El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Com que em toca el divendres, enguany l’atzar m’ha estalviat la recomanació literària de Sant Jordi (si és que Sant Jordi encara té res a veure amb la literatura), com sí que vaig fer fa un parell d’anys. Per això em puc permetre de fer l’anàlisi postpartit.

Confesso que vaig començar malament, perquè de bon matí algú va tenir l’original pensada de demanar ‘La teva paraula de Sant Jordi’ (sí, sembla impossible, però encara en fan). I les tres primeres, com era de témer, van ser sengles tòtems de la contemporaneïtat (diabètics aparteu-vos): esperança, estimar, compartir. El dia pintava funest. Vaig silenciar el fil per no perdre l’objectivitat.

Però de seguida em va cridar l’atenció, a part de la capacitat infinita del poble català d’organitzar coses, muntar saraus i promoure iniciatives (més que una nació semblem una agència d’esdeveniments), una altra cosa: la felicitat que amarava tothom. Felicitat a dojo, a raig, a betzef, a balquena. Una felicitat, com ho diria?… feliçona. Ja podem anar fent piulades, articles i cursos per preservar la llengua genuïna, que el catanyol avança com una piconadora. No hem estat capaços de matar el drac dels esguerros nadalencs (els reis mags, la nitbona, feliç nadal…) que el catanyovirus, com el pugó, ja ha saltat al Dia del Llibre: ahir tot era ‘feliç Sant Jordi’ amunt, ‘feliç diada’ avall. Abans no ens n’adonem ja estarem dient ‘feliç estiu’, ‘felices vacances’, fins arribar a la parada final: ‘Feliç dia tingui’, ‘Me’n vaig a dormir, feliç nit’ (o ‘felices nits’, que tot pot ser. Que no? Espereu-vos al paràgraf final).

A mesura que la comunicació obsessiva i l’escurçament dels missatges ens atrofia la matèria grisa, a mesura que la sobredosi informativo-propagandística ens rovella el cervell, també ens tornem més ensucrats. Els estancs són establiments de primera necessitat, però les llibreries no, no fos que algú s’enganxés al mal hàbit de llegir i se li posessin en marxa les neurones. Amb el retorn del pèndol de la història cap a la dreta, l’anhel de justícia i llibertat ha estat substituït pel clam de l’amor i l’emoji del petonet. Estimem-nos, cuidem-nos, donem-nos escalf. Sí, ara ens estem morint com mosques i necessitem consol, ben cert; i més que en necessitarem, perquè ‘All you need és love’ és un eslògan tan bonic com estèril. Segurament com la major part de l’herència hippy: mentre fem l’amor (virtualment) els poderosos van fent la guerra, i a fe de Déu que cal ser cec per no veure qui guanya.

Com més baixa la capacitat de reflexió més puja el nivell d’emotivitat. És probable que en aquesta hecatombe del pensament complex hi tingui a veure aquella Icària dels bons jans anomenada intel·ligència emocional. Que, arribada a la fase de la caricatura, cada dia té més de la segona i menys de la primera. És clar que tampoc hem de restar mèrit al gran frau de la política. Quan, en la teva innocència de súbdit, veus que les poltrones i les canongies s’omplen de personatges cada cop més obtusos i més immorals, certament això no t’engresca a recórrer la via de l’esforç. És possible que hi hagi un paral·lelisme entre el desvergonyiment creixent de la classe política a l’hora de mostrar la seva falta de principis i el del ciutadà d’exhibir el seu sentimentalisme banal.

Peixats en aquests anys d’indiscreció i mal gust, una de les grans lliçons que n’hauríem hagut d’aprendre és que sempre es pot anar més enllà. Que la fantasia sempre farà curt. Sant Jordi ens ho ha volgut demostrar amb un dels hits de la literatura infantil venuts aquests dies. La cosa devia anar d’actualitzar (entengueu apoderar) un personatge tradicional, tendència molt en voga que té les arrels en la correcció política; en aquest cas, el personatge que s’ocupa de recollir les dents caigudes de la mainada. Els pobres angelets són criatures de l’imaginari religiós, ecs, per això ja fa anys que els tenim arraconats. Però resulta que son successor, el ratolí Martí, impecable des del punt de vista ètic (és laic), tanmateix és un puta supremacista: es diu Martí. A qui se li acut. En canvi el seu veí de ponent, un tal Pérez, no ho és gens, perquè és clar, és un Pérez, dels Pérez de tota la vida. I com que no té ombra de sospita, no solament no el podem aparcar per no ofendre els qui el van conèixer de petits, que es veu que llavors se sentirien exclosos de la catalanitat, que ja em diràs tu quina catalanitat més sòlida, també, sinó que l’hem de promoure. Que ningú ens pugui acusar d’excloents, i encara menys de provincians. I quina millor manera de promoure’l, doncs, el Pérez de tota la vida, que posar-lo al dia, que apoderar-lo? Vet aquí La ratolineta Pérez. Un títol que fa aigües per totes bandes (la simbòlica, però també la prosòdica: ratolineta? Com si fos la néta de la rateta que escombrava etcètera?) però que suposo que entronca amb aquesta visió tan cosmopolita del món que té ara i aquí la reivindicació feminista.

Hem d’entendre, doncs, que la revolució que proposa el feminisme és aquesta broma macabra? Perpetuar la suplantació lingüística i cultural, assentar l’apartheid? D’acord que ens hem tornat de mel i sucre, però realment no ens queda ni un pessic de dignitat?

(Propina: als feliços adoradors de la felicitat, us proposo que consulteu l’última accepció de l’adjectiu. Estic segur que us sorprendrà.)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.