04.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 05.02.2025 - 07:41
Fa pocs dies, una alumna se’m va acostar al final de la classe i em va engaltar que no creu en la veritat. Havent passat els anys formatius de la meva carrera sota el signe de la postmodernitat, l’agnosticisme juvenil no em contorba gens ni mica. Al contrari, a determinada edat la radicalitat epistèmica és un símptoma de vivesa intel·lectual. A la mateixa edat, jo era un somiatruites, un romàntic, com proclamà el professor de filosofia de primer davant tota la classe.
Com que el tema no és dels que s’enllesteixen entre el faristol i la sortida de l’aula, vaig convidar-la a parlar-ne durant l’hora d’oficina. L’endemà passat, l’estudiant trucava a la porta del despatx per parlar de la veritat. Que la veritat encara preocupi els joves és una gran ventura, i en aquest cas amb valor afegit, perquè l’estudiant acabava de perdre la casa familiar, amb totes les possessions materials i els records, a l’incendi que ha devastat Pacific Palisades, un districte de Los Angeles.
De seguida que començà a explicar el perquè del seu escepticisme, vaig adonar-me que no tenia res a veure amb el cinisme atribuït a Ponç Pilat i que el relativisme, si se’n pot dir així, de què feia gala era en realitat una crítica del llenguatge. Una reflexió sobre la imprecisió de les paraules i la variabilitat semàntica en la pràctica de la comunicació. La veritat, que és efectivament esmunyedissa, no té res a veure amb la fal·làcia lògica, que es produeix quan hom recupera la premissa dins la conclusió. “Jo sóc el qui sóc”, o bé “el feixisme és de dreta, ergo la dreta és feixista”, o millor encara: “A la meva dreta tot és feixisme.” Amb la tautologia es pretén fer passar per veritat quelcom que resta indemostrat pel sil·logisme. Si Junts per Catalunya tomba un decret sumant els seus vots als de Vox, això no el converteix en un partit ultradretà, per més que Gabriel Rufián i Emiliano García-Page afirmin el contrari. Ni fa els seus diputats responsables de trencar un cordó sanitari, que el partit d’Abascal pot trencar tantes vegades com vulgui amb el senzill expedient d’afegir els seus vots a qualsevol iniciativa legislativa.
És això mateix que ha passat a Alemanya amb l’enrenou motivat per l’adhesió de l’AfD a la proposta legislativa per a controlar la immigració de Friedrich Merz, qui pel fet de rebre els vots no sol·licitats d’AfD és fustigat per una suposada col·laboració amb els pàries de la cambra alemanya. Fins i tot l’ex-cancellera Angela Merkel ha reaparegut per criticar l’actual líder del seu partit, com sol fer-ho l’incontinent Felipe González amb els seus successors del PSOE. Als mandataris que han estat populars els costa molt de baixar del púlpit, i encara que Merkel ha estat molt més discreta que no pas l’ex-president espanyol, és difícil de suportar impertèrrit la censura implícita en una decisió amb què el partit revoca les que havia pres quan ella el comandava. Merz va defensar la seva proposta al·legant que el suport dels “incorrectes” (die Falsche) no hauria d’impedir de fer “allò que és correcte” (das Richtige). I a Merkel li ha recordat, raonablement, que el problema de la immigració s’havia agreujat a causa de les polítiques equivocades de la CDU en anys anteriors. Merz al·ludia a la decisió de Merkel el 2015 de permetre l’entrada de prop d’un milió de refugiats sirians malgrat la dificultat de gestionar la creixent densitat de població estrangera. L’eslògan de Merkel “wir schafen es” (“podem fer-ho”) ara retorna com un bumerang, tot alterant la placidesa de la política alemanya amb una AfD eixorivida per la negligència dels partits de centre, com Merz retreia dijous en un míting electoral a Dresden: “Si llavors ho haguéssim fet millor, el 2017 i el 2021 l’AfD no hauria entrat al parlament.”
De manera molt semblant es lamentava divendres el portaveu del partit liberal, l’FDP, retraient a socialistes i verds no haver volgut negociar una entesa entre els partits demòcrates per a aprovar una llei d’immigració que desactivés l’AfD. Però demanar una entesa de país en plena campanya electoral fóra demanar massa. Socialistes i verds veuen en la derrota de la proposta de Merz l’afebliment del candidat que encapçala les enquestes i una possibilitat de salvar la situació en les eleccions del dia 23. Si aquesta expectativa es concretarà o no, i l’efecte “trencament del tallafoc” estintolarà un SPD en caiguda lliure i uns verds arrossegats per la incapacitat del vice-canceller i ministre d’Afers Econòmics, Robert Habeck, de reflotar l’economia, s’ha de veure. Qui de moment treu profit de la discòrdia és, sens dubte, l’AfD, que al febrer podria esdevenir segona força al Bundestag.
“Què és la veritat?”, es preguntava el governador de Judea, obligat a dirimir relats oposats sobre les activitats d’un profeta que havia exaltat els ànims a Jerusalem durant la Pasqua. Aquell profeta s’havia identificat amb la veritat, tot dient: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida.” Així ho refereix el quart evangelista, el mateix que identifica Déu amb la paraula, el logos. I era sobre les paraules que la meva estudiant fundava el seu escepticisme. Allò que volia dir quan assegurava no creure en la veritat era que hi ha un desajust irreductible entre els mots i la realitat, i que la veritat s’esmuny per l’escletxa oberta entre les coses i les seves representacions. Amb la casa familiar devorada per les flames, es preguntava si realistament es pot dir que la casa ja no existeix quan encara se’n pot veure la runa. Depèn de què entenguem per casa, que vaig suggerir-li. És a dir, depèn de l’abast del concepte, de si inclou o no els residus físics com a testimonis d’una llar que ja no existeix excepte en el record. Depèn de si posem l’accent en l’estructura arquitectònica o en l’espai vital. L’anglès els distingeix amb els mots house i home, diferenciació que en català no hi és tan clarament, car “llar” no cobreix tot el camp semàntic de home. Es pot conservar el sentit de protecció existencial que designa home malgrat haver perdut la casa (house), i es pot disposar d’una residència física i restar homeless, a la intempèrie espiritual, sense pertànyer enlloc, com tantes persones desubicades existencialment, culturalment, políticament, lingüísticament, llançades a un espai desproveït dels referents de tota la vida.
Hi estigué d’acord. Però potser em donà la raó massa fàcilment. Car, malgrat insistir sovint en aquesta columna sobre la importància d’expressar-se curosament, avançant pas a pas i amb les ziga-zagues que calgui per no alçar la peça prematurament, hi ha veus competents que afirmen la capacitat del sentit comú, és a dir, del sentit espontani, per a destriar la veritat de l’error. Al principi del Discurs del mètode, Descartes afirma que tots els homes tenen si fa no fa la mateixa capacitat de distingir la veritat de l’error. Això voldria dir que el judici no depèn de la precisió dels conceptes i ni tan sols de l’idioma, essent una capacitat universal prèvia a l’ordenació lingüística de la realitat; una capacitat que Descartes i, amb ell, tot el pensament il·lustrat identifiquen amb la raó. No s’ha de passar per alt, però, que la preocupació de Descartes per la veritat el dugué a dubtar sistemàticament de totes les veritats acumulades en la tradició filosòfica i a cercar-ne una d’irrefutable en la subjectivitat. A l’escepticisme del segle XVII, el pare de l’idealisme reaccionà amb un escepticisme radical abans de fundar la vida moderna en veritats irrefragables.
Al final de la seva curta vida, Simone Weil considerava la veritat la necessitat més sagrada de l’ésser humà. Hi arribà reflexionant sobre la privació d’aquest bé a la vida pública. Deia que quan algú s’adona de la quantitat i monstruositat de les mentides que es publiquen a la premsa i fins i tot als llibres dels autors més reputats, llavors ja sols es pot llegir com si beguéssim l’aigua d’un pou contaminat. La solució que proposava Weil és, a més d’impracticable, excessivament restrictiva. Consistia a establir tribunals intel·lectuals amb atribucions penals, una mena de verificadors de fets amb competències disciplinàries. Aquests tribunals vigilarien i castigarien no sols la informació falsa sinó també les omissions tendencioses intencionades. I res d’això, afirmava Weil, no representaria ni el mínim atac a la llibertat pública. Per contra, satisfaria la necessitat més sagrada de l’ànima humana, la de ser protegida contra la suggestió i la falsedat. Ella mateixa s’adonava que la proposta era molt difícil d’aplicar, no pas per massa restrictiva sinó per la impossibilitat de satisfer aquesta necessitat si per a formar aquests tribunals no es troben prou persones que estimin la veritat. I trobar-ne, ni que fos cercant amb una llàntia a ple dia, és impossible si la veritat es redueix als arguments especiosos de la lluita política, recolzats en fixacions i reïficacions de categories molt primitives. La veritat és fluida com l’aigua que s’escola per les escletxes del llenguatge, omplint gota a gota el pou on l’ànima s’abeura quan vol fer net.