Fer la feina somrient

  • Que del seu art en digui ‘feina’ o en digui ‘entreteniment’ ens ha de fer rumiar, a tots els que potser conjuguem massa sovint el verb ‘crear’

Tina Vallès
27.06.2024 - 21:40
Actualització: 28.06.2024 - 09:38
VilaWeb
Miyazaki, il·lustrat per Eduardo Luzzatti.

Sabíeu que Hayao Miyazaki va visitar Akira Kurosawa a casa seva? Va ser una trobada enregistrada per la televisió japonesa (Miyazaki meets Kurosawa, Nippon TV). Abans d’entrar en matèria deixo una estona perquè cadascú es faci una idea de com devia anar la conversa, de què devien parlar. Aviam si us passa com a mi, que vaig veure aquests dos noms i a banda de començar a salivar de l’ànsia que tenia de sentir-los, vaig imaginar-los enlairant-se i sobrevolant els seus universos creatius. Jo és que veia dues divinitats terrenals assegudes per provocar una mena d’eclipsi artístic d’abast mundial. Amb aquest entusiasme vaig començar a llegir-los. Us hauria passat el mateix?

Arrenca així, l’eclipsi: “Miyazaki: Com a cineasta, crec que les preguntes més difícils són les que tracten sobre la nostra feina. És com si esperessin que hagués estat involucrat en tots els aspectes de la pel·lícula.” Ho trec del llibre Cómo piensan los niños y otros recuerdos de mi vida, un recull de textos de Hayao Miyazaki que et fa tocar de peus a terra alhora que bades amb visions celestials. Miyazaki quan parla de cinema, quan parla de les seves pel·lícules, parla de feina. En diu feina

La trobada amb Kurosawa és el 1993, quan el mestre ja té 83 anys i Miyazaki, 52, i acaba d’estrenar Porco Rosso. Kurosawa: Quan et demanen que diguis alguna cosa a l’audiència… realment no tens res a dir, oi?” Aquesta és la primera intervenció del mestre i marca el to de tota la conversa, tan lúcida i tan aterrada. Comparteixen experiències, però no com dos artistes, sinó com dos col·legues que parlen de feina, amb una serenitat i un pragmatisme que sense pretendre-ho són alliçonadors, precisament perquè no ho pretenen. L’un fa els rodatges en viu”, amb actors reals, l’altre no surt de l’estudi, els seus personatges són dibuixats, però hi ha una sintonia a l’hora d’enfocar i pensar el seu cinema que els uneix i ens enlluerna. 

De fet, tot el llibre és d’una clarividència envejable. Miyazaki sap molt bé quina feina fa, per a qui la fa i com la vol fer i en parla com qui parla de la botiga i el gènere que hi té. Sap a qui s’adreça, sap com és el seu públic: Molta gent se sent insatisfeta amb una part de la seva vida, fins i tot quan no consideren que estan vivint una vida infeliç. I és una de les raons per què a tants japonesos en la pre-adolescència els agradi llegir El diari d’Anna Frank. En aquest sentit, ells poden envejar la situació descrita al llibre. Molts podrien desitjar viure una experiència com la d’Anna Frank, per viure una vida al límit enmig de tanta tensió, en un ambient tan extrem. Per descomptat, sentirien repugnància si hi hagués cap possibilitat real de viure una situació tan horrible. El que intento dir és que quan la gent jove se sent atreta pels herois de les tragèdies, en animacions o en altres mitjans, és perquè viuen envoltats d’una mena de narcisisme; aquella atracció que senten és una emoció que subroga alguna cosa que han perdut.” Miyazaki sap què han perdut i es proposa fer-ho realitat en les seves animacions: l’animador ha de crear una mentida que sembli real perquè els espectadors pensin que un món dibuixat podria existir.” I també sap que el que fa és entreteniment, no s’eleva: Si no existís l’entreteniment, la majoria de les persones haurien de ser enviades a un centre de salut mental o haurien d’anar a visitar un psiquiatre. És bo per a l’animació que sigui una mena d’entreteniment, sempre que no oblidem que només és això, des del principi. Sempre ha sigut creada per als infants.” 

Pot sonar trivial quan dic que faig animació per entretenir els infants, però no ho és gens. És clar que no faig pel·lícules animades només perquè siguin populars entre els nens. Intento crear el que volia veure quan era petit, o el que crec que els meus fills volen veure.” Aquest és el savi que seu amb Kurosawa a parlar de feina. I que del seu art en digui feina o en digui entreteniment ens ha de fer rumiar, a tots els que potser conjuguem massa sovint el verb crear.

Miyazaki es preocupa per l’ambient que té a l’estudi, per l’estat d’ànim dels seus treballadors, vull un lloc de treball saludable per crear pel·lícules”, sap que els bons resultats artístics en pantalla depenen del benestar dels que dibuixen. És una fal·làcia pensar que només perquè als animadors els encanta la seva feina podem mantenir els seus salaris baixos. Això no és just.”

Llegint Miyazaki reflexionant sobre la seva feina, sobre com la pensa, com la fa, com s’organitza, a qui s’adreça i què pretén, crec que he rumiat més sobre l’escriure que no pas llegint un escriptor que es proposés fer el mateix, sobretot quan penso a escriure literatura infantil: Quan faig una pel·lícula protagonitzada per un nen petit, penso en moltes coses que he sentit o imaginat, però en realitat recordo ben poques coses de la meva infantesa. De fet, tinc més tendència a recordar escenes de nens que he vist ara, d’adult. Penso en el meu fill, en els nens del veïnat o en els fills dels meus amics i com a resultat de tot plegat les meves pel·lícules representen el que m’hauria agradat sentir a mi si en aquell moment hagués sigut un nen.” 

No oblidar que el que fas és abans que res una feina (després altres ja jutjaran si també és art), que vols entretenir l’audiència i que escriure per a nens és ficar-se en la seva pell no és tan fàcil, però serien les tres potes sobre les quals ens hauríem de sostenir els que pretenem fer literatura (o cinema o música…) per a la canalla. Som els que hem de tenir més present el nostre públic quan treballem, els que l’hem de conèixer més, estar-hi en contacte, observar com reben el que fem. Hi ha un moment que Miyazaki explica que quan els seus animadors dibuixen cares alegres ells també somriuen, concentrats als seus escriptoris. I la transcripció de la conversa entre Miyazaki i Kurosawa és plena de claudàtors que atrapen riallades ([riu]”, i si aneu a veure el vídeo, sentireu com els dos mestres riuen mentre conversen). I per somriure fent la feina, cal que l’ambient sigui saludable, ho diu Hayao Miyazaki i somrient ho subscric. Com deia Calders: Perdoneu, però m’ho passo bé escrivint.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor