’avi pels quatre carrers per on passava per anar a seure al pedrís i recitar la lletania, ai que patirem. Les campanades li feien dir les hores. I després mutis fins al proper plany. L’avi no va conversar mai. Feia preguntes de sí o no, ja estudies, ja et portes bé, i en acabat silenci i mirada perduda, fins que la visita que érem nosaltres, diumenge abans de l’hora del vermut, se n’anava, perquè aviat seria la una, i ell a la una dinava.

Un dia es va obrir una escletxa. Com es diu, avi; no té nom; com el crides; no el crido, ve. La mare li duia carmanyoles i ell compartia els macarrons amb el gat. El morro blanc tacat de tomàquet. No es deixava acariciar. Auster com l’avi. Jeia davant de l’estufa de llenya. Les mans de l’avi, de treballar al tros, ja eren com de cuir, i remenava els troncs ardents, la brasa, amb els dits. És la imatge més nítida que tinc d’ell: brasa a les mans.

Com es diu, avi; no té nom; com el crides; no el crido, ve. No el vaig cridar mai, a ella tampoc, no els vaig necessitar. I ells no necessitaven ningú. Tenien sostre, menjar, llit, n’hi havia prou. Gens d’afecte. Els visitàvem un cop al mes, una hora que es feia eterna, en silenci després de les quatre preguntes d’ell. Me’ls mirava i després mirava el pare. No pot ser que sigui fill seu. Els negava cada cop que els veia. El pare també. La mare feia tot el que podia perquè el vincle no es trenqués. Però perquè es trenqui n’hi ha d’haver. Allà no hi havia res. Un home i una dona que es bastaven, que seien i esperaven. Quan es feia fosc, estic segura que no encenien cap llum fins que no era l’hora de sopar. Asseguts tots dos a les butaques d’aquell menjador diminut, arran de l’estufa. Vuit campanades. Aviat soparem, devia dir ell. I ella posava l’olla al foc i sopaven callats, sense mirar-se, sense parlar-se, sense necessitar-se perquè es tenien d’una altra manera.

No el vaig cridar mai, a ella tampoc, no els vaig necessitar. Sembla una revenja: ara que els invoco, desapareixen. Si no ens recordes, no hi ha foto; si no ens necessites. Ma germana també la recorda, la imatge. Hi he parlat ara. Diu que tots dos tenien la boca plena i que no miraven a càmera. Tampoc recorda la roba de l’àvia. Ni la veu. Jo la veu sí, la recordaré, m’esgarrifarà. No sé qui em va dir que era mig bruixa, que tirava les cartes a la botiga mentre bevia conyac. Una botiga de queviures típica de poble escarransit, que tens les galetes i la llet al costat del lleixiu i el paper de vàter. L’ampolla de conyac al mostrador, te’n servia un got per poques pessetes. Per Nadal el dinar també acabava amb conyac. L’olor ja em marejava. Si diuen conyac, penso en ella. Només si diuen conyac. Ella, la meva primera mort. Sense plors.

Sembla una revenja: ara que els invoco, desapareixen. He trobat una altra foto seva, però. En blanc i negre. En un casament. Les boques buides i la mirada a càmera. Intento mirar-me’ls com si no fossin els avis que no vaig arribar a estimar. Què en pensaria si fossin uns desconeguts. Què en pensaria, d’aquesta parella que somriu a càmera. Somriuen tots dos. Les dents d’ella. Ni rastre de la doble mirada de marbre que m’atemoria. Tenen els ulls feliços. Qui són aquests que semblen feliços, que semblen amables. No els vaig conèixer.

He trobat una altra foto seva, però. No és aquesta, la foto, aquests que hi surten els podria haver estimat. A qui miraven així, en què pensaven. En què pensaven. Algun cop ho havia demanat al pare, de més gran. En què pensaven. En res, em deia. I s’acabava la conversa. Jo volia preguntar més, però la mirada d’ell em deia que no hi donés més voltes, que no els entendria mai. Ell al tros, ella a la botiga i després tots dos a casa. Sortir del poble només per Nadal o per anar al metge, ella. Ell, un cop per setmana, pujar a la capital per treure diners del banc i vendre el poc que sortia del tros. Poc perquè ell jeia més que pencava, perquè no necessitava gaire res, no calia esllomar-se. Auster.

No és aquesta, la foto, aquests que hi surten els podria haver estimat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes