El delicat cas de García Ortiz: un terratrèmol al cor de la magistratura espanyola

VilaWeb
26.01.2025 - 21:40
Actualització: 26.01.2025 - 22:21

Un terratrèmol a l’epicentre de la justícia espanyola. Dimecres, el fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, s’asseurà al banc dels acusats per declarar davant un jutge. L’han encausat per un delicte de revelació de secrets. El jutge, Ángel Hurtado, molt pròxim al poderós Manuel Marchena, l’acusa d’haver filtrat un correu en què l’advocat d’Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta madrilenya, reconeixia que havia comès frau fiscal i li demanava un acord. Era, és clar, informació confidencial sobre un ciutadà ras, que una volta filtrada a la premsa i difosa pels socialistes a l’Assemblea de Madrid, s’instrumentalitzà políticament. García Ortiz nega que ho fes ell, i addueix que el correu fou enviat a una direcció genèrica de la secció de delictes econòmics on tenen accés més de dotze fiscals i quatre funcionaris.

El jutge Hurtado, de la sala segona del Suprem, ha posat tota la carn a la graella de la investigació. Va demanar a la Guàrdia Civil que escorcollés el despatx de García Ortiz i, després, que en requisés el telèfon, l’ordinador i les contrasenyes dels serveis de missatgeria i de les xarxes socials. Calia rastrejar pam a pam tots els missatges del període en què es va produir la filtració, però no hi van reeixir. “Cap missatge que pertanyi a qualsevol classe d’aplicació de missatgeria instantània en el període analitzat”, van dir aleshores els agents. La Guàrdia Civil va comunicar al jutge que sospitava que el fiscal general es va canviar el telèfon set dies després d’obrir la investigació. La setmana passada, el jutge va manar a Whatsapp i a Google que li aportessin la informació recuperada dels comptes del fiscal durant les dates. 

Complidor o responsable d’un “nou Watergate”

Tothom hi fica cullerada, políticament. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, valedor de García Ortiz, l’ha defensat malgrat l’encausament perquè considera que “ha fet la seva feina, el que havia de fer: perseguir el delinqüent i combatre la desinformació i la mentida”. Els socialistes miren de capgirar la situació bo i adduint que el focus hauria de fixar-se en Ayuso, que podria haver-se beneficiat personalment dels diners defraudats pel seu home. El PP hi respon que tot plegat va ser un muntatge de Sánchez per a desgastar Ayuso, i que l’encausament del fiscal ho demostra. La presidenta madrilenya ha parlat del cas com el Watergate espanyol, “una operació d’estat que ha ordit el president del govern i el seu entorn contra un adversari polític”, incloent-hi García Ortiz. Alberto Núñez Feijóo li dóna suport.

El Suprem investiga també si hi va col·laborar la fiscal provincial de Madrid, Pilar Rodríguez, que declararà l’endemà de García Ortiz, i si la filtració era, com diu Ayuso, una operació ideada i coordinada pel govern espanyol. El novembre, Sánchez va deixar caure qui fins aleshores era secretari general del PSOE madrileny, Juan Lobato. Lobato, que havia fet servir el correu en seu parlamentària, va lliurar al jutge el seu telèfon mòbil i l’acta notarial que va registrar amb uns missatges que va bescanviar amb una assessora de la Moncloa, Pilar Sánchez Acera. Segons els documents que Lobato ha lliurat al Suprem, als quals va tenir accés l’Agència Catalana de Notícies, Acera va comunicar a Lobato que es publicaria la informació als mitjans al cap d’una estona. Una hora més tard, li va enviar un enllaç de la notícia a El Plural acompanyada del text: “Ja està.”

Una batalla més fonda: l’amnistia

Tanmateix, la del politiqueig és tan sols una cara del cas, molt incompleta. De fet, es tracta d’una crisi sense precedents en la història moderna de la magistratura espanyola. El Suprem, que la constitució espanyola reconeix com “l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres” –llevat del constitucional–, vol el cap del principal defensor “de la legalitat, els drets dels ciutadans i l’interès públic”. És un xoc frontal entre dues branques essencials del sistema judicial que, en realitat, trasllada als tribunals un xoc frontal entre les dues grans famílies polítiques espanyoles –els conservadors i els progressistes (o liberal-fusionistes)–, que es remunta al juny del 2018 pels pactes de Sánchez amb l’independentisme, i desbocat, sobretot, per la llei d’amnistia. Immerses en aquest xoc, totes dues desautoritzen ara actors centrals de la justícia espanyola que durant el procés van coincidir a defensar.

Els dos bàndols que es barallen en el cas de García Ortiz són, gens casualment, dos bàndols gairebé idèntics quant a l’amnistia. Per una banda, el mateix fiscal general de l’estat, a qui la part conservadora de la magistratura considera un servent de Sánchez, va demanar als fiscals del judici del procés que apliquessin l’amnistia als presos pels delictes de què no havien estat indultats. Els fiscals s’hi van negar, i a més a més van oposar-se a la retirada de les ordres de detenció contra el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig, que, evidentment, el jutge Pablo Llarena no va retirar. La revolta va provocar una junta de fiscals de sala en què García Ortiz va aconseguir d’apartar-los i situar la seva número 2 com a encarregada de l’aplicació de l’amnistia, però la guerra encara és oberta.

El segon enfrontament és entre el jutge Hurtado i l’advocacia general de l’estat, que depèn directament del Ministeri de Presidència i Justícia espanyol, dirigit per Félix Bolaños, un dels arquitectes de la llei d’amnistia. L’advocacia general s’encarrega precisament de defensar García Ortiz i sosté que el jutge actua de manera irregular perquè “omet elements de rellevància essencial” fins al punt d’acorralar el fiscal general “en una situació d’indefensió”. Hurtado, per la seva banda, forma part de la sala segona del Suprem –on hi ha, també, Marchena, Llarena i Carmen Lamela– i té poc renom com a jutge imparcial. Va ser el president del tribunal que va condemnar el PP per finançament irregular en el cas Gürtel, però ell es va negar a signar-la i va emetre un vot particular perquè no veia relació entre el partit i la trama de corrupció. Durant el judici, a més a més, es va esforçar de valent per impedir que l’aleshores president espanyol, Mariano Rajoy, hagués de declarar.

L’ombra de la parcialitat també afecta el fiscal

La disputa entre el Tribunal Suprem i el fiscal García Ortiz ve de lluny. La sala del contenciós-administratiu del tribunal –una de diferent que no l’encausa ara– va condemnar García Ortiz per “desviació de poder”, atès que va ascendir la seva antecessora, Dolores Delgado –ex-ministra socialista–, per afavorir-la, sense atendre raons de mèrit. El nomenament de Delgado com a fiscal de sala de Drets Humans i Memòria Democràtica fou anul·lat. Quan Sánchez el va renovar com a fiscal general malgrat aquesta sentència, el Consell General del Poder Judicial –llavors amb el mandat caducat– es va negar, en una decisió sense precedents, a avalar el nomenament. El traspàs directe de Delgado del govern a la fiscalia general ja causà enrenou el febrer de 2020, i el sector conservador va interpretar García Ortiz com el continuador de la interferència.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor