Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Una reunió convocada pel col·lectiu Donec Perficiam ha aixecat una gran polseguera política i mediàtica, de moment amb dues conseqüències. Per una banda, hi ha hagut un estrepitós trencament entre Demòcrates i Esquerra Republicana i per una altra ERC i la CUP han demanat la dimissió del vice-president del Parlament de Catalunya Josep Costa per haver-hi participat. Esquerra considera que haver assistit a aquesta reunió, en què van participar també grups considerats d’extrema dreta, és un fet gravíssim, una línia vermella que no es pot travessar.

Molta gent observa, perplexa, l’abast i les conseqüències de la polèmica. Bàsicament, perquè aquests grups identificats com d’extrema dreta que van assistir a la reunió són desconeguts per la gran majoria de la població, atès que la seua incidència real és nul·la: no tenen cap mena de representació institucional ni de presència pública. Per això s’ha estès la sensació que tenim davant una altra batalleta exagerada, una polèmica molt inflada, per la proximitat de les eleccions.

Ens hi haurem d’acostumar, perquè el camí d’ara al febrer anirà ple d’aquesta mena d’incidents melodramàtics que pretenen fixar la imatge negativa de l’altre per a rascar així uns quants vots. Però la veritat és que, en una persona d’esquerres com sóc jo, aquesta polèmica causa un neguit molt i molt especial. Per la banalització que fa del feixisme i la utilització –a parer meu, irresponsable– d’aquest, del feixisme, com a espantall.

És veritat que hi ha una part de l’esquerra que té una facilitat sorprenent de fer jocs malabars amb el feixisme. Sempre ha estat així. Des que tinc memòria política, d’ençà dels anys setanta del segle passat, sempre, de manera tan cíclica i regular com incansable, alguns sectors de l’esquerra han fet servir l’espantall de la col·laboració amb el feixisme com un intent d’acorralar socialment aquells qui no pensen com ells. I sempre, com en el cas que ens ocupa, el mecanisme és el mateix: una anècdota serveix per a organitzar una gran campanya en què la trajectòria de l’afectat és tapada i anul·lada, i hom la vol tacada, per una violenta acusació i un gran enrenou que naix de la mateixa anècdota. A ERC això ho saben perfectament bé, perquè Oriol Junqueras ha hagut de suportar-ho unes quantes voltes, arran de la seua participació pública en actes d’homenatge als germans Badia, participació que ha suscitat acusacions contra ell de connivència amb el feixisme, tan absurdes i malintencionades com les que ara alguns membres del seu partit destinen a Toni Castellà i a Josep Costa.

Perquè una cosa és discutir o opinar sobre si té sentit anar a una reunió com aquesta o no –que jo tampoc no entenc què hi feien aquests, ni crec que tingués cap trellat anar-hi– i una altra de ben diferent portar l’escàndol fins a arribar a insinuar que Castellà o Costa són com aquell qui diu col·laboradors del feixisme.

Ja entenc que per a guanyar les eleccions cal tibar la corda i engaltar-les pel broc gros. Però si parlem de la necessitat de fer un cordó sanitari contra el feixisme, necessitat en què estic cent per cent d’acord, una de les conseqüències primeres d’aquesta idea és precisament no fer-ne electoralisme. I sobretot no disminuir en cap moment l’amenaça real d’aquesta ideologia, banalitzant el significat de donar-li suport només per tenir munició un dia contra un altre partit democràtic. Sobre això, l’experiència belga, sobretot, és ben clara i aclaridora.

Però en el cas que ens ocupa em fa l’efecte que encara hi ha una cosa més perillosa i tot, que és la utilització de l’espantall del feixisme precisament per consolidar l’autoritarisme, per apuntalar el règim. En el curs de la història, aquest ús instrumental i espuri de l’antifeixisme ha causat la indignació de grans referents antifeixistes i també polèmiques enormes i molt interessants en països especialment sensibles a la qüestió, com és el cas d’Israel. Però cal reconèixer que, als efectes pràctics, aquesta ha estat una pràctica molt rendible en termes polítics.

De manera ràpida, i per a entendre’ns, la qüestió a respondre seria aquesta: ara mateix, concretament ací, l’amenaça autoritària sobre la nostra societat la representen només aquests grupuscles que no tenen cap representativitat pública o la representa també o fins i tot de manera molt més punyent encara el règim del 78, aquest règim que empresona els dissidents polítics, que agredeix la població que vol exercir el seu dret de vot, que nega la democràcia com a forma de resolució del conflicte, que no persegueix els militars que amenacen d’assassinar milions de ciutadans, que sosté la monarquia corrupta, que condemna el català a ser llengua minoritzada, que rega els bancs amb milers de milions d’euros que després no retornen, que es nega a extradir els responsables de la dictadura quan ho demana l’Argentina o que continua mantenint en les carreteres, sense enterrar-los amb la dignitat que mereixen, els nostres avis lluitadors per la democràcia i la república?

I la pregunta és aquesta perquè si la resposta que s’hi dóna és que el règim és, ara i ací, una amenaça com a mínim tan directa per a les nostres vides o més directa i tot que no ho són aquests grupuscles minúsculs i desconeguts per la població, aleshores és difícil de no convenir que la denúncia resulta molt poc congruent, si arriba justament després de reforçar la continuïtat del règim a Madrid.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.