Josep Costa. Fotografia: Txevi Rovira.
Josep Costa. Fotografia: Txevi Rovira.

‘Mentre el franquisme veia una flameta, nosaltres hi vèiem el país sencer’. Josep Costa, llibreter de vell vigatà i president de Tradicat, descriu d’aquesta manera els inicis de la Flama del Canigó, als anys seixanta, en plena dictadura. ‘El que em va impressionar més és la relació entre nord i sud, sense contractes, sense polítics, sense fronteres prohibides, era una relació purament humana, natural i sincera, entre catalans’.

Enguany fa exactament cinquanta anys que la flama va entrar al Principat i actualment arriba a tot el país, també al País Valencià i a les Illes. Aleshores, però, els anys seixanta, creuar els Pirineus per Coll d’Ares era un acte de rebel·lia, una acció que va saber esquivar l’oposició de la dictadura i que ha perviscut fins avui.  ‘Una alenada de llibertat i de país sencer en ple franquisme’. En aquesta entrevista, Costa reconstrueix els inicis de la flama i dóna detalls del Congrés Internacional dels Focs de Sant Joan – Flama del Canigó, que es fa aquest cap de setmana a Vic.

Érem en ple franquisme. Com sorgeix la Flama del Canigó?
—Comença a partir de la crida dels catalans del nord als del Principat. Els del nord ja celebraven la Romeria dels Cims i es coneixien amb excursionistes del sud, de trobar-se a muntanya, a Coll d’Ares, al Canigó… Per als catalans del nord, la trobada amb els del sud els recordava que eren catalans, germans, en una època de fronteres fèrries. La idea sorgeix del nord i es connecta amb el sud.

Com neix aquesta la connexió?
—Tot plegat surt de l’excursionisme. I perquè no dir-ho, del poema Canigó de mossèn Cinto Verdaguer, que els del nord coneixien i llegien. En aquesta connexió hi té un paper clau la Unió Excursionista de Vic, de la qual n’era president aleshores en Martí Cassany. Ell coneixia catalans del nord perquè sovint es trobaven al Canigó, a Coll d’Ares o en punts fronterers de muntanya. Ell és qui escolta la crida dels catalans del nord. I aleshores es posa en marxa i tot s’organitza de manera que s’esquiva el franquisme. A més, tot i que no hi havia internet, sí que hi havia una gran xarxa d’excursionistes que de seguida es va mobilitzar, sempre discretament. A més de la gent de Vic, es va moure gent d’Olot, de Banyoles, de Girona… i d’altres pobles que ho van tirar endavant i ho van posar fàcil.

Com s’esquiva el franquisme?
—En un primer moment es va haver de maquillar la flama i el seu pas per Coll d’Ares darrera del que en van dir ‘La ruta de románico’. Aquesta era l’excusa perquè els ho deixessin fer, per esquivar tota oposició franquista. I potser m’equivoco, però aquí hi ha un altre detall que crec important: hi havia franquisme, sí, però en aquestes comarques, fins i tot els de pensament franquista, eren abans de res catalans.

Què voleu dir?
—Que tot i el franquisme, en aquestes terres el sentiment català pesava molt. L’alcalde Camprodon, per exemple, en Josep Maria Güell. Ell assumeix tota responsabilitat de la flama enfront del governador civil de Girona d’aquella època. I aquell any, el 1966, s’encén una gran foguera a Coll d’Ares, però baixen a celebrar la revetlla de Sant Joan a Camprodon. Era un alcalde franquista, però va entendre que no només no s’hi podia oposar sinó que va decidir assumir-ne la responsabilitat en un moment clau perquè calia que algun càrrec franquista ho fes i d’aquesta manera el franquisme no hi posés més pals a les rodes. Els primers impulsors de la flama el van convèncer a partir d’això de ‘La ruta del Románico’.

Amb quines altres dificultats va topar la flama?
—La policia a vegades aturava la caravana de gent a Coll d’Ares o a la vora, muntava algun ciri… Però no veien la flama com un perill, era una flama que encenia una foguera, res més. Si haguessin captat el contingut de fons que tenia segurament hi haurien posat més dificultats. Però mentre el franquisme veia una flameta, nosaltres hi vèiem el país sencer. A banda, la flama era oberta, popular, tant l’agafava el de la dreta, el de l’esquerra com el del mig. Era de tots i transmetia aquest missatge, per això ningú, ni el franquisme, no volia enfrontar-s’hi, no li convenia i la veia inofensiva.

Ara arriba a tot el país…
—Sí, quan ho mires no t’ho creus. La xarxa és impressionant. Si es pogués veure des del dalt es veuríem un mapa dels Països Catalans il·luminats. Avui pot semblar fàcil, però penseu que aleshores les carreteres eren tercermundistes. Per anar al Rosselló calien hores! Però era una cosa en què hi havia elements molt forts i que generen molta fidelitat: país, muntanya, sentiment, èpica… La gent s’hi apuntava. La flama era una alenada de llibertat i de país sencer en ple franquisme. De fet, era una de les poques coses que representava el país sencer esquivant el franquisme. En tot això hi va haver molta gent que hi va jugar un paper fonamental. Per exemple, en Nemesi Solà, un dels fundadors de Tradicions i Costums de Barcelona, en Toni Viñas, que treballava amb ell. Els anys seixanta, mentre en Viñas era de vacances a Camprodon va veure baixar la caravana de gent amb la flama. De seguida s’hi va interessar i tant en Vinñas com en Solà es van posar-se en contacte amb la gent d’Osona i del Ripollès. Tot plegat va agafar més volada encara quan s’hi van afegir en Toni Ayala i la Llum Ferrero, que van fer d’ambaixadors de la flama a tot el món. Amb ells va deixar de ser una cosa entre el Rosselló, el Ripollès i Osona a ser una celebració i una representació de tot el país. Això sí, ara no s’ho creurien. Cap d’ells no s’hauria imaginat que la flama arribaria tan lluny.

Com recordeu la primera vegada que vau que fer passar la flama per Coll d’Ares?
—Ja era als setanta, ho recordo amb molta emoció: jo a Coll d’Ares esperava la flama, juntament amb Martí Cassany i Xavier Valls. Uns catalans del nord la portaven i un cop ens vam trobar hi hagué una gran recepció, una gran festa de germanor. Em va frepar. Em vaig convertir en ajudant d’ells i per això també recordo quan vam portar la flama al Parlament, quan vam anar a Montserrat… El que em va impressionar més d’aquell dia és la relació entre nord i sud, sense contractes, sense polítics, sense fronteres prohibides, era una relació purament humana, natural i sincera, entre catalans excursionistes als quals les prohibicions i divisions polítiques els importaven ben poc. És per això que encara sóc aquí reivindicant la flama, perquè era molt més que l’encesa d’una foguera, era un element que ens definia com a poble.

Com s’arriba al País Valencià?
—A la primera època  hi havia una avioneta que arribava a Reus i d’allà ho repartíem a tota aquella zona, a l’Ebre, i uns quants ho feien arribar a Vinaròs i cap avall. Quan es va fer l’autopista, es va començar a fer arribar més fàcilment. Reus va ser un epicentre molt important, perquè fins i tot des de Lleida l’anaven a buscar a Reus. Es va anar teixint xarxa. Però al País Valencià l’arribada de la flama ha estat una mica irregular al llarg de la història perquè tot i que sempre hi ha hagut pobles que l’han rebuda amb gran fervor, també hi ha hagut pressió política que ha fet que no es pogués rebre en gran format. De tota manera, l’any passat per exemple, una persona d’Alacant que era aquí dalt treballant se la va endur i un cop a Alacant tinc entès que en va fer una gran distribució per a les comarques veïnes. Confiem que el nou govern i els nous ajuntaments valencians promocionin aquesta celebració i no hi posin pals a les rodes. A Mallorca ha passat una mica el mateix, amb  la dificultat afegida que amb les normatives actuals la flama no pot pujar a cap avió i amb vaixell tampoc no és pas fàcil.

Què es commemora exactament en el congrés d’aquest cap de setmana?
—Celebrem els cinquanta anys de la primera vegada que la Flama del Canigó va arribar al Principat. I es celebra a Vic perquè la ciutat de Vic va ser determinant per a fer-ho possible. En aquest congrés hi ha també un element simbòlic important, que és la barretina d’or. Aquesta barretina viatja amb el congrés any rere any, i aquesta és la primera vegada, en la commemoració dels cinquanta anys, que la barretina travessa els Pirineus. I ho fa per venir a Vic. Cal dir que la proposta de fer el congrés a Vic va ser molt ben rebuda per tots els catalans del nord. Per a ells, Vic té un valor simbòlic molt important. L’any que ve el congrés es tornarà al Rosselló i el següent altre cop al Principat.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]