Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

La segona meitat del segle XX transcorregué a l’ombra minvant del feixisme, tant o més que a l’ombra de la guerra freda. Més sota la mala consciència de l’Holocaust que no pas sota l’amenaça de guerra nuclear en què alguns veien el motiu de la neurosi moderna. Aital asincronisme entre sentiment i percepció de la història explica que avui, malgrat l’augment del perill nuclear i la imminència de la catàstrofe climàtica, la preocupació política dominant sigui el retorn del feixisme. Torna el feixisme i alguns n’han escatit la causa a ‘l’Amèrica de Trump’, país que no se sap si és en algun continent acabat de descobrir o és un subproducte de la deslocalització de les idees. Fent abstracció de la passió europea per espolsar-se les puces de la seva història, es podria atorgar algun valor analític a aquest concepte si el prenem no pas en sentit geogràfic o geopolític, ni de res que comenci amb ‘geo’, sinó en sentit estrictament temporal i el referim al breu període de l’actual govern, és a dir, a un episodi de tres anys d’una presidència notablement erràtica que trontolla com no ho fa cap altre dictador, des de Putin i Erdogan a Xi Jinping i Kim Jong-un, passant per Assad i Felipe VI.

A benefici de despistats i de precipitats val la pena de recordar que el país no ha canviat apreciablement aquests darrers tres anys i ‘l’Amèrica de Trump’ no és gaire diferent de ‘l’Amèrica d’Obama’, per més que la Casa Blanca ens entretingui amb una comèdia d’embolics que recorda les de Goldoni. La polarització econòmica augmenta a un ritme saludable, la classe mitjana continua enfonsada sota el pes del desequilibri fiscal, l’escepticisme respecte de Washington es manté en quotes raonablement estrepitoses, el bipartidisme no se sap on para i el president actual comparteix l’addicció de l’anterior a les ordres executives. Tanmateix, no tot és per a riure, però tampoc per a plorar. La gradual retirada dels Estats Units de l’escena mundial, criticada pels mateixos que fins fa quatre dies en blasmaven l’imperialisme, té fins i tot algun aspecte positiu, al qual el temps segurament donarà valor. D’ençà dels anys trenta, Trump haurà estat un dels poquíssims presidents dels Estats Units que no ha començat cap guerra ni n’ha ampliada cap d’existent. L’altra excepció és Jimmy Carter, l’abstenció bèl·lica del qual –l’única aventura que es permeté fou l’intent d’alliberar els seixanta ostatges de l’ambaixada americana a Teheran– tingué conseqüències nefastes per la seva reelecció.

Curiosament, Trump suscita crítiques ‘progressistes’ quan retira tropes de l’Orient Mitjà, acomiada el seu conseller de seguretat nacional per discrepàncies sobre la necessitat d’atacar l’Iran i es mostra displicent respecte de l’OTAN, organització que teòricament havia complert la seva funció amb la fi de la guerra freda i ha acabat convertint-se en una olla de grills, com ho ha posat en evidència la celebració del seu setantè aniversari, amb un expedit Macron diagnosticant-ne la mort cerebral, un infantívol Trudeau escarnint Trump com un Leporello qualsevol fent befa de l’amo quan es gira d’esquena i un Erdogan posant a prova la dignitat dels europeus per enèsima vegada en exigir-los complicitat amb el seu projecte de genocidi kurd. Posat a extorquir els febles d’esperit, podia haver demanat d’emblanquir de passada el genocidi armeni, inspirador de l’Holocaust. Com en el passat, l’ombra de Turquia plana sobre Europa i no trigarem a veure l’estat espanyol demanant a la Unió Europea d’incorporar l’independentisme català a la llista d’organitzacions terroristes.

El cas Trump permet de copsar les dificultats que, tard o d’hora, acaba tenint qui, per ambició o per megalomania, s’enfronta a les institucions dels Estats Units. Tot i la pretensió de coartar les institucions democràtiques o de suprimir-les, com sempre han fet els feixismes, Trump topa amb el conservadorisme medul·lar d’aquest país, el de la decència i el patriotisme. Aquestes convencions tan de ‘dretes’ són allò que permet als EUA de resistir els intents de pervertir la constitució en benefici d’una tirania o una altra. De resistir, per exemple, la invocació de l’article segon per a arrogar-se el poder absolut que la constitució fou dissenyada per a impedir. Parlant a la conferència ‘Talking Points USA’ el mes de juliol passat, Trump deixà anar: ‘I a més, tinc l’article segon, que em dóna el dret de fer el que vulgui en tant que president.’ Doncs no, aquest article sobre els poders de la presidència no li cedeix l’arbitri absolut, com ell mateix ha pogut comprovar amb l’amuntegament de causes judicials contra les seves decisions arbitràries.

L’Amèrica de Trump’ és als antípodes de la Catalunya de Torra, on les cuites judicials del president són d’una espècie ben diferent de les de Trump i on l’encausament sistemàtic de les lleis aprovades pel parlament són la prova no pas del funcionament democràtic de la constitució sinó de tot el contrari. Tot plegat corrobora que, si als Estats Units Trump ensopega amb la constitució, a Espanya la constitució ha estat segrestada per l’absolutisme. No ha estat pas difícil, perquè n’era una expressió ja en el moment de covar-se. Malgrat els perspicaços que han descobert l’origen del neofeixisme a ‘l’Amèrica de Trump’, el contrast no podia ser més gran. Si a l’Ateneu de Madrid se celebra sense traves un culte de Falange amb salutació romana, himne feixista i invocació de l’eternament presente, a West Virginia, l’estat on Donald Trump assolí el màxim percentatge de vots el 2016, el departament de seguretat pública i d’afers militars acaba de suspendre tots els funcionaris del departament mentre investiga un incident en què trenta nous funcionaris van celebrar la fi del curset per a ingressar a les institucions penintenciàries fent-se fotografiar amb el braç alçat en salutació nazi. La fotografia, impresa en paper oficial de l’estat, porta el títol ‘Heil Byrd’, en referència a l’instructor del curs. En resposta a l’escàndol, el governador de l’estat, Jim Justice, ha ordenat l’expulsió de tots els implicats. Justice, que és l’home més ric de l’estat i milita al partit republicà, no deixa cap marge a la previsible excusa que tot plegat es tractava d’una broma de mal gust. Ara feu la comparació amb la realitat que teniu més a tocar.

A la seva crítica de l’historicisme, Nietzsche deia que l’home modern porta dintre un amuntegament de coneixements indigeribles com rocs que de tant en tant repiquen els uns amb els altres. Aquest repicar de coneixements excessius evidencia l’atribut més característic de l’home modern: l’existència d’alguna cosa a l’interior sense correspondència externa, i a l’inrevés. La modernitat seria aquesta psicosi diagnosticada per Nietzsche, un dels principals símptomes de la qual seria no correspondre’s les creences amb els fets. O bé adoptar comportaments que no concorden amb allò que demana la situació. Per exemple, pretendre liderar la lluita per la independència i alhora ajudar l’enemic. La psicosi també es posa en evidència cada vegada que s’emeten judicis dictats per les conveniències retòriques, per allò que imposen els consensos de la correcció política. I viceversa, quan a les coses externes més transparents s’hi oposa el soroll que fan tot de rocs que es prenen per veritats incontrovertibles però no són res més que rodes de molí de molt mal pair i més mal evacuar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.