Fer trampa amb el que passarà quan torne Puigdemont

No sé si tots, però la majoria dels polítics catalans actuals no són de cap manera partidaris de l'enfrontament i per tant el 2017, encara que tornem al 2017, no serà el 2017

Vicent Partal
10.01.2022 - 20:51
Actualització: 10.01.2022 - 20:53
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El tombant d’any ha disparat molt les especulacions sobre la tornada del president Puigdemont al Principat. Com explicava ahir Ot Bou, fa la sensació que, finalment, tots els actors de la vida política catalana i espanyola ja tenen coll avall que no poden frenar allò que serà una gran victòria personal i política dels exiliats catalans i comencen a prendre posició per diluir-la i integrar-la.

Sens dubte, si acaba passant, serà un moment molt important i per això fóra bo de parlar-ne molt seriosament. I d’ací ve que em preocupa que s’infle tan poc seriosament el globus de les conseqüències d’aquest fet, especialment per Junts.

És normal, i ho puc entendre, que Junts en vulga traure profit polític, perquè és en definitiva el partit del president Puigdemont. Ara, no em sembla honest que es facen córrer esperances sobre coses que no passaran o que es prove d’instrumentalitzar aquest retorn en favor, precisament, de l’autonomisme. D’aquest autonomisme republicà que Junts practica d’una manera perfectament entusiasta al govern de Catalunya, o a la Diputació de Barcelona, i que és l’antítesi d’allò que significa l’exili.

Ho vaig dir l’altre dia en aquest mateix editorial: “Pensar que Puigdemont anirà a palau i aixecarà la DUI, tal com alguna gent vol, em sap greu de dir-ho així, però és una fantasia. No és en els plans de ningú, vull dir de cap polític català, no crec ni que de Puigdemont mateix.” La tornada de Puigdemont i dels altres exiliats, per si sola, originarà moltes coses. Un gran momentum per a la gent, el retorn de Catalunya al primer pla polític internacional, una desesperació de l’espanyolisme que serà cosa de seguir de prop i que podria tenir conseqüències molt definitives i, sobretot, la constatació que es pot derrotar Espanya. Que no cal viure agenollats. Ara, el retorn del president Puigdemont servirà per a rematar el procés d’independència? Doncs dit així i insinuant que passarà el dia que ell torne, no. Segurament no a curt termini. I segur que no amb aquest govern.

I ací és on les alarmes se m’encenen quan veig tanta gent de l’entorn de Junts parlant alegrement de les conseqüències de la tornada. Perquè quan faig la pregunta de què passarà aquell dia ningú no sap donar resposta i si algú en dóna cap em posa els pèls de punta, car suggereixen que forçaran eleccions autonòmiques. Jo no estic segur, no tinc aquesta informació i no trobe qui me la confirme, si el pla es redueix a instrumentalitzar la tornada dels exiliats amb la vista posada a guanyar la presidència de la Generalitat autonòmica o, pitjor encara, de fer batalla a les eleccions municipals. Ho qualificaré, per tant, amb molta prevenció. Però si aquest és el pla de Junts o del president, no puc dir sinó que és penós. Quatre anys de lluita brillant, magnífica, extraordinària, no pot ser que s’acaben així, exactament traint la raó per la qual una part del govern se’n van anar a lluitar a l’exili.

Però hi ha alternativa a això? És clar que n’hi ha. Molt probablement la gent pot desmuntar la maniobra al carrer amb la seua actitud quan s’esdevinga el retorn –hi insistesc: si hi és. Com va passar el Primer d’Octubre o a Urquinaona i l’aeroport. És possible que Espanya mateix faça un salt endavant i els empresone, diga què diga Europa i amb totes les conseqüències que això tindria. Veurem com reacciona Pedro Sánchez i si cau finalment la careta del gran estafador. Poden passar mil coses. Mil coses positives, extraordinàriament positives. Però cal que estiguem alerta perquè també pot no passar res, més enllà del merescut reconeixement dels qui tenien raó i van encertar el camí; i de la solució, merescuda també, dels seus problemes personals. Tot depèn quin pla hi haja, tot depèn de la capseta en què es pose el retorn. I és d’això que m’exclame i per això faig l’alerta avui.

Els exiliats no ens han de demostrar res. Tot allò que havien de fer ja ho han fet i d’una manera brillant. Però ara arriba un moment especialment difícil, que és el de la integració. Recordeu la transició dels anys setanta, quan el postfranquisme va desmuntar l’oposició democràtica, no amb la repressió sinó integrant-la en el poder. Gent que havia lluitat amb dents i ungles contra la dictadura es van convertir en xaiets mansos agafats a la cadira perquè van resistir la repressió, però no van saber resistir l’adulació. Pot tornar a passar.


I, sobre això, cal que no ens enganyem. El càlcul d’Espanya era que la repressió acabaria en no res, perquè Europa la desmuntaria. Però preveien que ells tindrien temps de canviar el guió. Ara serà Luxemburg, però demà pot ser Estrasburg. El judici contra els presoners polítics serà anul·lat per totes les irregularitats comeses i, per tant, tots seran lliures del tot i tornarem, sobre el paper, al 2017. Tornarem al 2017 en termes legals, vull dir. Però i en termes polítics? No sé si tots, però la majoria dels polítics catalans actuals no són de cap manera partidaris de l’enfrontament. Per tant, el 2017, encara que tornem al 2017, no serà el 2017. La justícia espanyola s’haurà cobert de vergonya, és cert, però haurà fet a l’estat i al monarca el servei suprem per al qual la va reclamar: que Catalunya no siga independent. La justícia s’haurà fet servir, en definitiva, per canviar la política. Imagineu-vos unes eleccions autonòmiques espanyoles el 2023 amb Puigdemont i Junqueras de candidats i contrincants, rehabilitats tots dos i acceptant tots dos el marc de joc imposat violentament, a base de violència, per Espanya. Quina derrota no seria això.

No dic de cap manera que aquesta siga la situació cap a la qual ens adrecem. Jo tinc un cabal inesgotable de confiança en la gent d’aquest país, després d’haver-li vist fer coses impensables durant més d’una dècada seguida. Però, precisament per això, crec que avui la meua obligació és avisar i advertir que aquesta és una possibilitat i que, acomodats com estan els partits independentistes en la normalitat de la repressió, restarà més que mai a les mans de la gent impedir-ho. A les mans de la mateixa gent que ja fa onze anys que dóna lliçons colossals als partits. A les mans de la gent que es mereix guanyar definitivament la independència.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
10.01.2022  ·  22:16

Allò que a Catalunya, com a imatge d’Espanya, anomenem “polítics” no són res més que vividors que treballen per a una empresa piramidal. El seu partit polític. A canvi de permetre que res canvie, ells obtenen un bon sou (quasi sempre molt més gran que el que serien capaços de guanyar de qualsevol altra manera) i sovint, adulació o altres prebendes. Alguns, fins a portes giratòries. De manera que és bo advertir a la gent que la independència, des de fa més de deu anys, qui l’ha feta avançar ha sigut el poble. D’aquells que ara cobren el sou cada mes de la generalitat autonòmica no es pot esperar res. Ni aquest any ni mai. No són polítics. Són un ramat d’administradors d’allò que l’amo decideix concedir a la colònia. Res més que això. Espere que des de l’exili, des del Consell per la República o des d’algun lloc, s’haja bastit algun pla. I també em sembla bé que no es conega. Si hi ha, és bo que no el conega l’enemic. I si no n’hi ha, val més no patir.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
10.01.2022  ·  22:44

Cal entrar en campanya ja. Junts, ERC i CUP han de sebre que si no fan la independència se n’aniran a porgar fum. Que La independència de Catalunya s’ha d’implementar abans de les eleccions municipals espanyoles del 2023. Sembla que qualcú mou l’atac a la llengua per desviar esforços de la lluita per la independència i que igual fan parlant de les municipals. Però la gent pot girar la cosa i fer que la defensa de la llengua sigui un esperó més en la lluita per la independència, i assustar els “endollats” començant a bastir candidatures independentistes alternatives de cara a les municipals. Candidatures disposades a repensar-se si s’ha implementat la independència, però constituïdes del tot per si els qui tenen l’obligació d’obeir el mandat del poble continuen robant-li sa victòria, diluint, ajornant i menystenint la gesta del primer d’octubre del 2017. Segur que dins Junts, dins ERC i dins les CUP hi ha gent honesta, però si no aconsegueixen controlar els seus partits i expulsar-ne els usurpadors (secretaris generals inclosos), hauran de passar-se a la lluita del poble o el poble passar-los per damunt. EL REFERENDUM ESTÀ FET I GUANYAT. Qui pidoli fer-ne un altre està insultant el poble que votà el primer d’octubre del 2017. Això s’ha de defensar i fer-se’n predicadors actius, organitzant grups locals, difonent-ho i difonent arreu les malifetes de l’estat espanyol (copiar i enganxar lo molt que en circula per la xarxa, fer-ne edicions en paper, parlant-ne, etc.). Té l’enemic els mass media grossos i milers de trolls pagats escampant mentides, només si tots ens feim activistes ho podrem combatre i lluitar contra el desànim: els desmobilitzadors volen que la gent es reti, es desanimi i ho deixi anar. Predicar el desànim és fer un favor als traïdors i és tudar la gran gesta democràtica que el poble català feu el primer d’octubre del 2017 i que si l’acaba serà gesta mundial. Crec que rebotar arreu (twitter, facebook, instagram, what’s up, e-mails, etc.) aquest article d’en Vicent Partal ja pot esser una primera de les accions en campanya.

Robert Joan
Robert Joan
10.01.2022  ·  22:45

“És clar que n’hi ha” d’alternativa….. Si us plau, expliquin alguna, tot i que només sigui a tall d’exemple.

jaume vall
jaume vall
10.01.2022  ·  22:50

Benvolgut Partal, benvolguts comentaristes, podem visualitzar i parlar sobre què podria passar si el MHP Puigdemont, ja ara, o més endavant quan torni, deixi de liderar Junts, i es situï au-desss de la melée, només de President del Consell DE la República?

Quins pros i contres podrien esdevenir-se per a la nostra causa?

Victor Serra
Victor Serra
10.01.2022  ·  22:55

Possibles respostes: Forçar eleccions autonòmiques . Penós. No fer res, també penós. Cremar contenidors durant una setmana perquè detinguin uns quants activistes als quals dexiarem mig abandonats al cap d’un temps i a més es pugui atribuïr vilolència al retorn de Puigdemont. Absolutament estúpid. Com podem doncs aprofitar aquesta derrota d’Espanya ? si intentéssim fer caure la seva cúpula judicial i a més poguéssim demostrar a la UE que estem davant un cas de repressió política contra una nació que mereix trobar una solució, Potser avançariem.
Es cert que poca gent ara està per l’enfrontament. Però és que per enfrontar-nos amb l’Estat altre cop ens cal estar molt més ben preparats i tenir suports internacionals. Per no es tracta d’enfrontar-nos-hi, es tracta de guanyar.

Joan Guasch
Joan Guasch
10.01.2022  ·  23:03

Potser perquè vinc de pagès tinc sempre present allò de “no diguis blat…” i em penso que hauríem de ser molt discrets i no xerrar tant perquè l’escuma sempre baixa, però si ens posem en el millor dels casos i Pugdemont recupera la immunitat i pot tornar hi ha dues possibilitats: que l’Estat no faci res i deixi que ens continuem barallant entre naltros o bé que detingui el President. Si això passés crec que originaria el momentum, és a dir, la gent en massa al carrer i cremant contenidors si cal, al marge del Govern, generant un desequilibri polític al sud d’Europa que es podria acabar de moltes maneres, a saber, que Europa se’n rentés les mans i Espanya, amb un exèrcit reforçat ens esclafés o bé pactant un referèndum amb tots els estàndards que s’hagin de complir. La gent hi és, hi som.

Joan Guasch

Mercè ariza
Mercè ariza
10.01.2022  ·  23:25

El President Puigdemont no te res a veure amb la autonomia de Catalunya i si treballa es per implantar La República Catalana la nostra Independència de ben segur que ja ho te ben clar com .I si no pot donar pistas sembla que no fa res doncs segur que fa .Farà historia.es normal que es pugui opinar del que i el com ..En aquest quatre anys ni un sol dia ha deixat de treballar per el Pais. Passin dias o passin mesos ho veurem. quan toqui.

Jaume Riu
Jaume Riu
10.01.2022  ·  23:46

Cert, molt cert que el retorn dels exiliats té tots els ingredients per ser determinant en un sentit o en sentit contrari com escriu Ot Bou en el seu article, depèn de com ho aprofiti un bandol o l’altre.
Estem d’acord amb aquesta pauta, però trobo a faltar una reflexió ben senzilla que els impacients no volen veure, i no es recull a cap comentari dels que he llegit.
En les revolucions que prosperen, naturalment no es fa públic el pla estratègic, i seria ben absurd que a hores d’ara s’hagués fet pública la tàctica de l’independentisme per aprofitar el retorn dels exiliats.
Des del recorregut secret de les urnes per estar a punt l’1-O, i la decisió d’anar a l’exili amb conseqüències immillorables, fins al momentum del retorn, no hi ha res d’improvisat però tampoc no calia penjar els detalls a les xarxes.
Aquest quatre anys hem recollit molts indicadors que ens marquen un rumb oportú.
Aquests indicadors només es poder avaluar des d’un punt de vista positiu, com Vicent Partal ha advertit de tant en tant fent la relació de fites aconseguides.
Pels desanimats que tenen un punt de vista negatiu, suggereixo fer l’exercici de posar-vos a la pell de rei i tota la Casa Reial, o a la pell dels jutges, o a la pell del PSOE-“Lobby d’apuntalar la monarquia”, i aleshores imaginar l’escena del retorn dels exiliats… És una experiència única.

PERE SIO
PERE SIO
10.01.2022  ·  23:52

La independència l’ha de guanyar la ciutadania i no els partits (ERC, JXCAT, CUP), com ja va passar l’1-O. Avui molts votants que van arriscar el seu físic per a poder votar, estan decebuts, emprenyats i amb sensació de ser traïts.
El principal responsable de tot això és ERC, per la seva traició i política poruga i erràtica. Però no és l’únic culpable ja que té la complicitat i la corresponsabilitat de JXCAT, per formar part d’un Govern que no lluita per la independència, sinó per ocupar cadires i ocupar als seus afiliats.
La victòria jurídica i el retorn de Puigdemont, sumat a la derrota i el ridícul d’Espanya, pot capgirar la situació actual i canviar la tendència.
La ciutadania que vol la independència, pot tenir al líder que avui ni té, per reprendre un camí que mai s’havia d’haver abandonat.

Berta Carulla
Berta Carulla
11.01.2022  ·  00:12

Tenim els mitjans intoxicant, únicament a tuiter pots romandre a prop de la realitat, tret que tinguis el cervell torrat pel partidisme, és clar. I en aquesta situació, en què molts independentistes no usen tuiter, el tema és delicat. Per exemple aquí avui ja estem aigualint el vi fent veure que Junts és el mateix que aquests que tenen la teletrés al seu servei. No abandonem mai la roda del hàmster, una palada de cal i u a de sorra.

Xavier Roig no va dir pas que l’enemic fos la immigració:

“Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.”

I al programa de l’Ustrell van fer creure que aquest ‘’enemic el tenim a casa’’ es referia a la immigració.

Ningú no denunciarà aquesta colla d’impostors?

El president Puigdemont, que ha viscut amenaces, ha estat difamat, ha estat impossibilitat d’acomiadar la seva mare; que té la vida seva i dels seus compromesos, permetrà que tot quedi en res? Crec que no, però què poder fer si tenim els mitjans mentint, tergiversant, canviant la història a favor del joc de l’enemic?

Vicent, si Junts ambicionés quedar per davant, com és que descartes que fos per aconseguir plantar cara i aconseguir enderrocar el mur? Per què creure que ‘aprofitarien’ la feina del president per a seguir fent “autonomisme republicà” i no confrontació?

Som a la munyanya de Sísif? Com deia ahir la Sílvia anem tard i el roc ha tornat a caure muntanya avall, que ningú culpi el després el President.

Si penses el que has escrit, com és que no estem fent campanya als partits alternatius extraparlamentaris des d’ara mateix?

Tot el que s’escriu que no sigui estratègia per aconseguir la victòria, independentment de qualsevol altra consideració, us ho podeu estalviar.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
11.01.2022  ·  00:20

Que alguns sectors de Junts facin
jocs de mans amb el retorn del President Puigdemont no és estrany. Són els sectors dels iľlusionistes i transformistes. Que utilitzin, sense seny, la seva figura també entra dins del costum: ja han demostrat que ho fan sense embuts. Contradictòriament són els sectors que, amb “final feliç” o sense, resultarien més perjudicats pel seu retorn perquè perdrien paper i perquè ell els posaria a rotllo amb la seva pragmàtica visió gironina.
Ens hauríem de preguntar si el retorn de Puigdemont interessa algú a part dels seus convençuts seguidors de base.
Puigdemont és llest i ara, casa seva, és a Brusel’les i, de moment, sembla bastant sensat que ho continui sent mentre l’interior no sigui capaç d’establir unes linies de futur compartides i amb lidertages de futur oberts. D’això sembla que n’hi ha per dies.

Gerber van
Gerber van
11.01.2022  ·  00:37

Que Puigdemont pugui a tornar en un futur previsible és segur. Fins ara, no hem sentit res sobre els plans per a això en cap altre lloc, i certament no del nostre govern autonòmic. O ho mantenen estrictament en secret. Però estic totalment d’acord amb Vicent Partal que hauríem d’esperar poc dels polítics de la Generalitat. De fet, la Generalitat i les seves institucions han de quedar completament marginades perquè formen part de l’Estat espanyol.

Els únics veritablement lliures són els polítics a l’exili i l’Assemblea per la República. Han d’elaborar un pla ben pensat i la seva implementació només es pot dur a terme per si mateix. Té els membres, una Assemblea i la infraestructura per comunicar-se i coordinar-se amb els seus membres. Però amb 100.000 membres, el CxR no té legitimitat. Ara que tot comença a ser més concret i si (o quan) el CxR anunciaria els seus plans, esperem que el nombre de membres també augmenti.

Amb prou membres, com el nombre votat al referèndum, és a dir uns 2.5 milions, el CxR amb el seu president Puigdemont tindra la legitimitat per declarar la independència de Catalunya que certament no pot ser ignorada per la comunitat internacional.

A més, estic segur que sempre podem comptar amb la gent i que Espanya ens ajudarà.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
11.01.2022  ·  01:32

Com veieu que el MHP Puigdemont formi un nou partit indepe amb d’altres personalitats que no tinguin l’etiqueta de “fake-indepe” (que tenen tots els d’ER i moltíssims de JUNTS i la CUP)?
Un partit transversal, integrador i determinat a completar la independència el més aviat possible. Jugant fort com a fet a Waterloo.
A les primeres eleccions que es presentés arrassaria, com fa el SPN escocés.
Montem una plataforma de sol.licitud massiva a veure qué diu el nostre Presisdent?
Com a mínim deixariem de dubtar o somiar…

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
11.01.2022  ·  05:20

Em sap greu posar aigua al vi un altre cop, però sempre cal estar amatents a l’experiència històrica. Què passarà si retorna el MHP Puigdemont, encara que l’hagin absolt totes les instàncies judicials ? Doncs que anirà a parar a Estremera i Europa simplement s’arronsarà d’espatlles i ja està. Quatre protestes amb la boca petita per part d’algun govern europeu amb una mica de consciència i ja està. Judici al Suprem, condemna il·legal a 20 anys i un altre cop l’estètica dels llaços grocs, sopars solidaris, etc. Victimisme del bo.

Es crearà momèntum, la gent sortirà al carrer, es prendran les institucions i es proclamarà la república ? Doncs encara que no li passés res, molt em temo que no. Tirar endavant això requereix figures carismàtiques, mobilització social, control del territori i confiança de la ciutadania.

Si algú em pot dir una sola figura social o política aglutinadora i valenta que pugui fer de catalitzador li estaria agraït.

Quan a les mobilitzacions, fins que no hi hagi mil Urquinaones simultànies (perquè suposo que ja tenim clar que- per dir-ho suaument- la nostra policia no és amiga de l’independentisme), i totes les carreteres bloquejades i el port inactiu, i una vaga general indefinida peti qui peti, serà com fer-li pessigolles a un elefant amb una ploma. Companys, estem parlant d’independència, i els processos d’independència històricament- i més amb Espanya- només funcionen forçant-los. No veig jo- francament- la població catalana disposada a fer res de tot això, després d’experiències com el Tsunami i les diferent dutxes escoceses del 2017. Que aixequi el dit qui aniria a una convocatòria per tallar el port i l’aeroport per part d’una organització clandestina, per exemple, jugant-s’hi el coll o la llibertat després dels precedents d’aquests anys.

Finalment, el control del territori i de les institucions és evidentment inexistent. Mireu: quan jo era a ERC sempre urgia a anar fent moviments ràpids i a cremar etapes el més depressa possible. Per una raó molt senzilla: a l’enemic no se li ha de donar temps a reaccionar. Es pot veure en qualsevol combat de boxa: si amb un primer cop un dels boxadors vacil·la, l’altre continua picant-lo sense donar-li temps a estabilitzar-se i el fa caure. Si el deixa en pau, l’altre es refà i contraataca. És exactament el que ha succeït amb el nostre procés: massa dilacions, massa vacil·lacions. Hores d’ara el control de l’estat espanyol sobre el territori és absolut. Des de l’ajuntament més petit fins la infraestructura més poderosa. Han tingut tot el temps del món per fer i per desfer, per inocular la por, per posar els seus peons, per desmuntar i per entendre el funcionament de les estructures que no controlaven abans (e.g. els Mossos). Que siguin antidemòcrates, autoritaris, anticatalans i tot el reguitzell d’adjectius que vulgueu no vol dir que siguin idiotes.

Sincerament, si algú creu que amb aquest panorama tenim la república a tocar és que és molt optimista- per dir-ho d’alguna manera suau.

Molt em temo que ara som al 1719 d’una derrota autoimposada. Cal refer-se i construir un nou moviment sobre bases més sòlides. Entendre i aprendre de què fa l’estat espanyol i com, defensar la llengua i la cultura, jubilar la classe política actual, desemmascarar les impostures i l’autonomisme de pagueta i preparar bé els passos que es vulgui fer. Jo no se quan hi tornarà a haver una oportunitat real, però el que sí que tinc clar és que no serà perquè el MHP Puigdemont torni, ni que sigui 5 vegades. Com a molt, i tal com diu el director, una convocatòria d’eleccions autonòmiques per veure com es reparteixen els esconets del parlementet de Catalunya i les consellerietes del governet.

I si m’equivoco estaré contentíssim d’admetre-ho i li pagaré un sopar a qui vulgui apostar contra mi en un bon restaurant de la capital de la república.

Tal seria la meva joia de no tenir raó.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
11.01.2022  ·  05:46

La tornada del nostre president Puigdemont serà el moment determinant com a poble. Només tenim dos camins, un prendre els carrers indefinidament fins que tinguem referèndum vinculant ; o continuar el d´ara treballant per Espanya i viure al seu servei com a súbdits. Prepararem-nos!

Salvador Molins
Salvador Molins
11.01.2022  ·  06:00

Qui ho diu que no hi ha camins ni gent i capdavanters disposats a seguir-los?

Tal vegada la CUP podria tornar ser el catalitzador, tot i que ara reclama equivocadament un Referèndum que ja està fet i guanyat.

Per què la CUP no recapacita i es compromet en completar la DUI que està mig feta?

El catalitzador també podria ser Junts o Primàries o un nou partit.

Puigdemont sota el compromís del 27S i la pressió de la CUP en poc més d’un any es va comprometre aleshores junt amb ER a fer el Referèndum que vam guanyar per golejada, i malgrat les imperfeccions vam assolir al Parlament, i de fet, Declarar Unilateralment la Independència, O sigui vam fer la DUI catalana que naturalment hem de completar, preparar el que va mancar-hi i acabar-la. Ningú ha dit mai que res de tot això sigui fàcil!

Entenc les precaucions de Partal en el seu editorial, però en quelcom crec que s’equivoca, no podem dir taxativament que cap polític d’avui per demà no pugui amb força reemprendre el camí d’implementar la Independència.

Hi han camins i tenim eines encaminades, vehicles per transitar aquests camins,  l’essencial és el convenciment asserenat del que vam decidir i fer, de no renunciar-hi ni un bri, i la perseverança en el compromís de complir el  Mandat del Poble per al Poble que vam determinar i decidir el 1r d’octubre de 2017 i vam començar el 27 d’octubre del mateix any.

L’error de base que patim ara, que no permet la unitat estratègica des de fa quatre anys, la unitat que és eina absolutament necessària, és que alguns no s’adonen que primer de tot el 1r d’octubre no és cap victòria ni cap fita, sinó que primer de tot és la decisió del Poble Català, la nostra decisió, el nostre compromís, el 1r d’octubre és un compromís viu que hem assumit i hem de complir. No hi ha mitges tintes, no hi caben mitges tintes, ni mitges interpretacions, l’hem de complir, junts i amb un pla sense giragonses porugues i maldestres. La unitat i la estratègia són imprescindibles i ER no té dret a tancar-s’hi de banda, ni ells ni ningú!

De tots els capdavanters actuals, Puigdemont sol o amb tàndem és potser en primer terme el més ben posicionat i des d’ara i quan torni a Catalunya ha de presentar-se amb aquest compromís a la mà, anunciat internacionalment, que tothom ho sàpiga, i aleshores, sol o acompanyat, millor acompanyat si pot ser, pel Junqueras i per tots els que es comprometin acompanyar-lo, aleshores nosaltres el Poble sortirem rebre’l com President legítim de la Incipient República Catalana Independent.

Hi han camins, només cal seguir-los.

El primer camí sembla ridícul de tan senzill i bàsic que és, fer gran el CxR, com més gran millor, sense por de la repressió dels impresentables. Només cal censar-nos tots al CxR.

Els dos comentaris de Víctor Torguet i de Gerber van que em precedeixen esmenten clarament alguns d’aquests camins.

Josep Segura
Josep Segura
11.01.2022  ·  06:20

És estrany que no esmenti el tema del control del territori.
Estem pitjor que en el 2017, especialment en el cas dels Mossos, esdevingut autèntic cos repressiu espanyol.
’’Sense Mossos no hi ha independència’’ dixit VP.
Conclusió : abans d’especular, millor assegurar-se de que la ”nostra” policia no sigui la que detingui el nostre president quan torni a casa seva.

Conxa Samsó
Conxa Samsó
11.01.2022  ·  07:21

Cal conretar alternatives. Ser realistes i tenir objectius clars i factibles.

Joan López
Joan López
11.01.2022  ·  07:56

Puigdemont ja va fer neteixe a CDC,va enviar a uniò a pastar fang,i ara si torna i son moltissims qui le estem esperant,farà tambè neteja a junts. Tindrà molts independentistes al seu costat,desitjo que malbarate aquet credit que el exiliats han guanyat a polse. Respecte a que farà jo tinc clar que el que façi sera per assolir l’independencia,com? Guanyant per majoria absoluta unas eleccions catalanas,per guanyar la presidencia de la generalitat i ara si, amb majorìa absoluta axecar la dui. Que tenim que fer nosaltres doncs enfortir el CxR que ha de ser la base del nou estat d’europa:Catalunya.
Somi !!*!!

PAU BOLDU
PAU BOLDU
11.01.2022  ·  08:08

Equiparar el que ha fet el rendit i espanyolitzat junqueras amb Puigdemont, no es admissible, per molt d’esquerres que sigui. Esperar la junquerització del Sr.Puigdemon, o sigui RENDICIÓ I TAULETA DELS VENUTS, ho trobo partidista

Pep Agulló
Pep Agulló
11.01.2022  ·  08:28

UNA VISIÓ CURTA DE L’EDITORIAL…

Sí, “poden passar mil coses”, ja ho veurem, no cal doncs especular.

1/ Parlar de Puigdemont com un militant de Junts i no dir res del Consell per la República, del seu càrrec que depèn de l’assemblea de representants i de la seva política és ben galdós, amb perdó.

2/ Si el “Preparem-nos” és per guanyar unes eleccions autonòmiques és tenir molt poca fe en les propostes del CxR.

3/ L’arribada dels exiliats serà una fita important, però el “momentum”, entès com un acte polític que determini un embat amb l’Estat, com ja s’ha dit per activa i passiva, només si la ciutadania està mobilitzada i això depèn del CxR i de les organitzacions de l’interior que haurien de marcar un full de ruta.

4/ El probable empresonament tan bon punt posi els peus a l’Estat espanyol seria un bon pas cap a un incendi que generi condicions de revolta que ara per ara són impensables.

4/ El que amb tota probabilitat esdevindrà és, no només que li caigui la careta a Sánchez, sinó també que els autonomistes quedin al descobert del tot.

Albert Miret
Albert Miret
11.01.2022  ·  08:33

Sento molt dir això, però a mi, que el President de Catalunya a l’exili torni, em sembla altament arriscat per a la seva seguretat. Les mostres de violència d’aquesta simulació de país en la que ens obliguen a viure són constants, tant públicament com individualment, i de persones disposades a l’atac d’un personatge independentista d’aquesta envergadura, n’hi deu haver una cua inacabable. Si arriba el dia que decideix tornar, la seva seguretat ha d’estar pensada i equipada amb planificació i personal d’indubtable fidelitat al President. No oblidem que els governs espanyols ja ha resolt molts dels seus problemes a base de suïcidis i morts accidentals inexplicables ni tan sols investigades mínimament. Si des de la Generalitat col·laboracionista no es garanteix aquesta seguretat, ens n’haurem de cuidar el poble directament.
Si arriba a tornar, el que passarà ben segur és que tots els mitjans espanyols ho amagaran fins a fer un nou ridícul davant de tot el món -ja no els ve d’un-, i que els partidets que des de Catalunya juguen a dues bandes miraran d’anular-lo tant com puguin. Però el President és prou intel·ligent i valent per a tornar a agafar el fil des del disset i continuar el procés amb més empenta encara. Quant a unes eleccions enfrontant-se el señor Junqueras al President de Catalunya, crec que podria significar el final d’ERC, i possiblement d’altres partidets que li fan de claca.

Joan Benet
Joan Benet
11.01.2022  ·  09:05

ERC jo ja no crec que la voti mai més. Tots els que hi ha ara haurien de desaparèixer perquè ho pogués fer. Junts ja me la va fotre amb Puigdemont les darreres eleccions. Ja no hem tornaran a enganyar. La CUP la votaria només per tocar els collons.
No crec que el president Puigdemont vulgui convertir-se en una mòmia com en Junqueras.
Si fan el que vostè diu, no veig com cap partit anomenat independentista podria tornar a governar Catalunya. Si encara els votem, ni que sigui amb la pinza al nas i agafant la papereta amb guants, és perquè encara creiem que la República Catalana és una possibilitat real.
Crec que han de sorgir noves formacions que facin el relleu. Les que tenim actualment ja no valen per res que no sigui pagar sous.

Carles Serra
Carles Serra
11.01.2022  ·  09:18

Trobo molt agosarat tantes especulacions Vicent, entenc que fer una editorial cada dia no es fàcil i cal que diguin alguna cosa.
Jo no veig tant clar l’avinguda propera del president Puigdemont, com si tinc clar que seria detingut per el govern franquista de torn espaÑol, doncs amb tot l’odi que els mitjans de comunicació i polítics, ( ja em diràs Vicent, la mà dreta del mossèn en Sergio Sol dient a TV3 que era un fdp) han creat a l’entorn de la figura del president, si fos detingut, seria tot un caudal de vots per aquest partit espaÑol.
També tinc clar que si aquest fos el cas, el empresonament, no hi àuria tanta mobilització, com algú fa esment, aquest període de repressió, desencís de tot lo que han fet i estant fent partits com ER+JxC+CUP, han dut la desmobilització de la societat i el més combatius, doncs com molt bé sabem, estant perseguits per la injustícia espaÑola i presentant-s’hi d’acusació això que alguns li diuen govern republicà; tela tela.

Ed Garrido
Ed Garrido
11.01.2022  ·  09:23

Junts, de la ma del funest Jordi Sanchez es ER. Jordi marxa, estas fent un mal terrible.

Pepi Oller
Pepi Oller
11.01.2022  ·  09:32

En el cas dels nostres exiliats, el seu retorn tornarà a ser una situació que l’estat espanyol no entomarà pas de bon grat, sinó per força, com ho va ser l’alliberament dels presos polítics. Una situació de feblesa doncs que cal que sapiguem aprofitar i fer jugar a favor nostre. Tothom està disposat a aprofitar el moment per tirar endavant el mandat de l’1-O?
L’evidència ens diu que no. Hi ha molts actors polítics que el que voldrien és que l’1-O no hagués tingut lloc i que es dediquen a esborrar-lo, a distorsionar-ne la memòria. Són els qui s’han acomodat a la política anomenada autonòmica i tan sols el fet de plantejar-se un nou embat els fa mandra per no dir nosa o pànic. Dins d’aquesta lògica autonomista, la vida continua, ara hi ha un nou President de la Generalitat, i la resta forma part d’un passat de què voldrien desesperadament que passéssim pàgina.
Tenir en compte tot això és essencial per tal de no equivocar-nos en dissenyar l’estratègia que és urgent que comencem a dissenyar si no volem desaprofitar un altre ‘momentum’. En Josep Costa ho explica molt bé en el seu article: els momentums no s’improvisen; són el moment culminant d’un ‘Crescendo’ molt ben pensat i dissenyat. Algú s’està ocupant del tema al meu entendre més important?
Des de la meva perspectiva, no hi veig ningú: La política institucional està ocupada en gestionar el dia a dia i a respondre a les agressions de l’estat, sempre a reacció. Els activistes independentistes estan feinejant en un munt de temes col·laterals, talment una mena de teràpia col·lectiva dissenyada per a la prevenció de la frustració: Debat Constituent, Consell per la República, ANC, CDrs, grups de suport d’encausats, grups diaris de denúncia de la repressió… Cap d’aquests àmbits sembla estar del tot satisfet en el recompte de gent que aconsegueix aglutinar o fer-hi participar, i crec que això passa perquè la gent respon positivament a la voluntat mateixa que veu en els implicats, però no per un convenciment que cap d’aquests projectes ens portin per si mateix a la independència. No estic dient pas que s’hagi de menystenir tot aquest capital humà, al contrari, però cal anar amb compte de no confondre el potencial amb l’estratègia i saber que, sense dissenyar una estratègia, tot aquest capital humà tan sols es malbaratarà de nou.
PREPAREM-NOS, PEL RETORN DELS EXILIATS.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
11.01.2022  ·  10:44

El tren passa ara. Quan tornarà, senyors polítics? Tenen el poble al seu costat. Estan vostés al costat del poble?. Pacíficament tot és possible. Europa, amb grat o desgrat, no ens pot ignorar.

Salvador Manich
Salvador Manich
11.01.2022  ·  10:48

Els silencis que es produeixin quan torni el MHP Puigdemont seran molt eloqüents.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
11.01.2022  ·  11:05

Què és un estat?, una de les definicions més precises seria: una organització que té els mecanismes coactius -el monopoli de la violència- per controlar el territori i recaptar els impostos. Aquest és un raonament lineal. Si entenem això estarem d’acord que alliberar-se d’un estat no es pot fer de cap altra manera que exercint la violència o resistint la violència, com ha passat en totes les independències de la història, exceptuant el cas de Txèquia i Eslovàquia que va ser de mutu acord. Catalunya és el 20% del PIB espanyol i té una posició geoestratègica crítica per l’estat. Per tant amb la “revolució dels somriures i no tirant papers a terra” no serem independents. Tot el què hem fet fins ara ha servit per conscienciar-nos, per preparar-nos i en aquest transit ja hem rebut prou, però encara no hem començat a caminar de debò cap a la llibertat. Tinguem-ho clar, en cas contrari hom ens podrà atribuir el terme de nació amb discapacitat intel·lectual. El tombant que va significar el rebuig de Roger Torrent a investir Carles Puigdemont President de la Generalitat és l’inici de l’acceptació, per part dels nostres representants al Parlament, de no exercir la resistència i acceptar l’autonomisme com única sortida, l’embut que l’estat ens ha posat davant. No parlo només d’ERC, també de Junts i la CUP perquè més enllà de la retòrica gasosa no han/tenen cap ruta clara que ens expliqui com sortir-nos-en. En aquest context pensar que el retorn de Puigdemont serà un nou “momentum” és llirisme pur. Ja ho vaig dir en un comentari previ: Puigdemont, si torna, serà detingut perquè l’estat espanyol no es pot permetre altre cosa, per més que els tribunals europeus diguin el què vulguin. També pot intentar la maniobra -intel·ligent- d’integrar-lo en l’autonomisme. Si passa això i Puigdemont si presta, arruïna el seu currículum i fereix de mort la nació. Aquest és el panorama que tenim. Si algú em pregunta què hem d’esperar els independentistes … jo diria nous líders que estiguin disposats a resistir la violència i tinguin el do de persuasió per reagrupar la tropa. No serà fàcil.

Jordi Serramià
Jordi Serramià
11.01.2022  ·  11:16

Pel que respecta a les intencions del President Puigdemont de fer efectiva la independència tan si pot tornar com si no, caldria abans que res de llegir amb cura el document Preparem-nos, un pdf amb una cinquantena de pàgines. Reflexa la seva visió de la qüestió i respondria a moltes dubtes que es generen diàriament en aquests temps de confusió i retirada. A més, Vilaweb també el podria entrevistar, personalment espero veure-ho ben aviat.

Rafael Frasquet
Rafael Frasquet
11.01.2022  ·  12:21

Puigdemont va suspendre la DUI, no ens enganyem. Una declaració que no es va votar al Parlament -que és qui té el poder per proclamar-la, com a dipositari de la sobirania del poble, no el president de l’executiu. Es llegí un text, però se’n valorà un altre. I es féu constar, documentalment, i signat per tots els membres de la Mesa, que aquella votació no tenia efectes jurídics. És a dir, ells mateixos deien que allò era paper d’estrassa.

Bon paperot, bon teatre fou el que representaren, aprovant la Llei del Referèndum, i la de Transitorietat Jurídica, i, en pocs dies, saltar-se tots els terminis, calendaris i disposicions que contenien. És a dir, aprovant quelcom que després, a propòsit, es passaren per l’arc del triomf. No Moncloa. No Rajoy. No el Congrés dels Diputats. Puigdemont i Junqueras i la resta dels 72 diputats “independentistes”.

Que no ens facen combregar amb rodes de molí. Els Jordis enviaren la gent a casa el 20-S. El Tsunami desaparegué en plena efervescència a l’aeroport del Prat i es féu fonedís al clàssic del Camp Nou. D’això se’n diu DESMOBILITZACIÓ programada.

I del culebrot “Taula de diàleg”, no cal ni parlar-ne. Des del 2018 ençà que roda el hàmster. Havien de reunir-se quinzenalment. Han estat només tres miserables trobades en més de tres anys. El govern espanyol afirmant, sempre, que de la seua constitució no se’n podia eixir, llevat de la 1ª trobada amb allò de la “seguretat jurídica”.

Torra (Junts), primer, i Aragonès (Esquerra), després, com a presidents de la Generalitat hi han acudit. Ambdós. Havent demanat prèviament una sèrie de temes a l’ordre del dia (amnistia, autodeterminació, fi de la repressió). Res més allunyat de la realitat. En cap dels tres encontres hi ha hagut ni ordre del dia, ni documentació creuada, ni s’han alçat actes. Com la pròpia Generalitat (de dalt) de Catalunya ha reconegut. En resum, fum, fum, fum.

Però els “nostres” benvolguts líders sempre hi aposten, per aquesta presa de pèl. Hi van. La dilaten, en discuteixen qui pot ser-hi i qui no (si membres del govern només, si polítics inhabilitats també), que si no es posen d’acord Junts i ERC no paga la pena de convocar-la, que si la pandèmia impossibilita el diàleg (hi ha Zoom, Webex, ho saben ses senyories analògiques, o pitjor encara, decimonòniques de mentalitat, usos i costums?), que si hi ha d’altres prioritats, com ara la sanitària (ja es veu al projecte de pressupostos espanyols, on augmenta la despesa a Defensa i Interior, i Sanitat baixa un 17%!), i això, i allò…

Que si rebaixem el referèndum a consulta (9N, 2014), que si fem les 2 preguntes (i ja no compleix els estàndards de la Comissió de Venècia), així que hem perdut el plebiscit del 27-S 2015 (Baños), aixà que no assolim el 50% (21-D-2017), que, tot i ser el 52%, cal “ampliar la base”, esperar un nou “momentum”, confiar en “jugades mestres”, de l’interior o l’exili…

No se n’adoneu? El problema gros no és a Madrid, és a casa nostra. Amb el govern de Vichy col·laboracionista (recordeu els afalacs a Aragonès, d’Esquerra, i Artadi, de Junts, del Bermúdez de Castro, per tan sol·lícits i amatents com foren, amb l’administració estatal, a l’hora d’implementar l’aplicació – inconstitucional, perquè el cessament del president i la suspensió de l’autonomia foren propostes presentades per Fraga, d’AP, al debat constituent, i foren rebutjades, només es podia usurpar la funció executiva del MHP per a l’acció concreta que siga considerada atemptatòria greu envers la seua Carta Magna- del 155?)

Ara Esquerra, ara Junts, s’alternen el paper d’indepe engrescat (rauxa) i pragmàtic (seny), i tal dia farà un any que continuen cobrant ses nòmines obeses (no disponibles al sector privat, en un tan alt nivell pecuniari, per a la pràctica totalitat d’ells).

Tant de bo Puigdemont i el Consell per la República (o fins i tot Junts) anaren cara a barraca. N’estaria ben cofoi, de desdir-me’n. Crec, però, que necessitem, ara i ací -al conjunt dels Països Catalans, perquè el paper de Compromís a València, i de Més a les Illes, és ben galdós en la qüestió nacional- fer net. Foc nou.

La batalla donada a Europa ha estat lloable. L’avenç, però, s’ha de notar sobre el terreny. I la lògica autonomista de l’interior -la d’Esquerra, de votar els pressupostos espanyols tant sí com no per apuntalar el règim de què, teòricament i discursiva, dius voler desempallegar-te’n; però també la de Junts, que mai no passa de la retòrica més o menys inflamada a l’acció tangible- no ajuda a fer confiança a un projecte que emet missatges contradictoris. Dissonància cognitiva.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
11.01.2022  ·  12:21

Si torna Puigdemont no hi haurà cap “momentum” que ens faci lliures.

Espanya només haurà perdut en els tribunals d’Europa la qüestió de la il·legalitat d’haver fet exiliar gent innocent. Res més.

Catalunya seguirà unida a Espanya perquè el Tractat de Lisboa no podrà fer canviar la Constitució que ens manté units perpètuament i indissoluble a un estat espanyol que ens té sotmesos militarment “por legítimo derecho de conquista” (Felipe V dixit).

En aquests quatre últims anys els exiliats/Boy
només han volgut solucionar la seva situació personal com exiliats. No han volgut entrar en la qüestió del colonialisme exacerbat espanyol. Per tant, Puigdemont ha tornat a equivocar-se com quan va frenar la independència per falta de coratge i per desconeixement del tarannà genocida de l’estat espanyol.

Per altre costat tant ell com Jordi Sànchez ens van insistint en que el primer d’octubre era només una catxa per forçar una negociació amb el poder centralista de Madrid.

Tono a repetir una idea de Paul Preston, bon coneixedor d’Espanya i el franquisme:

“Sense canviar la constitució actual d’Espanya, és molt difícil que es pugui fer un referèndum d’autodeterminació. Si no es canvia la constitució, es pot negociar un referèndum amb l’Estat, però després aquest, si es guanya, s’hauria de ratificar amb un altre a nivell espanyol, fet que porta a pensar que no es guanyaria”. 

Els politics autonomistes (Puigdemont inclòs) ja no pensen ara en cap enfrontament o simple desobediència amb l’est. Tots han esdevingut constitucionalistes espanyols.

Sóc al Consell per la República i afirmo que és molt difícil tenir iniciatives que no hagin estat dictades des del Govern del Consell de Waterloo.

Xevi Collet
Xevi Collet
11.01.2022  ·  12:23

De cap manera seria una derrota si Puigdemont i Junqueras es presentessin a unes eleccions autonòmiques. Si això passés estic convençut que guanyarien (l’un, l’altre o tots dos) i això significaria una victòria incommensurable de l’independentisme en el seu conjunt.
Presentar-s’hi no suposaria acceptar el marc autonòmic més del que ja fem cada dia (i que farem en més o menys grau fins al dia de la independència).
Contràriament, hauríem d’entendre que qualsevol gest pot ser la llavor de la victòria si es fa CONJUNTAMENT. Qualsevol gest, QUALSEVOL, que un dia fessin Puigdemont, Junqueras i Sabater junts, ens faria avançar a passos agegantats.
L’únic que ens faria retrocedir seria que fessin un discurs autonomista (que cap dels tres farà). En canvi avançar és molt més senzill, només cal un petit gest de tots tres junts, encara que sigui anar a fer un cafè i sortir-ne somrients!

Josep Soler
Josep Soler
11.01.2022  ·  12:56

En Miquel Gilibert exposa un pessimisme prou justificat però que al mateix temps no ajuda per a tenir esperança de cara a un futur immediat. L’Albert Miret diu una cosa que es la que ens te acollonits a la majoria de catalans: que l’estat espanyol per tal de mantenir el xollo (en diuen unitat territorial) es capaç de fer el que sigui per tal de mantenir els seus privilegis.
Amb tot, em decanto mes pel punt de vista dels Srs. Salvador Molins, Víctor Torguet, Gerber van, perquè mantenen un to d’esperança que ens es irrenunciable, si de debò consideren la llibertat del país com al nostre primer be suprem.
Siguem conscients que el President a l’exili (Puigdemont) es l’únic que no ha faltat mai a la seva paraula i també l’únic que en el transcurs de la seva vida politica, ha assolits verdaders i importantíssims èxits.
Ho crec així i per tant no seré pas jo qui no confie novament amb ell, pel que ens pugui deparar , tant bon punt el tinguem entre nosaltres.
Òbviament no se res de l’estratègia política que el President Puigdemont seguirà, però si que m’atreviria a suggerir-li alguna cosa:
Que completi amb el màxim de celeritat i amb mes personal, el “Consell per la república”.
Que s’envolti de gent representativa, afina al seu pensament, valenta i amb molt de caràcter.
Que no entri a fer declaracions a medis poc recomanables i menys a ser prolífic amb explicacions que no seran mai ben rebudes i menys ben interpretades.
Que faci una vida al màxim de discreta i silenciosa, sense deixar de reballar pels màxims objectius.
I òbviament envoltar-se d’un equip de protecció (les 24 hores) de la màxima confiança i de la màxima capacitat i entrega pel país.

JORDI SEDÓ
JORDI SEDÓ
11.01.2022  ·  13:14

Si no ens treiem del cap que la independència l’han de fer els partits (i els liders) i per tant les institucions, crec que no anem gens de bé. Els hem de tenir a favor, i neutralitzats per a què no facin més mal del que fan, com és enganyar-nos perpetuant l’autonomisme i col·laborant (Generalitat i Mossos) amb la repressió al moviment independentista. La independència, penso jo, l’hurien de materializar les entitats (CxR, ANC i Òmnium) amb una entesa i full compartit, enfrontant-se al tema clau que és el control del territori, sinò, tot és foc d’encenalls o si voleu un castell de cartes. I què cadascu intenti dinamitzar la qüestió des del seu lloc. Com deia el poeta: “…que tot està per fer i tot és possible”.

Carles Viñals
Carles Viñals
11.01.2022  ·  13:14

Subscric el comentari -per a mí gairebé sempre el segon editorial-, de Miquel Gilibert.

Independència a Catalunya, per als qui encara no ho sàpiguen, equival a REVOLUCIÓ, i aquesta es fa només per NECESSITAT VITAL profundament sentida. En absència d’aquesta condició, que confereix la fortalesa per afrontar els riscs inherents a tota autèntica revolució i pagar-ne el preu del triomf, aquesta no és possible. No és un líder o un partit qui suscita en un poble la voluntat de lluita, sinó el poble mateix que, impulsat per la necessitat, inicia espontàniament una lluita en principi dispersa i descoordinada però persistent; i és llavors que sorgeixen el líders que l’organitzen i dirigeixen.

Urquinaona -honors als seus protagonistes-, fou filla de la frustració i de la ràbia per la defecció dels politics, i fou només una. Si mai la possibilitat de perdre el poc que tenim arribés a pessar-nos menys que la de veure’ns votats a l’extinció, enmig d’una vida que no mereix aquest nom, quan la necessitat vital ens empenyi a començar una lluita sense líders, multiplicarem -i mantindrem- tota mena d’Urquinaones i, d’aquesta lluita, sorgiran els líders.

ramon boix
ramon boix
11.01.2022  ·  13:15

El problema és en la desunió dins nostre. Donar importància a l’acció del president Puigdemont, a tot el que fa i el que podria fer, és contrari als interessos dels liders d’ERC que varen acceptar la subordinació als jutges d’un Estat del qual deien que volien marxar. El president va ser l’únic que tenia assumida la no acceptació d’aquest Estat. L’unic que va assimir-ho. El problema va ser que els que deien una cosa, que volien la independència, a l’hora de la veritat el varen deixar sol. I ell sol no podia assumir els efectes de mantenir la DUI. Ara que pot passar?. Mentre no hi hagi unitat, res de res. I el problema el té ERC, i tots els que volem la independència, que s’ha orgasmat tenint la presidència de la Generalitat, desprès de tants anys volent-la. Jo ja fa molt de temps que dic que ERC hauria de desapareixer com a partit. Ens és un llast. Mai ha fet res prou solid. Una història de presidents penosa. Sí, martirs, i prou. Té massa complexes com a organització. És de dretes dient que vol ser d’esquerres. I això costarà. Penós. Catalunya seria una potència en tants d’aspectes. L’autoestima reconeguda seria un motor potentíssim. Ara qui es dedica a la política?. Només els que volen una cadira comoda. I així no anem enlloc. Crec que és trist, pe`ro crec que és així. Cal que els que volem la independència no defallim. Quan pasi el tren, no sabem quan, hem d’estar desperts.

Ricard Portabella
Ricard Portabella
11.01.2022  ·  14:12

1. Crec molt important llençar aquest debat. És imprescindible, i tot i que l’escenari està poc clarificat encara, ha de servir per recomençar a parlar d’estratègies, que ja toca.
2. Cal veure com es va clarificant l’escenari. Els tempos del TJUE i del TEDH són molt diferents. Tant de bo sigui el TJUE (amb tempos més ràpids) qui desmunti ja l’escenari repressiu, d’una manera contundent. Cal veure fins on arribarà el desmuntatge, si afectarà només als judicis o anirà fins al 155 (objectiu manifest de Puigdemont).
3. La victòria tindrà un efecte molt important sobre la moral col·lectiva de les bases independentistes, factor gens ni mica menyspreable.
4. És difícil opinar fins que l’escenari no sigui més clar, però una victòria d’aquesta mena (sobretot si desmuntés el 155) aboca a una única lògica política: DUI o referèndum acordat i vinculant.
5. Que sigui lògica política no vol dir que s’arribi a esdevenir, si els actors que l’han de fer possible no estan a punt i amb les eines esmolades. I aquí tornem al punt 1.

Isaac Beà
Isaac Beà
11.01.2022  ·  15:41

La nostra esperança passa per un govern PP-Vox a Espanya. Aquestos sí que no mos fallarien.

Francesc Clarà
Francesc Clarà
11.01.2022  ·  16:02

En el seu dia ja vam tenir un “coitus interruptus” i ara sembla que tindrem un “momentum”…per quan un “veni, vidi, Vici”?

GUILLEM VERGER
GUILLEM VERGER
11.01.2022  ·  16:31

Una vella dita diu “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat”. Aquest article dona per fetes dues coses: 1) el TJUE es pronunciarà sense escletxes a favor dels drets del president Puigdemont 2) Que un cop aquesta sentència sigui efectiva, Espanya l’acatarà i Puigdemont i la resta podran tornar sense problemes, si més no judicials.

No sóc cap expert en dret i potser és posar aigua al vi, però no em puc estar de recordar que les victòries judicials rotundes dels exiliats no han vingut del TJUE, sinó de tribunals d’estats membres de la UE i encara, de determinats estats membres. En les mateixes circumstàncies, no és segur que d’altres haguessin actuat igual i que encara uns altres haguessin executat tranquil·lament les euroordres. És veritat que Llarena ha intentat jugar de la manera més barroera amb les euroordres, però cal no oblidar que el TJUE és una institució formada per magistrats designats pels governs de TOTS els estats membres (un per cada), alguns d’ells amb una tradició d’independència del poder polític tan exemplar com el regne del qual formem part. Ben cert, se suposa que el TJUE és independent, com recullen els estatuts, però el sistema de designació tampoc garanteix cap victòria incontestable, més encara quan es tracta d’una qüestió que incomoda l’status quo, oficialment “afer intern” i sobre la qual ha imposat la llei del silenci.

Si aquesta apreciació és correcta, no m’estranyaria que ens trobessim davant una sentència ambigua, que intenti fer equilibris amb la jurisprudència favorable als exiliats de països com Bèlgica o Alemanya i el sistema i la pràctica d’estats com Espanya, Hongria o Polònia. És possible que en la formulació final hi tinguin també un pes els informes crítics del Consell d’Europa a la judicatura espanyola i el que el TEDH pugui dir en el futur sobre els contenciosos relatius al procés. Però cal recordar que el Consell d’Europa (del qual el TEDH) no és la Unió Europea. En qualsevol cas, una sentència ambigua o interpretable seria en la pràctica una invitació a Espanya per no moure’s de la persecució, i fins i tot sense la necessitat de no acatar la sentència. Tan de bo m’equivoqui, però ho veig així. Cosa que he de dir que no invalida en absolut l’estratègia de l’exili, per mi la més reeixida fins ara de l’independentisme. Dit això i per acabar també amb una vella, crec que caldria no posar el carro davant dels bous.

Roser Caminals
Roser Caminals
11.01.2022  ·  16:48

Tornar sense cap estratègia seria un risc molt alt i inútil per al President Puigdemont. Soc de les que creu que Espanya el detindrà, i confio que Boye tingui preparat el contraatac.
La tornada del President té, potencialment, efectes importants. Hi poden haver eleccions que girin la truita, i en aquest cas la unitat (forçada) entre partits pot augmentar; o, si es produeix la detenció, pot esclatar de nou el momentum al carrer.
Encara que necessitem una nova generació de líders, no ens podem permetre el luxe de cremar tots els actuals. Quan els hereus arribessin, seria massa tard. Tot relleu necessita un pont intermig. Aquest pont només el pot estendre el CxR.

Salut Carbonell
Salut Carbonell
11.01.2022  ·  17:22

El més realista és que TJUE faci una sentencia que pugui conciliar el màxim d’Estats quel conformen .
El MHP Puigdemont ha donat molt de la seva persona (com molts, molts d’altres) . Ell és mes visible i ha demostrat que és un líder i que la independència de Catalunya és per ell un ideal. Recordo haver llegit el Interviú que li va fer el Nouvel Observateur el principi del seu exili a Bèlgica de i que emocionava perquè deixava clar que Catalunya era la PÀTRIA estimada. Terra a on has nascut tu i els teus avantpassats i que vol dir que els nostres somnis, creençes i conviccions s’expressen en CATALÀ . Llengua menystinguda que “por derecho de conquista” ha de lluitar per sobreviure en la seva pròpia terra.
Si un dia torna, ho desitjo de tot cor, que els llocs que més ha enyorat el puguin rebre en silenci. I que se’n torni a fora d’aquest Estat que faria i farà tot per fer-lo callar sigui com sigui. L’Estat Ñ no coneix cap límit . A fora, tant ell com els altres exiliats – com molt bé ha dit Valtonyc – dia a dia han experimentat que és la llibertat i la democràcia……. des de fora que lluitin com han fet fins ara per donar a conèixer la nostre situació. També que facin tots els possibles per que el CxR pugui esdevenir el pal de paller de la llibertat del nostre país.
Nosaltres aquí , fer el màxim que poguem per mantenir viva la llengua. I deixar de donar voltes en mig dels partits politics que tots sabem que no faran rés que pugui enfadar a l’Estat ara que saben quin pa hi donen. Si l’edat ens ho permet , comprometre’s amb el pais, a l’ombra -amb molta altre gent que ja ho fa – sabent callar i treballar.

Joan Royo
Joan Royo
11.01.2022  ·  17:33

Totalment d’acord amb el diagnòstic final del que pot passar. Puigdemont i els consellers si tornen seran empresonats, de res valdran les sentències europees. I a la vista dels programes i accions dels partits polítics “independentistes”, Junts, ERC i CUP, només la mobilització de la gent al carrer i amb accions organitzades, sostingudes i sense por al preu que calga pagar (el professor Bofill posava el dit a la llaga) serà el camí per assolir la independència. En els moments actuals l’ANC i Omnium, estan perduts i sense un nord clar. La gent al carrer té un enemic al qual enfrontar-se, el govern autonomista. Cal obligar els partits a girar el rumb sense futur que han emprés.

ernest ramos
ernest ramos
11.01.2022  ·  20:14

l’Assemblea d’Electes, què fa ?

Omnium i la CUP, per què no fan campanya per al Consell ? ( ja sabem que ER no en farà mai )

david graupere
david graupere
11.01.2022  ·  20:46

1. Els partits polítics catalans fan part del problema, de la crosta autonòmica. El sistema de partits independentista (la resta no m’interessa) és una claveguera d’interessos regionals. Cal votar partits extraparlamentaris just perquè no siguin majoritaris i els majoritaris deixin d’esser el monopoli d’un frau.

2. És clar que no aixecaran la dui, els partits són dins d’una clara involució. Els intents per fer callar Xavier Roig, López Bufill, Pilar Rahola… assenyalen com una elit del país (la qui té el poder regional tutelat per l’amo… TV3 no ha estat mai intervinguda per l’estat, els mossos no gaire per posar dos exemples).

3. El que no pot deixar de passar, oisí, mai NO POT DEIXAR DE PASSAR, és un referèndum d’independència. Legal o il·legal o al•legal , acordat o reprimit, vinculant o non-vinculant, amb repressió o sense. I això cal dir-ho clar perquè ANC-òmnium-Consell comencin a filar l’agulla.

Lluis Molist
Lluis Molist
11.01.2022  ·  20:59

Vicens…………La Injusticia dels jutges corruptes españoles, NO TE VERGONYA….!!!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes