Forçats a emancipar-se a trenta anys, un drama per als joves

Abans de la gran recessió del 2008, la taxa d’emancipació dels joves a l’estat espanyol era del 26,1%. Han passat els anys i el segon semestre del 2024 aquesta taxa ha baixat de manera espectacular, fins a quedar en el 14,8%. Això vol dir que els joves avui tenen unes dificultats per a independitzar-se molt més elevades que quinze anys enrere. Això ja ho sabíem, perquè cada dia ho viuen moltes famílies, però veure’n les xifres aporta una dimensió més aproximada del drama que significa avui fer el pas més natural de l’existència: començar una vida nova sense l’aixopluc familiar. I aquesta caiguda en la taxa d’emancipació té lloc malgrat una pujada lleugera del salari mitjà dels joves i d’una baixada en la taxa de desocupació juvenil.

Deixant clar que l’evolució d’ambdues variables és insuficient, el factor que ha estat decisiu per a aquest deteriorament en la taxa d’emancipació és el preu del lloguer dels habitatges que, semestre rere semestre, marca nous rècords històrics. El darrer informe del Consell de la Joventut d’Espanya estima que, d’ençà del 2008, any en què va esclatar la gran crisi financera a l’estat, el salari mitjà d’una persona jove ha pujat d’un 10,8%, mentre que el del lloguer ha pujat d’un 54,0%. No perdo el temps a comprovar la fiabilitat de les dades, però, ni que siguin aproximades, la diferència entre l’una i l’altra és prou significativa.

El juny del 2024, el preu del lloguer era el més alt de la història (i ara, és clar, encara ho és més) i en l’habitatge mitjà estimen que costava 1.072 euros el mes. Aquesta xifra significava el 102,3% del salari mitjà d’una persona jove. Així és gairebé impossible accedir a un lloguer tot sol. Per això, més d’un 66% dels joves entre 16 anys i 24 es veuen abocats a compartir pis amb persones alienes al seu nucli familiar. Fins i tot, reduint les expectatives personals, s’estima que el preu mitjà a tot l’estat per llogar una habitació era de 375 euros el mes, la qual cosa representa més del 35% del salari net mensual d’una persona jove. Es pot ser optimista de cara al futur, en aquesta situació?

El panorama que presenta l’informe és senzillament desolador: ha crescut el percentatge de joves que eren pobres encara que treballessin i estima que el 2023 representaven el 22,8% de tota la població jove treballadora. Per tant, tenir una feina no era –ni és– cap garantia de tenir estabilitat econòmica per als joves a l’estat espanyol.

La situació esdevé explosiva i no se’n troba el desllorigador. El debat és obert, i encara ho hauria de ser més. “No podem condemnar els joves a la loteria d’haver d’esperar a poder accedir a un habitatge de protecció oficial, l’accés al qual va orientat a persones que, per les circumstàncies socials i econòmiques, no poden accedir al mercat d’habitatge lliure. Avui és essencial observar polítiques d’interès i models innovadors d’altres països amb fórmules mixtes que podrien ser reproduïbles.” Així s’expressava Ferran Piqué, president de la Comissió de Joves del Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC), en la taula rodona “L’accés a l’habitatge dels joves de Catalunya: una mirada interdisciplinària sobre el repte de l’emancipació”, organitzada, abans-d’ahir, per la Comissió de Joves de la Intercol·legial de Col·legis Professionals de Catalunya* en la seu del CEC.

Piqué ha treballat a fons el tema i sap que l’accés a l’habitatge dels joves, ara com ara, és un desafiament transcendental i, per això, va emfatitzar que les dades d’emancipació a Catalunya eren molt preocupants, i destacava que, de mitjana, l’edat d’emancipació se situa en els trenta anys. També deia: “Cal posar èmfasi en tots els factors que afecten el repte de l’accés a l’habitatge dels joves per contribuir a donar-hi resposta: preu, sous, oferta disponible i accés al finançament.” En aquest sentit, va exposar que, entre les causes d’aquesta dificultat d’accés, s’han de tenir en compte la demanda, el creixement de la població en un 5,6% en una dècada a Catalunya i l’estancament dels salaris. I va posar com a exemple que el 50% dels joves catalans entre 25 anys i 34 té un salari inferior a 22.650 euros, i també el baix índex (1,3%) de creixement del parc d’habitatges a Catalunya en la darrera dècada o el baix percentatge d’habitatge de protecció oficial.

I afegia: “Tothom hauria de prendre consciència de la transcendència i de les greus conseqüències del difícil accés a l’habitatge en termes de cohesió i conflictivitat social, benestar i salut, natalitat, arrelament i llengua”, i, per això, apel·lava que es proposessin respostes que fossin “sostenibles a llarg termini” i que incloguessin “variables com els sous dels joves i l’accés al finançament”.

És obvi que, a mesura que passa el temps i la bola es fa més gran, el problema va més enllà de la dimensió econòmica i acaba afectant els joves, en els seus punts més febles. Així, Ariadna Vilà, vocal de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, explicava: “Les dificultats d’accés a l’habitatge tenen un impacte directe en la salut mental de les persones joves i en el desenvolupament del projecte de vida, tant personal com comunitari.”

I és un aspecte que, en conseqüència, no pot ser tractat unilateralment, per una sola disciplina. És “un repte intergeneracional i interdisciplinari, afecta tothom de manera igual i cal que hi treballem tots plegats com a societat”, tal com apuntava Pep Quílez, vocal de la junta de govern del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya.

I no ho fem bé. Les autoritats erren en les seves actuacions en la major part de les vegades. Per això, Alejandro Llorens, vocal de la junta de govern del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, feia èmfasi en el fet que quasi totes les mesures promogudes en matèria d’habitatge fins ara –ja sigui el lloguer social obligatori, la suspensió de desnonaments, la contenció de rendes, etc.– poden considerar-se mesures destructores de l’oferta. Per aquest motiu, va defensar que calia “un canvi de paradigma que, en lloc de demonitzar la propietat privada”, es fes valdre, “per tal de frenar la retirada d’habitatges del mercat per part dels particulars”.

I la comparació amb la situació que hi ha a l’exterior tampoc no ens consola, ans al contrari, perquè es comprova que els joves d’aquí tenen més dificultats per a emprendre un projecte de vida independent que no pas en la majoria dels països d’Europa. Segons l’Eurostat, el 2023, l’edat d’emancipació mitjana a Espanya se situava en 30,4 anys, la qual cosa significa que “els joves només poden emancipar-se, simplement, quan deixen de ser-ho”. En contrast, l’edat d’emancipació mitjana als països de la UE és 4,1 anys més baixa (26,3) i solament Grècia (30,6), Eslovàquia (31) i Croàcia (31,8) presenten una mitjana superior. Hauríem de mirar cap al nord, a Finlàndia, Suècia i Dinamarca, on s’emancipen abans dels vint-i-dos anys o a França i Alemanya, on s’emancipen abans dels vint-i-quatre. Queda molt per fer i, malauradament, no tinc la sensació que fem les coses gaire bé per a esmenar el pas.

*L’Associació Intercol·legial de Col·legis Professionals de Catalunya representa més de 100 col·legis professionals, amb més de 250.000 col·legiats de tots els àmbits.