Famílies catalanoparlants d’una escola s’organitzen per ensenyar català voluntàriament a les famílies estrangeres

Que falten places als cursos oficials de català, com els que ofereix el Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL) és una dada que es repeteix tot sovint. És bo de recordar-ho per exigir recursos i millorar l’oferta per a totes les persones que volen aprendre’l, especialment ara, en què l’ús del català ha sofert una reculada estratosfèrica.

Fa només quatre mesos, la nova publicació de l’Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població revelava que l’ús habitual del català era per primera vegada inferior a un terç de la població a Catalunya. La bona notícia és que, malgrat tot, hi ha qui vol aprendre’l i qui està disposat a ensenyar-lo voluntàriament. En són un exemple el projecte Vincles, d’Òmnium Cultural, que consisteix a fer trobades entre catalanoparlants i persones que volen aprendre català i practicar-lo informalment i que no tenen amb qui, o el projecte Voluntaris per la Llengua (VxL), un programa per a practicar català per mitjà de la conversa impulsat pel Departament de Política Lingüística i gestionat territorialment pel CPNL. Ambdues iniciatives han servit d’exemple per a unes altres, com ara, la que ha impulsat aquest curs Jordi Daumal Saurí amb famílies de l’escola dels seus fills, l’Escola Sagrada Família-Gràcia de Barcelona.

Voluntari per la llengua

Daumal fa poc més d’un any que fa de voluntari a VxL, i està molt conscienciat de la situació del català. “El tema de la llengua ens preocupa, a casa.” Un cop la setmana, es troba amb una persona nouvinguda al Centre Cívic la Sedeta, al Guinardó, i xerren. Anys abans, al mateix centre cívic, Daumal hi feia classes de guitarra amb un professor de l’Uruguai. “Érem quinze persones a classe i només jo li parlava en català. Va arribar un dia que vaig dir-li: ‘Mira, tu m’ensenyaràs guitarra, i jo t’ensenyaré català.’ Ell té molt d’interès a aprendre català, però no ha pogut entrar a cap curs.” És per això que Daumal va comprometre’s també a quedar un cop la setmana amb ell per parlar i practicar el català, trobades que van allargar durant mesos.

Fa set anys que Daumal és pare d’aquesta escola pública de Barcelona –té un fill de nou anys i un altre de quatre–, en què el català és la llengua vehicular. “Vaig adonar-me que els companys de classe del meu fill gran parlaven perfectament el català i que, en alguns casos, eren ells qui havien de fer de traductors de les informacions de l’escola a les famílies.” Una manera de revertir aquesta situació, segons Daumal, va ser impulsar, amb l’ajut de famílies de l’Associació de Famílies de l’escola (l’AFA), grups de conversa voluntaris per a aquells que volguessin aprendre el català i aquells disposats a ensenyar-lo. “La idea és senzilla: crear grups de conversa en català per a mares i pares de l’escola. Vaig parlar amb gent de l’AFA, vam fer un formulari per a veure quantes persones hi estarien interessades i, a partir d’aquí, vam organitzar-nos.” En total, van apuntar-s’hi una quinzena de persones, una resposta molt satisfactòria, segons Daumal, que explica: “T’adones que realment hi ha moltes persones que volen aprendre català, que volen parlar-lo i que, alhora, no tenen l’espai on fer-ho perquè, en la majoria dels casos, la gent ja s’hi adreça directament en castellà. Potser si tothom s’hi adrecés en català, no caldrien aquests espais i la millora de la llengua seria molt exponencial, perquè tindrien moltes interaccions al llarg del dia.” La qüestió és que la crida va funcionar. A partir d’aquesta quinzena de persones, van fer una primera trobada per a organitzar-se i veure com i quan quedarien. En total, hi ha tres grups, dividits per disponibilitat horària i no pas per nivells. Queden una hora el dilluns, el dijous i el divendres. Van començar a trobar-se a l’abril, però la bona sintonia entre participants i la gran rebuda de la iniciativa fa pensar que continuarà també el curs que ve.

Aprendre català i entendre la cultura

Entre els voluntaris hi ha Miquel Adam, també pare de l’escola. Adam, catalanoparlant, va apuntar-se disposat a ajudar a aprendre català a famílies nouvingudes. “Jo, que no acostumo a ser gaire productiu en temes d’escola perquè ja tinc prou feina, vaig decidir apuntar-me a aquesta idea perquè considero que és molt important. El tema del català em preocupa molt”, explica. Després d’aquella primera trobada amb tots els interessats, el grup d’Adam va decidir de trobar-se el dilluns de dos quarts de quatre a dos quarts de cinc de la tarda. En el seu grup són quatre: ell, que és qui ensenya català, i tres aprenents: una dona marroquina, una de francesa i un home xinès. El nivell de català és molt divers entre els participants: la dona marroquina, per exemple, no parla pràcticament ni català ni castellà i, en canvi, l’home xinès té un nivell molt avançat, de manera que les converses que poden tenir els uns i els altres són molt diferents. El que més ha sorprès a Adam són les ganes i la voluntat dels estrangers a aprendre i entendre la cultura catalana. En aquest sentit, diu: “L’any que ve m’agradaria continuar, perquè veus que els pares de l’escola estan il·lusionats a aprendre i entendre’ns. Alhora, també fa adonar-te que hi ha una mena de temor que fa que no coneguis la gent estrangera que porta els fills a la mateixa escola que els teus.” Aquesta aproximació –trencar la barrera entre els uns i els altres– ha estat la part més emocionant per a Adam, que explica que hi ha una mena de segregació social entre els pares catalanoparlants i els que no ho són. “Recordo fer molts esforços per anar a parlar amb famílies estrangeres, però era molt frustrant, perquè per més esforços que féssim, hi ha una manera de barrera cultural, lingüística i econòmica que ho impedeix. Amb aquests grups de conversa, hem aconseguit de trencar una mica aquesta barrera que ens separava”, destaca.

Deixeu que us expliqui que fa cosa d’un mes un pare de l’escola va tenir una idea genial: organitzar grups de conversa en català entre pares/mares catalanoparlants i pares/mares nouvinguts. Jo, que soc un gandul i no faig massa res en l’àmbit escolar, m’hi vaig apuntar. [pheel👇]

— Miquel Adam (@SubalQuinina) May 26, 2025

Un dels moments que destaca més Adam va ser el dia que la dona marroquina va preguntar-li a ell què n’opinava del hijab. “Em va emocionar molt, veure la fam de coneixement que tenia no només de la llengua sinó també de nosaltres: voler saber què i com pensem. Això em fa sentir útil no només per la llengua, sinó també per ells.” D’alguna manera, per a Adam, aquests grups de conversa han esdevingut molt més que un espai on practicar el català, també són un espai de cohesió.

De moment, a Adam no li ha calgut preparar-se les trobades perquè les converses han sorgit de manera natural. A l’home xinès, per exemple, li agrada molt la història, per això quan es troba amb ell parlen sobretot de la història de Catalunya. “De moment, encara no he necessitat preparar-me res. Ells pregunten, i jo responc. És una conversa normal i corrent que va fluint. Potser a partir de l’any que ve sí que m’hauré de preparar una mica més les coses.” Com que Adam és editor –concretament, editor de la Segona Perifèria–, moltes vegades ha pensat a regalar-los llibres. “M’agradaria regalar-los un llibre que sigui més o menys fàcil. Podria, fins i tot, motivar a crear una mena de club de lectura, perquè per a mi és fàcil saber quines preguntes fer, quines reflexions aportar… Si l’any que ve continua, podríem treballar-hi una mica més.” Així i tot, també creu que és important explicar-los que hi ha cursos oficials de català, perquè hi hagi algú “que els ensenyi realment català”.

Dificultats per a apuntar-se als cursos

Tot plegat confirma que, de gent que vol compartir el català i de gent que vol aprendre’l, n’hi ha. Alguns, com és el cas d’aquesta colla de famílies voluntàries de l’escola Sagrada Família-Gràcia, només hi destinen una hora la setmana, però hi ha molta altra gent que fa grans esforços per aprendre’l. És per això que Daumal destaca que caldria reconèixer-los aquest esforç. “Hi ha persones que tenen un CPNL al costat de casa. Seria fantàstic poder-hi anar, però com que no hi ha prou places, van a centres que els queden molt més lluny. Hi ha gent que fa un esforç brutal per a aprendre el català: sortir abans de la feina, fer desplaçaments llargs… Aquest esforç s’ha de valorar.” De fet, fa temps que apuntar-se als cursos de català del CPNL ha esdevingut tota una odissea. En aquesta crònica del desembre, per exemple, diversos testimonis expliquen les peripècies que han de fer per apuntar-s’hi, en una web que en cada procés d’inscripció queda col·lapsada i que no ofereix prou places per a tota la gent interessada. Aquesta també és una de les principals denúncies del Sindicat de Manters.

Per a Daumal, seria ideal que aquests grups de conversa voluntaris fessin de pont cap a cursos reglats per a poder treure’s un títol oficial, i conclou: “Persones que volen ensenyar i aprendre n’hi ha, el que no hi ha és un interès polític per a buscar recursos.” Mentre continuï havent-hi una manca de personal i recursos econòmics, iniciatives com aquestes seran més necessàries que mai.