Per què diem “fer campana”? Origen de deu expressions catalanes

La riquesa i la genuïnitat d’una llengua esclaten d’una manera esplendorosa quan obrim el tresor de les locucions i frases fetes i refranys. El català, malgrat les pèrdues que tots sabem que ha tingut, encara manté vives moltes, moltíssimes, expressions d’aquesta mena. Avui en veurem deu i explicarem d’on se suposa que vénen, quin origen se suposa que tenen. Cal dir “se suposa” perquè en pocs casos podem assegurar-ho. I això encara les fa més valuoses, potser: les hem dites sempre, les deien els nostres pares i els nostres avis, però la majoria no tenen pas un origen transparent. De manera que, malgrat que citaré la font de les explicacions, qui pot assegurar que són certes?

L’etnòleg i floclorista Joan Amades (1890-1959) és qui va provar de donar més detalls sobre l’origen de frases fetes i refranys, però hi ha més obres, en paper i a la xarxa, que en parlen. Al final de l’article, n’hi trobareu unes quantes.

L’any de la picor

“D’on l’has treta, aquesta màquina? És de l’any de la picor!” Per què diem que una cosa antiga –o que va passar fa molts anys– és de l’any de la picor? Segons Joan Amades, l’any 1471 hi hagué una collita desastrosa, acompanyada d’una plaga de puces. Aquell any de misèria i de plagues fou terrible i va restar gravat en la memòria popular. A mesura que passava el temps, l’any de la picor s’anava convertint en un temps remot que –sortosament– ja ningú no recordava. Hi ha alguna altra explicació, no tan concreta, que fa referència a algun temps indefinit en què les puces o la sarna havien fastiguejat la població.

De cal Déu

“Hi ha hagut un escàndol de cal Déu!” Quan parlem d’un fet extraordinari, gros, de gran ressò, diem sovint que és de Cal Déu. Trobem unes quantes versions sobre l’origen d’aquesta expressió (recollides per Rodamots i per Víctor Pàmies). Joan Amades la vincula amb la fàbrica de licors Déu i Mata del barri de les Corts de Sarrià de Barcelona, on sembla que feien un aiguardent molt exquisit, de gran renom entre els bevedors. Roser Carol creu més aviat que prové de l’enrenou dels carros que duien l’alcohol a la fàbrica. Xavier Baladia diu que els Déu tenien un palauet modernista als afores de Barcelona on feien unes festes disbauxades… Per acabar-nos de confondre, el diccionari ens recorda tres expressions sinònimes d’aquesta, totes amb el mot Déu: de Déu, de tots els déus i de Déu lo Pare.

Donar carabassa

“Li ha dit que n’estava enamorada, però ell li ha donat carabassa.” Donar carabassa es fa servir amb un significat de ‘refusar’, però sobretot aplicat a la demanda de relacions amoroses. L’explicació majoritària (però no unànime) sobre l’origen d’aquesta frase feta ens porta al temps en què els pretendents anaven a vistes, és a dir, a casa de la possible núvia per parlar del dot. Després de la primera visita n’acordaven una altra. Si el vistaire no ho veia clar, s’empescava una excusa per no fer la segona visita, i tal dia farà un any. Ara, si era la família de la noia que no volia el matrimoni, es feia la segona visita i a l’hora de dinar se servia un plat de carabassa. I ja no calia dir res més. Segons Amades, la carabassa com a símbol de desig insatisfet es remunta, pel cap baix, a l’antic Egipte.

Fer campana

“M’han telefonat de l’institut per dir-me que el meu fill fa campana cada dia.” Quan algú falta a escola o no assisteix a algun lloc diem que fa campana, però d’on ve aquesta expressió? Totes les versions coincideixen a explicar que en trobem l’origen en els temps en què els estudis no es feien a l’escola pública, sinó a la rectoria de l’església, de manera que els nois eren alhora estudiants i escolans. I el capellà tenia un mètode per a penalitzar les absències injustificades de classe: l’alumne havia de tocar la campana de l’església durant un dia o més. Era una feina dura, més aviat pròpia d’adults, de manera que no els solia agradar gaire. Faltar a classe es diu de més maneres, segons el lloc: fer fugina, fer fotja, fer toris, fer rodó…

Ja cal que es calci!

“L’obsessiona la puntualitat; si arribes tard, ja cal que et calcis!” El diccionari diu que, figuradament, calçar-se és preparar-se per afrontar un perill. I per això quan diem que algú ha de preveure una situació difícil, amenaçadora i tot, exclamem: “Ja cal que es calci!” Amades ens explica que abans els monjos havien d’anar tots descalços i tan sols podien trencar aquesta regla per raons molt justificades. Per exemple, per a fer una gran caminada, per terrenys pedregosos o emboscats, o bé quan plovia, etc. Per això, doncs, calçar-se aporta aquesta idea de dificultat i de duresa.

Nou de trinca

“Ja se m’ha espatllat l’ordinador, i era nou de trinca!” És difícil de saber per què diem que un objecte acabat d’estrenar és nou de trinca. Amades ens explica que, fa segles, a prop de la Rambla de Barcelona els joves jugaven a pilota. Del camp on jugaven en deien trinquet i fer botar la pilota era trincar-la. Bé, doncs aquestes pilotes les fabricaven els sabaters, amb un cuir gruixut, de manera que, de nou en nou, per enformar-les, les havien de fer botar, les havien de trincar. Coromines diu que trinca té origen incert, i no el relaciona pas amb trincar.

O caixa o faixa

“Si no estudies més, hauràs d’anar a treballar a la fàbrica: o caixa o faixa.” Poques frases fetes són tan rotundes com aquesta, o caixa o faixa, que ens parla de prendre una decisió arriscada, jugant-s’hi el tot pel tot. Hi ha versions diverses sobre l’origen d’aquesta locució, però la majoria expliquen que la va encunyar el general Prim. Joan Amades concreta que fou el 1843, al carrer de l’Argenteria de Barcelona, quan un home, que formava part d’una petita revolta, va retreure a Prim que els reprimís tan sols per mantenir la faixa de general. Ell ho va girar i li va engegar: “O caixa o faixa”, volent dir que si no s’imposava per mantenir la faixa acabaria en una caixa de morts. Algunes altres versions atribueixen la frase a Prim, però no pas a Barcelona, sinó a la batalla de Tetuan, en una arenga als soldats.

Remenar les cireres 

“Aquest és dels qui remenen les cireres.” Sentim frases com aquesta quan parlem d’algú que té poder o dirigeix un afer. D’on prové remenar les cireres? No se’n sap ben bé l’origen, però segons Albert Vidal ve d’un dels jocs infantils que es feien per Corpus. Els nens havien de provar d’agafar cireres en una galleda plena d’aigua mentre el rival les remenava amb un bastó. Aquest rival, el qui remenava les cireres, tenia el poder de fer el joc més fàcil o més difícil. També hi ha qui creu que ens parla, simplement, d’aquell qui distribueix menjar, que pot donar-ne més o menys a cadascú.

Treure de polleguera

“No hi puc discutir: em treu de polleguera!” Quan algú ens fa perdre els nervis, per què diem que ens treu de polleguera? Tal com vam explicar la setmana passada, una polleguera és la peça amb un forat en què encaixa un piu que fa girar la fulla d’una porta. Però Amades parteix d’un altre significat, no gaire diferent: una polleguera també és –diu– el conjunt dels dos pius on s’apuntala el travesser de les grans campanes. Tant amb l’un significat com amb l’altre, fer sortir de polleguera o treure de polleguera vol dir fer perdre el seu estat natural; en el cas de les persones, sobretot, fer posar nerviós.

Treure foc pels queixals

Quan algú treu foc pels queixals val més que no li diguem res, perquè pot molt ben passar que ens clavi un moc o que ens engegui a dida. Joan Amades diu que l’origen d’aquesta frase feta està en la figura del drac de les festes populars, que llança coets i petards per la boca per simular fúria i ràbia. Algunes altres versions atribueixen la imatge a la llegenda de sant Jordi, que escopia foc i ho abrusava tot.

En voleu saber més?

A internet –i a les llibreries i biblioteques–, hi trobareu obres que recullen locucions, frases fetes i refranys. També n’hi ha que intenten d’explicar-ne l’origen. Us en presentem una petita llista:

• Joan Amades: Refranyer català comentat (versió digitalitzada de la Memòria Digital de Catalunya);
• M. Teresa Espinal: Diccionari de sinònims de frases fetes;
• Víctor Pàmies: Etimologies paremiològiques (amb indicació de les fonts);
• Víctor Pàmies: Paremiologia catalana comparada digital;
• J. Miquel Lillo: Origen frases fetes (bloc);
• Rodamots;
• Albert Vidal: Per què diem… L’origen de 100 dites populars (Albertí Editor, 2019).