La Rambla de Figueres es va omplir ahir per l’acte en suport dels més de tres-cents represaliats pels talls de carreteres que es van esdevenir com a reacció a la sentència del Suprem.

La concentració es pot considerar la primera d’una certa, diguem-ne, normalitat enmig de la pandèmia, quant al nombre d’assistents. Dues setmanes abans de la declaració de l’estat d’emergència a l’estat espanyol i tan sols hores abans que l’estat francès adoptés les primeres mesures restrictives de la normalitat ciutadana, Perpinyà havia estat l’escenari de la gran concentració convocada pel Consell per la República. Després encara vindrien, sobretot a l’estat espanyol, les concentracions del 8 de març i arribaria la fase més dura de la pandèmia, que ho va complicar tot.

En relació amb el moviment independentista cal recordar que veníem d’unes mobilitzacions, la tardor del 2019, que havien significat un canvi de rumb. Tal com molt bé ho va descriure ahir a Figueres Elisenda Paluzie, “la gent d’aquest país va demostrar que no rebia la sentència [del Suprem] agenollada, sinó dempeus”. L’ocupació de l’aeroport, les Marxes de la Llibertat, la vaga general, Urquinaona i el mateix tall de l’AP7 van demostrar que una part important de la societat catalana ja no estava disposada a cedir més, havia deixat enrere velles posicions i discussions sobre el valor de la força i l’autodefensa i continuava la lluita per la independència, com més anava més conscient de les conseqüències i els costs que això representava. 

Però no va ser senzill. Uns quants polítics, també independentistes, van intentar de manipular l’opinió pública i desinflar el moviment, en veient que no el controlaven i que ja començava a qüestionar-los. La Generalitat va desencadenar la repressió ordenant l’actuació de la BRIMO dels Mossos. No ho van aconseguir, però ho van intentar de moltes maneres –en vaig parlar en aquest editorial especial publicat la vesprada del 19 d’octubre: Prou mentides: són els nostres xiquets, els fills de l’1-O, volen guanyar i mereixen el nostre suport.

Ara vivim encara enmig de la pandèmia, però és evident que el procés de vaccinació n’ha rebaixat molt l’impacte i, sobretot, fa respirar tranquil·la la gent que tenia por, justificada, d’anar a un acte, una concentració, una manifestació. L’Onze de Setembre, l’any passat, es va fer amb tantes limitacions que va ser gairebé simbòlic. Enguany, potser, tornarà a ser reconeixible.

Tanmateix, tindrà un canvi que, si s’acaba concretant, serà un retorn al passat: la posició crítica de la ciutadania i la pressió lleial, però sincera, als partits i al govern independentista. Una crítica i una exigència d’anar molt més enllà que ahir es va expressar de manera nítida a Figueres. No tan sols pels represaliats –però quins dos discursos els d’Alícia Monterroso [entrevista ací] i Pepa Plana!–, sinó també per Elisenda Paluzie i Marcel Mauri. El vice-president d’Òmnium va dir que “aquest país necessita tornar a sortir als carrers, amb la desobediència civil deixar ben clar que no ens aturarem davant un estat que farà el que calgui per impedir la llibertat d’aquest país”. I Paluzie va afirmar que “més aviat que tard” les accions “de bloqueig del país i control del territori tindran tot el sentit”.

Arreu del món la pandèmia ha permès els governs de frenar els moviments populars, frenar les demandes de la ciutadania i fins i tot aprofitar-se’n, com ha passat a Hong Kong, per a incidir encara més en la repressió. Però no faríem bé d’oblidar que veníem d’una tardor molt calenta, la del 2019. Ara, per tant, és el moment de demostrar, sobretot a nosaltres mateixos, que tot plegat era això i prou, una paràlisi momentània, un parèntesi forçat. I en aquest sentit Figueres podria ser –i ha de ser– un bon pòrtic, un bon principi del retorn als carrers.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.