Fa temps que la filosofia és moda. Necessitats d’entendre el món i les coses que passen, ens agafem als pensadors per a comprendre. Com a mostra, els aforaments rebentats del Vilapensa, el festival del pensament que s’ha fet aquests dies a Vilafranca del Penedès. Va començar l’any passat fent reflexionar sobre el dubte, i enguany ha portat un estol de noms per a pensar sobre la recerca de la felicitat, ara que fins i tot tenim un Dia Internacional de la Felicitat. Sigui què sigui que s’entengui per felicitat, que jo encara hi rumio.

Marina Garcés es va encarregar de la conferència inaugural, ‘La por a la felicitat’, i va començar parlant d’aquesta felicitat postissa, la ‘felicitat alienada’, que tots coneixem i sobre la qual darrerament se n’ha escrit força. Una felicitat de cartó pedra, nascuda d’una concepció capitalista, en què les aparences són molt més importants que la realitat i en què es representa una vida hiperactiva. I a tots ens venia al cap el timeline d’Instagram, i les selfies i vides d’aparador, aquella suposada felicitat permanent, que potser –ep, potser– com més s’exposa més buida és. ‘Tots col·laborem a construir aquest escenari’, deia Garcés, ‘ningú no diu això no em surt, això no ho sé, estic trist.’ Empesos a ser permanentment feliços, amb les patologies que aquesta pressió acaba generant per una altra banda, sense permetre’s la debilitat, que poc que ens ensenyen a fracassar i a acceptar el dubte.

Contra la idea que l’alternativa a aquesta felicitat alienada és ser uns turmentats de la vida, Garcés proposava de desmuntar les falses dicotomies i ‘desvetllar possibilitats de vida’ (i deia que era molt conscient i volgut, el verb ‘desvetllar’, que fa massa que tot es crea i es construeix i s’edifica). Va pintar diverses tradicions filosòfiques que obrien camins a possibles felicitats: va parlar del taoisme, deixant de banda l’ús mercantil que se n’ha fet a occident, que apunta al riure com el moment d’accés a la comprensió; de la beatitud de Spinoza com a idea de màxima felicitat; d’Epicur i de la necessitat de desfer nusos i pors com a primer pas per a la felicitat; i del sumak kawsay (‘el bon viure’, o ‘viure en plenitud’, en quítxua), una tradició filosòfica que és també una manera de viure i que, de fet, ha quedat recollida en la constitució equatoriana i en un Pla Nacional de la República de l’Equador que diu que el bon viure és satisfer les necessitats, tenir qualitat de vida i una mort digna, estimar i ser estimat, florir de manera saludable i en harmonia amb la natura, una prolongació indefinida de les cultures, temps lliure per a la contemplació, l’emancipació i ampliació de les llibertats, capacitats i potencialitats. Qui no voldria signar un pla nacional del bon viure?

Combatre les pors, comprendre i ser conscients i partícips de les relacions complementàries, podria ser una síntesi (i com tota síntesi, mancada de matisos) d’aquesta possible fórmula de la felicitat.

Potser, contra la dicotomia de felicitat versus llibertat, resulta que la felicitat és, justament, ser lliures. Potser la felicitat és descuidar-se el mòbil abans de marxar fora un cap de setmana i no voler fer mitja volta perquè total, no l’he de necessitar per a res, i viure aquelles hores amb una intensitat diferent, sense interrupcions permanents i sense saber com de suposadament feliç és tota la resta de la gent. Potser té a veure amb saber que el dia que et vulguis morir ho podràs fer com tu vols, sense haver-te’n d’amagar, i sense que un codi penal asèptic castigui qui et vulgui ajudar a morir amb dignitat. Potser té a veure amb deixar de cercar la felicitat en abstracte i des de la frustració i viure amb els altres en plena consciència, comprometre’s amb les persones que tenim a la vora i amb la societat on ens ha tocat viure. Ben mirat, potser la felicitat, sigui què sigui, té a veure amb deixar de mirar-se tant el melic.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb