Extremisme hidrometeorològic i història: unes línies a compte de la dana del 29 d’octubre

El 29 d’octubre de 2024 serà una data impossible d’oblidar al País Valencià. La mort i la devastació provocades per una depressió aïllada en nivells alts (dana) en més de vuitanta poblacions i sobre unes 850.000 persones van mostrar les vergonyes dels dirigents polítics instal·lats al Palau de la Generalitat que van malbaratar irresponsabilitat, incapacitat, imprudència i, a més –i sobretot el màxim responsable–, dosis molt elevades de mendacitat que avui dia es mantenen.

Donar la culpa als “científics” o als “tècnics”, o a tots dos alhora, de les conseqüències d’una catàstrofe anunciada constitueix un recurs fàcil en el qual s’escuda habitualment el polític incapaç quan les coses ixen malament i, a més, toca carregar cadàvers a l’esquena. Per això resulta lògica la defensa dels primers organitzant reunions i jornades en les quals comentar i debatre les raons que van propiciar el desastre, enumerar els mitjans que es van posar per a pal·liar-ne les conseqüències i, en última instància, posar en evidència les actituds dels qui, a gratcient, van decidir que passara el pitjor. En aquestes reunions s’està passant revista del “problema” que sempre han plantejat les intenses precipitacions d’alta intensitat horària en les terres valencianes. Ho va escriure Raimon, el cantautor de Xàtiva, en una bellíssima cançó poc després de produir-se la pantanada de Tous el 20 d’octubre de 1982 que va titular “Al meu país la pluja”. En quatre versos va sentenciar: “Al meu país la pluja no sap ploure; o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera; si plou massa és el desastre; qui portarà la pluja a casa?; qui li dirà com s’ha de ploure?”

El record és important; “guardar memòria” d’aquests successos hidrometeorològics extrems que tenien lloc en les tardors i primaveres des de temps immemorial i que tan arrelats estan en el subconscient col·lectiu valencià ha permès, històricament, estar alerta a les poblacions riberenques d’aquest país quan l’estiu s’acabava. D’ací la importància que, considere, s’hauria de donar als estudis històrics que s’ocupen d’analitzar aquestes qüestions que tenen a veure amb el catastrofisme hidrometeorològic. Estudis poc coneguts per l’opinió pública, que van proliferar a partir dels anys noranta del segle passat i que posen sobre la taula la reiteració amb la qual aquests episodis de grans pluges, amb les seues riuades i inundacions, han castigat el vessant mediterrani ibèric al llarg de la història.

Els arxius custodien molt abundant informació oficial, a la qual s’afig la procedent de cronistes, dietaristes o erudits contemporanis, convençuts que pagava la pena “guardar memòria” d’aquests successos extrems per a poder-los prevenir i, si era el cas, saber com gestionar-los quan es produïra el pitjor. Per això, els estudis històrics tenen perfectament documentats, per a les nostres terres, episodis similars al de la dana del 29-O des del segle XIV, amb indicació expressa d’àrees afectades, informació precisa que indica per on circula l’aigua en aquestes circumstàncies extremes, com s’obri pas ignorant llits corregits i envaïts per diferents obstacles, la violència amb la qual es condueix i les seues catastròfiques conseqüències materials i humanes. Aquests estudis històrics també detallen les conductes de les autoritats del moment davant aquestes desgràcies i ens revelen que, generalment, van estar “en el tall” des del primer moment. Aquestes conductes dels nostres avantpassats deixen molt malparats els responsables polítics actuals.

Durant el segle XVIII, per exemple, les crescudes del cabal del riu Túria a conseqüència de la descàrrega d’imponents precipitacions en diferents parts del seu curs van provocar destructives inundacions a la ciutat de València, la seua horta i poblacions limítrofes. Destaquen en gran manera les del 1731, 1776 i 1783. La similitud de les del 1776 –potser les pitjors de tot el segle XVIII– i 1783 amb la dana de l’octubre del 2024 és terrible. L’impacte i els estralls materials i humans causats per aquesta riuada del Túria del 1776 a València i les poblacions de l’Horta van ser de tal dimensió que els responsables polítics valencians del moment la van prendre com a model per a prevenir les que pogueren venir de llavors en avant i, sobretot, per a gestionar millor l’emergència, tal com va succeir el 1783. És lògic que fora així.

Entre el 18 i 26 d’octubre de 1776 es va produir una gran pertorbació atmosfèrica acompanyada de xàfecs d’altíssima intensitat horària que van afectar pràcticament tot el vessant mediterrani i que van provocar el desbordament de nombrosos rius. Els dos anys previs, les terres valencianes havien patit una atroç sequera. La pluja va començar a descarregar amb violència sobre la ciutat de València i els seus voltants el 20 d’octubre i va causar una gran preocupació en les autoritats davant l’arribada d’allò que preveien que seria “una gran avinguda d’aigua”. L’esperada gran riuada del Túria va inundar València, on va haver-hi pèrdues humanes i una gran ruïna, i un bon nombre de les poblacions del seu entorn. Xiva, Aldaia, Paiporta, Vilamarxant, Torrent, Quart i Riba-roja de Túria van patir grans destrosses segons van informar els seus alcaldes majors. Més de 60 cases van quedar arruïnades, van morir 160 persones i es van perdre eines, queviures i béns de particulars, arrossegats per les aigües. Xiva va ser de les més afectades en eixir de mare el barranc que la travessa. Malgrat tot, la solidaritat va funcionar immediatament i van acudir en el seu auxili els veïns de Xest. La informació oficial va concloure que havia estat “una de les avingudes més grans que hi havia memòria entre les gents”. Els sona tot això? Els recorda alguna data pròxima?

El canvi climàtic al qual estem abocats provoca que els desastres hídrics es repetisquen amb major reiteració i extremisme. Perquè l’aigua, quan plou amb dramàtica intensitat, circula amb violència per on ho ha fet des de sempre, tal com ens solen recordar els “vells del lloc”. No es deté davant res i arrasa tot allò que se li posa davant. Vides incloses. I la investigació històrica dóna fe d’això i està presta a informar a qui no ho sap o –la qual cosa és pitjor– no ho vol saber i prefereix no atendre raons d’aquesta índole. Encara que avui dia, amb tots els avanços científico-tècnics de què es disposa, sembla incomprensible i imperdonable que algú decidisca no fer res; encara pitjor, que desaparega enmig del desastre. Sembla increïble, però aquests tipus existeixen. I, com diria Serrat, entre aquests tipus i jo hi ha una cosa personal.

Armando Alberola Romá és catedràtic d’història moderna de la Universitat d’Alacant.

Més articles d’aquesta sèrie:

• Desinformació i responsabilitat institucional de Carolina Moreno-Castro
• La necessitat d’una nova cultura del risc, de Jesús I. Català Gorgues.
• Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats, de Mireia Ginesta.
• Quan la natura es converteix en aliada davant la catàstrofe: aprenentatges de la gota freda a l’Albufera, de Raquel Ortells i Andreu Rico.
• Aprendre de la tragèdia, de Juli Peretó.

L’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València és l’escenari del congrés “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reuneix especialistes en diverses matèries per a aportar una mirada científica a la catàstrofe. En col·laboració amb aquest congrés, VilaWeb publica aquesta sèrie d’articles. Els debats es poden seguir en vídeo en directe en aquesta pàgina o es poden recuperar a la carta en aquesta.