Els francesos varen encunyar el terme rentrée per a referir-se a la tornada a l’activitat literària després de les vacances d’estiu. Eren els temps en què l’edició convencional parava màquines abans del 14 de juliol i no tornava a engegar fins a la segona setmana de setembre. Els llibres que arrencaven forts amb l’inici de curs podien arribar amb solidesa fins a Nadal i amb sort mantenir-se durant l’any següent. A l’estiu, o bé no es publicava o bé sortien versions en butxaca dels llibres més destacats de la temporada anterior o títols directament per a consumir durant les vacances. A casa nostra, la rentrée literària ve marcada per unes vacances cada vegada més curtes i per una indústria que gairebé no para. Així i tot, els segells solen guardar-se uns quants bons títols per arribar amb força a la Setmana del Llibre en Català. Columna no n’ha estat l’excepció i entre les apostes d’enguany hi ha Poder contar-ho, la nova novel·la de Ferran Torrent (Sedaví, 1951), amb què l’autor tanca la trilogia ‘Segon sistema’.

Poder contar-ho és la tercera part de la sèrie que va començar amb Un dinar un dia qualsevol, seguida d’Individus com nosaltres. Tornen els personatges de la trilogia, com el Llargo, el Messié, el mític Regino, als quals hem vist en acció sobretot en companyia del periodista Marc Sendra, el veritable protagonista de la sèrie, en la descripció i investigació de la València contemporània, la de la crisi econòmica. Ara se situen a començament dels anys vuitanta, en concret a final de 1982 i principi de 1983, i podrem veure i esbrinar alguns dels misteris que havien quedat ocults fins ara: com es va organitzar l’insòlit atracament que tingué lloc a la ciutat de València durant la primera ‘mascletà’ fallera de l’any 1983. ‘Un assalt de deu minuts per a saquejar 1.500 milions de pessetes, que comença a ordir-se des del primer capítol, amb una trama plena de peripècies que manté el suspens fins al final inesperat de les darreres pàgines’, diu l’editorial.

I certament, amb aquest salt al passat, Torrent ens situa a la joventut dels protagonistes que ens ha mostrat ja granats en els dos títols anteriors i ens assenyala com aquest passat els modifica i condiciona el futur. Diàlegs molt àgils, intriga fins al darrer moment, girs sorprenents i aquest punt d’humor marca de la casa fan que Torrent torni a mostrar el bon cop de puny literari de qui en la seva joventut va arribar a pujar al ring com el Tigre de Sedaví. Doncs el tigre ha tornat a treure les urpes i els seus seguidors estan d’enhorabona perquè en aquest tancament de trilogia Torrent ha sabut ajuntar dues de les seves dèries recents: la crònica de la història contemporània del País Valencià i la sistematització de l’anàlisi de la corrupció estructural que ha patit el territori.

Arribats a aquest punt en què Torrent tanca la segona trilogia i a seixanta-vuit anys es converteix en un dels narradors sèniors més en forma i més potent de les lletres catalanes, convé analitzar una mica en profunditat com es conforma la seva obra i els grans cicles que la configuren.

La sèrie negra

Torrent debuta juntament amb Josep Lluís Seguí el 1983 amb La gola del llop, però el 1984, és a dir, fa 35 anys, comença la carrera en solitari amb No emprenyeu el comissari. Al començament, opta per la novel·la negra i per publicar al País Valencià, amb Eliseu Climent a Tres i Quatre, però un any després, el 1985, ja el trobem a Quaderns Crema, on continuarà la sèrie dedicada a Toni Butxana i Hèctor Barrera, detectiu privat i periodista respectivament. Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1987), Cavall i rei (1989) i Lany de lembotit (1992) són els quatre títols que publica a l’editorial de Jaume Vallcorba. La sèrie més negra tindrà un epígon el 2000 amb Cambres dacer inoxidable, publicada a Columna. El pas per Quaderns Crema és un primer salt de reconeixement per a l’obra de Torrent, perquè li obre un contacte cada vegada més gran amb el públic. És un moment en què la novel·la negra en català funciona força bé i Torrent s’erigeix com el màxim representant del gènere al País Valencià.

Un fotograma de ‘Gràcies per la propina’.

El 1994, fa 25 anys, hi ha un primer tomb en la seva producció. Gràcies per la propina li suposa el premi Sant Jordi, el salt a Columna i una visibilitat fins ara inaudita. En són en bona part responsables els germans Torres i una mirada al País Valencià sentimental que en un cinquanta per cent és autobiogràfica, segons que reconeix l’autor. Amb aquesta novel·la, Ferran Torrent es consolida com un autor referencial quan té tot just 43 anys i tota la trajectòria al davant. Els personatges tornen a aparèixer a La mirada del tafur, del 1997.

El cicle històric

La mirada sobre la història contemporània del País Valencià comença el 1999 amb una de les millors peces narratives de l’escriptor de Sedaví: Lilla de lholandès, on repassa els darrers anys del franquisme mitjançant el personatge de Lluís Dalmau, un escriptor obligat a exiliar-se a l’illa de Tabarca. El 2010, reprèn aquesta indagació sobre el passat a Bulevard dels francesos, una altra obra molt reconeguda per la crítica i pels seguidors de l’autor, mentre que Ombres en la nit, que lliura l’any següent, no és considerada una de les seves millors novel·les malgrat partir d’un personatge molt interessant, un caçador de nazis gitano valencià.

No tota l’obra de Torrent es pot agrupar en cicles. Entre les obres esparses tenim Tocant València, publicada el 1995, un llibre que és un gran cant a València; Semental, Butxana, escrit amb Xavier Moret i que és un dels texts més fluixos de Torrent; Living lHavana, un particular recorregut per la ciutat cubana, i Caminaràs entre elefants, un retrat de la vice-presidenta Mònica Oltra.


La primera gran trilogia

El 2002, Ferran Torrent tornava a captivar els lectors amb una reinvenció. Societat limitada apareixia com una novel·la terriblement contemporània, una crònica molt àcida de la política i l’empresariat del País Valencià en el moment en què al Partit Popular tot li anava molt bé, a les institucions. Rita Barberà des del cap i casal, Eduardo Zaplana des del govern i José Maria Aznar a la presidència espanyola, governaven amb mà ferma i volien fer de València una ciutat capaç de desbancar Barcelona com a principal ciutat de la Mediterrània. I hi varen abocar una gran quantitat de diners destinats a projectes faraònics: la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Copa Amèrica, el fallit parc d’atraccions Terra Mítica i el circuït de Fórmula 1, juntament amb desastres urbanístics com Marina d’Or. Tot un material de luxe per a un novel·lista experimentat, amb magnífiques fonts a tots els estaments del poder i capaç de crear un personatge sensacional com Joan Lloris, un empresari sense escrúpols i amb ganes de tocar poder. A la segona part de la trilogia, Espècies protegides, entrava en joc el món del futbol, que Torrent coneix molt bé per la seva amistat amb Paco Roig, durant anys màxim accionista del València –tot i que l’escriptor és granota, seguidor del Llevant i del Barça. La tercera part de la trilogia, Judici final, introduïa novament els elements més negres perquè exposava la possibilitat d’assassinar el mateix Lloris quan ja havia esdevingut massa molest. Tot plegat, un fresc de la València del totxo i del ‘caloret faller’ que va lliurar els anys 2002, 2004 i 2006, respectivament.

El 2004, Torrent va presentar-se al premi Planeta i va quedar finalista amb La vida a labisme, una novel·la protagonitzada per un jugador de cartes, un altre dels mons que apareix ben reflectit a la seva obra i que coneix molt bé. És un altre d’aquests textos esparsos, com també ho és un invent sensacional que va idear el 2008: Només socis, un text en què aplega els seus personatges més carismàtics: els germans Torres, el comissari Tordera, el detectiu Butxana, Juan Lloris, per bastir una obra coral molt divertida que és un homenatge als seus lectors, que xalen d’allò més retrobant junts els principals personatges del corpus torrentí.

La trilogia final

I quan l’escriptor ens havia donat mostres potser d’un cert cansament, una nova reinvenció en forma de nova trilogia: ‘Segon sistema’, que ara es tanca, i en què aborda el tema de sempre, el País Valencià, però el que viu en plena crisi, en plena ressaca de tant de festival zaplanista i ritabarberesc. Aquesta vegada, a més a més, Torrent torna a crear tres obres molt intenses, amb diàlegs molt potents, un humor marca de la casa i una mala bava que esperen en candeletes tots els seus lectors. Ara tanca la trilogia amb una obra de traca i mocador i amb la incògnita de saber què traurà en el futur del barret per continuar generant aquest horitzó d’expectatives que gairebé sempre es compleixen.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb