Fa dotze dies, Ferran Latorre va gratar el cel, literalment. Després de sis intents i vint-i-dos anys d’espera va coronar la muntanya més alta de la Terra, l’Everest, i de retruc es va convertir en el primer català a col·leccionar els catorze vuitmils. No va ser una ascensió fàcil. El mal temps el va obligar a anar al límit: ‘Ha estat el cim que he coronat en més males condicions.’ En aquestes circumstàncies extremes, va haver de menester oxigen artificial en el tram final de la pujada.

No ho considera cap decepció, perquè tenia una prioritat: ‘Fer cim i tancar el projecte dels catorze.’ De totes maneres, reconeix que entre els desafiaments pendents hi ha el de trepitjar els 8.848 metres sense oxigen.

Latorre visita VilaWeb poc després d’haver tornat a casa. Es veu content, com no pot ser altrament, després d’haver acomplert un somni. Té la pell encara marcada pel sol. No porta motxilla, però ve carregat d’històries. Hi parlem de l’Everest, d’expedicions anteriors, de les gestes de Kilian Jornet, Òscar Cadiach i una mica de la seva vida personal.

D’osonenc a osonenc, vau arribar al cim de l’Everest un dia boirós. Us ho vau prendre com un petit homenatge a la Plana?
—He de dir que sóc nascut a Barcelona, però ex-barceloní [riu]. L’Everest ha estat el cim que he coronat amb més mal temps. No sé si és un homenatge a la Plana, però m’agrada veure’n la cara positiva: l’èpica m’ha acompanyat fins al final. Ni l’últim cim no m’ha deixat relaxar. Les circumstàncies eren molt dures i difícils. Una ascensió entre boires, núvols esquinçats, el sol enteranyinat i un vent fortíssim. I el fred… Recordant-ho, m’adono que tot plegat tenia un punt tenebrós.

Com van ser els mil metres de desnivell que separen el camp quatre del cim?
—Vaig sortir que era negra nit. M’acompanyaven el meu xerpa, Hans Wenzl i Yannick Graziani. Quan vorejàvem els 8.500 metres, el xerpa va decidir que no continuava i feia marxa enrere.

Pel mal temps?
—Em va dir que no teníem oxigen per a tots dos, però no és ben bé cert. La veritat és que no sé si tenia un problema amb la màscara o no es trobava bé. No ho sé. Però em vaig sentir una mica desemparat. Em feia il·lusió de pujar l’últim vuitmil amb un nepalès.

I vau continuar.
—Aleshores vaig començar a agafar distància amb els altres i vaig pujar tot sol. Fins a l’aresta final, que és un lloc bastant delicat, no em vaig trobar ningú. És una zona molt exposada i lenta de fer. Vaig perdre molt de temps, perquè m’era impossible de passar el grup que tenia davant.

Heu comentat que el dia de l’atac al cim no us trobàveu prou bé físicament.
—Vaig sortir del coll sud sense oxigen, però al cap d’una hora… Em conec molt bé i vaig intuir que no era el meu dia. Estava a 8.100 metres i nevava. En aquell moment dubtava, i quan dubtes allà dalt tens un problema.

És quan vau decidir de fer servir oxigen?
—Vaig optar per ser pragmàtic. La meva prioritat era acabar l’Everest i tancar el projecte dels catorze vuitmils. Vaig sortir del camp quatre sense, perquè em volia provar, però no va ser possible.

Us va doldre prendre la decisió després d’haver fet els altres cims sense oxigen?
—Una mica… però en el fons ja ho tenia bastant interioritzat que tenia un pla B. La prioritat era tancar el cercle. En un altre moment intentaré fer el cim sense oxigen.

Havíeu comentat abans de l’expedició que els 8.848 metres de l’Everest sense oxigen eren el vostre límit.
—Em conec. Sé que jugava molt amb el meu límit, que aniria de poc que ho pogués aconseguir o no. He de dir que vaig fer tant com vaig poder per no fer servir oxigen artificial. El 20 de maig hauria pogut fer perfectament cim amb oxigen, però vaig decidir de baixar i fer un nou procés d’aclimatació. Volia donar-me una altra oportunitat. I el pla era decidir, una volta al coll sud, i segons les meves condicions i la meteorologia.

Quan trepitgeu el cim de l’Everest i us adoneu que s’ha acabat. Què penseu?
—Va ser un moment molt intens i carregat d’emoció. Se’m van ajuntar moltes coses. Acabava un projecte que ha marcat la meva carrera com a alpinista i a la vegada sentia que havia escalat la muntanya dels meus somnis. Els últims vint metres, quan em vaig adonar que ja arribava, em vaig dir: ‘Ei, d’aquests n’haig de gaudir.’ En aquest sentit, el fet de portar oxigen em va permetre de ser-ne molt conscient. Sense no n’hauria pogut gaudir tant.

Es pot gaudir d’un cim si no pots respirar?
—El cim més alt que he fet sense oxigen és el K2 (8.611 metres). Físicament vas molt just. Sentir-hi plaer… no ben bé. En tot cas és una alegria enmig d’un patiment molt intens. És una situació precària. El dolor no és tan sols físic, també psicològic. El plaer l’assaboreixes al camp base, al cim t’aguantes com pots.

Des del camp quatre, després de fer el cim, en una entrevista a RAC1, vau dir que us recordàveu de la vostra filla. Ser pare és un handicap quan toca arriscar-se?
—Hauria de respondre que és un handicap, perquè et frena. No ets tan impulsiu, però a la vegada també és un punt d’assegurança. Ets més conscient dels elements. En pots dir conservador, però en el fons calcules. És clar que pateixes molt més. Sobretot d’enyorança. Et tornes una mica malenconiós. I sí, tens més por. Por que et passi qualsevol cosa. Analitzat en fred potser sembla un handicap ser pare, però t’atorga maduresa, criteri… I també et motiva. T’impulsa a superar-te. Veus una paret, unes roques, i penses: ‘Ara ho faré bé per ella.’

—Quina és la vostra relació amb l’Everest? Hi heu fet set expedicions, hi heu perdut amics…
—Buf… És una relació d’amor i odi. És la muntanya més simbòlica i més il·lusionant que he pujat. Però al mateix temps, és la que més frustracions i disgustos m’ha provocat. Suposo que al final, amb el temps, la relació s’ha anat decantant cap a l’amor i l’afecta. Però és veritat que m’ha fet patir molt. El 1995, en la meva primera expedició, vam perdre el company Xavi Lamas. Va ser molt dur. I com a alpinista ha estat frustrant. He provat totes les cares i no hi havia manera de coronar-la.

Quan es perd un company, no es repensen moltes coses?
—Sempre tens la sensació que a tu no et passarà mai. És com un fals optimisme. Però a vegades et toca i repenses moltes coses. El 1995, quan va passar l’accident, érem molt joves i ens va deixar molt tocats… Però després de l’enterrament vam decidir de continuar. Vam creure que a ell li hauria agradat que no deixéssim l’escalada.

Avui reaccionaríeu de la mateixa manera?
—Ara… Jo dubto que fos capaç de continuar si visqués un accident similar. Tinc una altra edat i les coses t’afecten diferent. Reconsideres moltes coses, però també vols aprendre dels errors dels altres per evitar nous accidents. En el fons, si ens dediquem això és perquè som uns optimistes i uns inconscients.

Tants a tants?
—Una mica de cada cosa. Són compatibles. Tenim la sensació que ho podem controlar fins a un cert, però amb l’edat t’adones que tens por, que els factors incontrolables t’atemoreixen.

Han passat vint-i-dos anys d’ençà de la primera visita a l’Everest. L’heu trobat molt canviat?
—I tant. Hi ha hagut dos grans canvis o revolucions. Per una banda, la massificació, perquè el Nepal i la Xina han obert la veda dels permisos d’escalada. I per una altra, les noves tecnologies. Al camp base hi ha internet, telèfons satèl·lit i et pots connectar amb tot el món.

Hi ha massa gent a l’Everest?
—No arriba els extrems de l’Aneto, el Mont Blanc i el Cerví, però hi ha molta gent. L’Everest s’ha convertit en un objecte de comercialització com qualsevol altre. Les expedicions comercials ja no filtren i accepten tota mena de clients amb la falsa promesa que faran el cim. És un negoci. Abans només l’escalaven aquells que estaven preparats.

Heu vist Juanito Oiarzabal, Iván Vallejo i Silvio Mondanelli aconseguir el seu catorzè vuitmil. Us imaginàveu viure una cosa similar?
—També havia d’haver estat en el catorzè d’Edurne Pasaban, però un accident no m’ho va permetre. Jo, personalment, no m’imaginava aconseguint-ho.

No?
—No, no. Amb en Juanito era el meu primer vuitmil (Annapurna, 1999). Però tampoc amb en Silvio (Broad Peak, 2007), que era el meu quart, ni l’Iván, que era el meu cinquè (Dhaulagari, 2008). Ni m’ho proposava, de fer els catorze cims.

En quin moment ho vau veure factible?
—El 2009, després de fer el Kanchenjunga (8.586). N’havia fet sis i m’havia tret de sobre un dels més difícils. En aquell moment m’ho vaig proposar seriosament. Era gairebé a mig viatge i m’ho vaig prendre com un desafiament personal. El fet que encara cap català no ho hagués aconseguit era una motivació especial.

El 1992 visiteu per primera vegada l’Himàlaia amb Araceli Segarra. Trepitgeu per primera volta els vuit mil metres al Shisha Pangma (8.013). Què en queda d’aquell Ferran de vint-i-un any?
—Uf… Físicament he canviat molt. En queda el rovell de l’ou, per dir-ho d’alguna manera. L’amor per sortir a la muntanya i anar escalar per casa nostra. Vaig arribar al Shisha Pangma amb una edat en què no pares d’aprendre i descobrir coses. Cada vegada ets més fort i millor. En canvi, ara és al revés. Potser com a alpinista ja he acomplert gairebé totes les meves ambicions personals. I físicament? Intento mantenir-me, ja no sóc cada vegada més fort. Però les ganes de continuar fent muntanya i escalar encara bullen dins meu. És una necessitat primària.

Ara teniu la sensació d’haver fet història?
—Tampoc no voldria ser capdavanter d’una causa major, però era una fita pendent de l’alpinisme català. Fa il·lusió de posar un granet de sorra en un capítol del nostre alpinisme. La gent, i no pas jo, en valorarà el significat. De totes maneres, fa molta il·lusió ser el primer quan t’estimes tant l’alpinisme i el país. I reconec que els catorze vuitmils són el fruit de l’esforç de molta gent i d’una tradició excursionista molt arrelada a Catalunya. En aquest sentit, respecto molt les generacions que m’han precedit, que han estat extraordinàries, com els meus coetanis. Tenim grans alpinistes a casa que no tenen el reconeixement que es mereixen.

Com qui?
—Oriol Baró, Roger Cadarach, Jordi Corominas, en el seu dia Marc Toralles o la gran Sílvia Vidal.

Muntanya i país van de bracet?
—L’excursionisme i el muntanyisme són essencials per a entendre la cultura catalana i el catalanisme polític. El romanticisme i la Renaixença, en el fons eren moviments que cercaven la descoberta de la història pròpia, però també del territori. Verdaguer, per exemple, era un grandíssim excursionista.

Parlant del país, com veieu la situació política actual?
—He portat la fletxa de la Via Catalana a la manifestació de l’Onze de Setembre. La gent em coneix i jo no m’amago de res. Però vaja, crec que aquest país s’ha guanyat el dret de decidir què vol ser. Com totes les nacions del món. Personalment crec en aquest país, les seves institucions i la seva gent. Tenim l’oportunitat de crear un lloc fantàstic al món.

Recuperant l’alpinisme. Heu tancat un gran projecte, quins us queden?
—Objectius de futur me’n queden molts, però no sé si seré a temps de fer-los tots. Tanmateix, ara tinc tres coses pendents: intentar obrir una ruta en un pic de vuit mil metres, cosa que vam ser a punt de fer l’any passat al Nanga Parbat (8.126); evidentment em queda l’Everest sense oxigen i alguna ascensió concreta com el Cerro Torre (Andes de la Patagònia) o algunes clàssiques dels Alps que encara no he fet.

Com ara?
—Doncs la cara nord de l’Eiger (Suïssa).

De totes les expedicions, què triaríeu?
—El més bonic és els llocs que he visitat i la gent que he conegut. Veure els catorze cims, independentment de si els he coronats o no. Per exemple, l’expedició del 2001 al pilar oest del Makalu (8.463) va acabar sense èxit, però va ser molt enriquidora. Era una ascensió dura amb companys molt autèntics.

Abans heu esmentat el Nanga Parbat. Després de l’expedició de l’any passat vau dir que havia estat l’ascensió més difícil.
—La gent ha d’entendre que quan estàs sol en un vuitmil tot canvia. Gairebé és un esport diferent. Érem tres alpinistes sols intentant obrir una ruta, però quan ja tocàvem el cim el mal temps ens va fer girar cua.

A quina distància del cim?
—150 metres.

I després?
—Hores després de baixar al camp base vam intentar la ruta normal, entre cometes, perquè és duríssima. La vam fer en estil alpí perquè no teníem res. No hi havia ningú. No hi havia cordes, ni camps… A més, és el vuitmil amb més desnivell del camp base al cim. Van ser cinc dies d’una aventura molt intensa. No és l’únic que he fet en estil alpí. He fet el Shisha Pangma, i també el Cho Oyu (8.210) non stop. De totes maneres, el Nanga Parbat, pel caràcter que té i essent el meu penúltim vuitmil, m’ha marcat. Estava esgotat del projecte, esperava una cosa fàcil i va ser un cim duríssim.

No hi havia res i vau tirar amunt?
—Érem allà i hi havia finestra de bon temps. Teníem l’experiència per intentar-ho i gens de ganes d’esperar un any a fer un nou intent.

I el risc?
—L’estil alpí era un risc afegit en una ascensió de 4.000 metres de desnivell. A més, l’aïllament o la solitud, mentre vas pujant, afegeixen un punt de tensió. Et preguntes què passarà si et fas mal, si tens una petita embòlia, si set congelen els peus… se t’angoixa el cervell.

Alguna vegada heu dit que el pes en altura és letal. Però les vostres primeres sis ascensions van ser fent de càmera de ‘Al filo de lo imposible’ de TVE.
—Sí, però era la meva feina [riu]. La primera ascensió –Annapurna– va ser amb una càmera de cinema súper 16, que era una bèstia. Però això va canviar al segon cim, que va ser el Shisha Pangma (2005). Allà ja anava amb vídeo i molt més lleuger. El pes implica un cert perill, però al final el problema de veritat era la responsabilitat d’enregistrar. Pensar els plans, la molèstia de parar i desparar la càmera. Penseu que hi ha moments que estàs tan esgotat que només fer el gest ja cansa. Per dir-ho d’alguna manera, el pes de la responsabilitat es nota més que el físic.

Com a alpinista clàssic, com veieu els desafiaments de velocitat de Kilian Jornet?
—És l’evolució normal de l’alpinisme. Totes les generacions intenten fer les ascensions de manera més eficient i lleugera que les anteriors. En Kilian no inventa res, però ho porta més enllà i dibuixa nous límits. Ho veig perfecte i lògic. Ha demostrat una forma física excepcional, extraterrestre. Hem d’estar orgullosos que un alpinista català faci això que ha fet ell. Però crec, i espero que no es malinterpreti, que en Kilian ha de decidir. Ha demostrat un talent únic i ha de triar si vol fer alpinisme de veritat o no.

Què voleu dir?
—Alpinisme compromès. Fer rutes d’alta dificultat, perquè quan el terreny és complicat és quan costa ser veloç. Fins ara ha fet rutes normals a un ritme brutal, però ell sap que ha de triar si continua així o fa un pas cap a l’alpinisme modern i compromès. Ho ha de decidir ell. És innegable que té les aptituds per a fer el salt. Avui dia, l’alpinisme és dificultat tècnica i compromís, és a dir, la manera com fas la ruta. Si tu fas una ruta molt difícil amb molta corda fixa i xerpes, no és igual que si ho fas descobert. Sense res. De la ruta normal de l’Everest, si tens un problema, en pots baixar. No és un terreny gaire complicat. Però si ets en mig d’una paret a tres mil metres de terra… Compte.

Vejam si ho he entès bé. Kilian Jornet ha de decidir si es vol convertir en un nou Ueli Steck?
—Correcte. La punta de l’alpinisme modern la perfilava més Ueli Steck que no pas en Kilian. Fins ara ha fet rutes normals molt de pressa. Hi insisteixo: té un talent immens i ens deixa tots en ridícul, però cal veure si fa un pas endavant.

Amb el risc que implica. Ueli Steck va morir fa poc prop de l’Everest.
—Sí, el dia abans que es matés vam dinar junts. El vaig veure molt preparat i capaç d’enllaçar l’Everest i el Lhotse (8.515). L’endemà entrenava a la cara nord del Nuptse –un cim pròxim al camp base de l’Everest–, que no era una ruta gaire difícil per a ell. Només hi ha un petit tram molt tècnic, i precisament allà és on va caure. Més o menys des de mitja paret. Pujava només amb grampons i piolets. Devia cometre alguna petita errada i en aquest estil… significa el final.

Parlant de grans noms de l’alpinisme, Òscar Cadiach se’n va aviat al Paquistan en cerca del seu catorzè vuitmil, el Broad Peak. Que ha significat per a vós?
—Per mi l’Òscar és un mite de l’himalaisme català, probablement el més important que hem tingut. És una generació molt diferent de la meva: Sempre dic que el vaig anar a rebre a l’aeroport quan tornava de fer l’Everest el 1985. Tenia catorze anys. Per mi és un heroi d’adolescència, com Carles Vallès, Toni Sors, Enric Lucas. Li desitjo tota la sort del món.

Hi havia competència per veure qui era el primer de fer els catorze?
—Se n’ha parlat molt, d’això. Suposo que al final sí que hi havia unes ganes d’acabar primer, que la gent les ha d’entendre. Però tot és una qüestió de mesura, en aquesta vida. Competència sana sense caure en vanitats. Li desitjo tota la sort del món, sincerament. És bo per l’alpinisme català que ho aconsegueixi. I personalment sé que s’ho mereix tant com jo.

Tothom veu Ferran Latorre a la televisió envoltat de neu i cims. Què feu quan no coroneu vuitmils i viviu a Sant Julià de Vilatorta?
—Home, descanso [riu]. Professionalment em dedico a fer conferències per a empreses, també sóc guia de muntanya i faig classes d’escalada, una cosa que tinc una mica abandonada i vull reprendre.

I de lleure?
—Sóc molt melòman. M’agrada molt la música. Mozart, per exemple. Gaudeixo molt tocant el piano.

Carai.
—No el toco gaire, però vaig mirant de recuperar-ho. També m’agrada molt llegir i sóc un malalt del periodisme i de l’actualitat del nostre país.

Quins llibres llegeix?
—Llegeixo molt als camps bases. L’últim que m’ha entusiasmat és Les veus del Pamano de Jaume Cabré. Una meravella. De fet, li ho vaig comentar per Twitter. Anteriorment havia llegit Jo confesso. Passo una època en què Cabré em sedueix i tinc moltes ganes de visitar els pobles del Pallars que descriu. També he llegit Sánchez Piñol.

No són precisament llibres lleugers per a portar a l’equipatge.
—Gens. I m’agrada llegir el llibre de veritat.

I suposo que també us entreneu.
—Cada dia. A l’hivern faig molt esquí de muntanya. A Osona m’agrada molt fer rutes amb bicicleta, sobretot per la zona de Vidrà. M’encanta perdre’m en espais salvatges, sigui sobre rodes o corrent. Perdre’m pels boscos del pre-Pirineu és una necessitat vital que tinc. I a l’hivern pels Pirineus. Sol. Com si fos a Alaska.

Tot escalador té una muntanya que l’ha marcat de petit, encara que després aconsegueixi gratar el cel. Quina és la vostra?
—La meva és la Punta Alta d’Aigüestortes. Va ser el meu primer tresmil. Era adolescent i va ser el principi de les meves passions.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb