El retorn de Puigdemont i la paradoxa de l’exili

De la victòria de Valtònyc a Bèlgica, se n’ha de dir victòria sense embuts, encara que, per una falsa prevenció escèptica, l’independentisme que es fa dir pragmàtic i realista l’hagi relativitzada. “No enganyeu la gent, Valtònyc no ha derrotat Espanya”, diuen, com si la fita els fes ràbia. L’exili és fructífer: demostra que Espanya no ens persegueix perquè detesti les urnes, sinó perquè som una minoria nacional. Però sobretot és fructífer perquè, malgrat l’abandonament d’una Unió Europea decadent, i malgrat que l’oligarquia catalanista vagi fent seva una versió reescalfada, barata i grollera de l’autoritarisme de Madrid, demostra que hi ha uns valors, els de la llibertat i la democràcia, que Catalunya pot explotar per a construir-se un lloc al món, una posició pròpia, en oposició a la deriva il·liberal espanyola. Si una colla d’exiliats catalans poden estabilitzar la seva situació a Europa mentre a Espanya són proscrits i, de passada, alineen l’estat espanyol amb Polònia, Hongria i Romania, qui es creu que una Catalunya independent estaria condemnada a vagar per l’espai sideral pels segles dels segles?

L’exili té aquesta virtut, de cara enfora, que és molt evident. Però en té una altra de cara endins que és més bruta i passa més desapercebuda. L’europeïtzació també demostra que, a Catalunya, la rendició no és l’única via possible. Que per a sobreviure com a catalans no ens cal doblegar-nos. És feridor, perquè per a consolidar-se l’autonomisme necessita vendre la idea que, si volem aguantar, hem de passar per un procés d’espanyolització; hem de ser un actor polític funcional, un contribuent net dins el règim polític espanyol; hem d’inscriure’ns en el seu joc amb l’objectiu final de guanyar-los la partida amb les normes que ens imposen. És la idea atàvica d’unir-se a l’enemic si no pots derrotar-lo amb la força, i mirar d’esquerdar-lo de dins estant. Però aquesta idea és impossible de normalitzar si Europa encara és diferent d’Espanya en alguna cosa; si es veu que Catalunya podria ser també una cosa diferent; si hi ha exili. Per això hi ha ministres espanyols que s’atreveixen a dir que sense el retorn del president Carles Puigdemont no girarem full.

El problema d’aquesta mena d’esperança europea és que, sense algú disposat a aprofitar-la i a agafar el bou per les banyes, és només real en un pla ideal –cosa que no vol dir que no sigui real, ni que no tingui efectes. Aquesta esperança només té trellat si es complementa amb l’armament d’una idea forta de nació, d’uns valors polítics clars, durs, que apoderin els ciutadans i que els tractin d’adults. D’això se n’han adonat els qui remen obertament en direcció contrària, i per això s’afanyen a centrar-ho tot en el descrèdit de l’aparell judicial espanyol i parlen tant de franquisme i de drets fonamentals, en lloc de nacionalisme, de conflicte i d’alliberament. Però remant a favor del corrent tampoc no hi ha Puigdemont, que viu en l’absència i la postura, i es limita a fer jocs de paraules especulant amb el seu retorn. Sense l’organització independentista d’una estratègia interior nítida que aprofundeixi en aquesta idea, encara que al principi fos minoritària, el retorn de Puigdemont només servirà a Espanya per a confirmar l’adormiment del conflicte.

Aquesta és la paradoxa política de l’exili. Si el retorn no serveix per a guanyar, ens multiplica la paràlisi. Per això de moment és molt més victoriós que Valtònyc derroti Espanya a Bèlgica i que un país estranger es trobi obligat, arran del seu cas, a eliminar un delicte retrògrad i autoritari, que no pas que Valtònyc pugui tornar perquè Espanya s’hagi cansat de jugar fora de casa. Espanya té molts recursos per a lluitar i no es cansa mai de fer el ridícul, perquè li importa molt més la seva unitat que cap aparença de bondat. Si permetés el retorn de Valtònyc, o el de Puigdemont, o el de qualsevol altre exiliat, seria perquè el manteniment de l’exili, amb una possibilitat de victòria molt més esclatant, li sortiria molt més cara. Per això és un parany la idea de la vinculació del retorn del president a la culminació de la independència. Si tornés i no la fes, quedaria encara molt més enterrada que no és ara.

Una qüestió gairebé tan sols personal

Ja és evident, però com més anirà més insuportablement clamorós serà, que la tornada del president Puigdemont és imprescindible per a adormir-ho i empudegar-ho tot, i aquest cap de setmana s’ha vist d’una manera claríssima a la premsa. Amb el pretext d’una fotografia que ell mateix va penjar a Instagram el 29 de desembre proppassat, on deia que l’aniversari vinent el passaria a casa, s’han publicat unes quantes peces que especulen amb la seva tornada. En totes hi ha tres elements que es repeteixen: l’èmfasi en la qüestió personal, la potencial desestabilització de Junts per Catalunya i la capacitat de desestabilització que encara té Puigdemont. En cap, en canvi, no hi ha explícita cap reflexió sobre com el final de l’exili alteraria la situació al país, més enllà de l’electoralisme.

Per a posar-ne tres exemples: a La Vanguardia, Isabel Garcia Pagan hi ha escrit que, en aquest nou any, el primer sencer en què el govern Aragonès manarà, “no s’albira cap mena d’estrès en la seva activitat, a menys que no l’alteri un nou momentum Puigdemont” com el de l’Alguer. Al diari Ara, Núria Orriols hi ha escrit: “Ja sigui políticament o judicialment, el 2022 és l’any decisiu per a l’exili. El que passi a fora pot remoure tot el tauler polític a Catalunya –amb la Generalitat ara pilotada per ERC– i a Madrid, on la Moncloa veu Puigdemont com un dels potencials desestabilitzadors de la situació.” I Ferran Casas, al Nació Digital: “Si Puigdemont tornés demà gràcies a l’habilitat dels seus advocats, tindria un gran ressò, seria un moment fotogènic i ple de simbolisme que podria precipitar el final de la legislatura. Una sortida justa, però personal.”

Sobre l’advertiment de Stoltenberg

El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, s’ha reunit avui amb la ministra ucraïnesa per a Europa i la Integració Transatlàntica, Olga Stefaníxina, i ha mirat de fer el fort. Ha demanat al president rus, Vladímir Putin, que triï entre rebaixar les seves exigències i avenir-se a negociar amb els països de l’aliança, o bé enfrontar-se a una OTAN que segons ell està preparada “per a un nou conflicte armat a Europa”. La duresa discursiva de Stoltenberg, noruec, sobta: és cert que l’aliança l’encapçalen els Estats Units, però són els únics que han dit que respondrien a una possible invasió russa d’Ucraïna. Tant Brussel·les com Londres han mirat de refredar les amenaces materials i s’han limitat a alçar una mica la veu. En canvi, Ucraïna i uns quants països europeus que s’han desprès de la vella influència soviètica pressionen els seus aliats occidentals perquè plantin cara a Putin.