Les exportacions han estat les primeres magnituds en la cursa per a superar els nivells d’abans de la pandèmia a Catalunya, amb un creixement espectacular del 28%, durant el primer semestre, respecte del mateix període de l’any passat, i del 6% respecte del de l’anterior. Un 2019, cal recordar, en què es va assolir el rècord de vendes a l’exterior. Vet aquí que anem de rècord en rècord. El ritme de creixement és molt més ràpid que no a la mitjana de l’estat espanyol, en què és d’un 23,3% respecte del 2020, i del 3,6% respecte del 2019. Això ha fet que la participació d’aquests sis mesos en les exportacions de l’estat espanyol hagi estat del 25,9%, mig punt més que no fa un parell d’anys.

A Catalunya, els tres sectors que encapçalen les vendes a l’exterior, i que representen el 61% del total, ja han superat el llistó d’abans de la pandèmia. Els productes químics, els béns d’equipament, i l’alimentació i begudes han tingut creixements de dos dígits. Per demarcacions, també han crescut totes quatre fins a superar el 2019, amb Girona com la més destacada.

A escala espanyola, les coses també han estat positives, però no tant. “El juny es va consolidar la recuperació del comerç exterior espanyol. Van créixer notablement les importacions i exportacions respecte del 2020 i també, més moderadament, respecte del 2019”, deia ahir la secretària d’estat de Comerç espanyola, Xiana Méndez. “Durant el primer semestre del 2021 han crescut les exportacions de manera generalitzada, als principals sectors i a totes les destinacions, i el dèficit comercial s’ha reduït.”

Enmig d’aquest bon clima per les bones xifres, em va sorprendre la nota que va fer pública l’AMEC, en què el seu director general, Joan Tristany, deia: “Malgrat haver recuperat les xifres del 2019, aquest any no es pot dir que siguem a prop de la normalitat. L’encariment de les matèries primeres i el seu desproveïment, el preu dels contenidors, que s’ha arribat a triplicar, i les dificultats per a trobar espai per a enviar les mercaderies afecten la bona marxa de les exportacions i d’algunes indústries, i es podria complicar els mesos vinents.” Evidentment, l’última frase és la que em fa pensar. Em sembla un recordatori oportú. És un problema de primer ordre, com ja havia posat en relleu en alguna de les darreres píndoles.

Decideixo de parlar amb ell aquest matí i que m’expliqui la seva visió i la dels seus associats. “Les empreses es queixen molt dels dos punts que he esmentat. Moltes empreses estaven convençudes que aquesta situació anòmala duraria quatre dies. I ara veuen que no és així. Que la situació es va perllongant i els preus continuen pujant”, em comenta.

Això ha tingut una traducció directa en el compte de resultats de moltes empreses. Mentre creien que això no duraria, van decidir de no tocar els preus a canvi de reduir el marge. Però ara que han vist que s’han equivocat, van traslladant a les empreses clientes els costs més alts tot encarint els preus. L’índex de preus industrials creixia a un ritme del 0,8% el febrer, i el juny va ser del 10,2%. Tristany em fa una observació curiosa: “Les empreses clientes accepten la pujada de preus perquè saben que era inevitable, que no és cosa tan sols d’aquí, sinó que és un fet generalitzat.” La pregunta del milió és quant trigaran aquestes empreses a apujar els preus al consumidor i recuperar els marges, cosa que encara no han fet. En aquest punt, la situació es complica molt perquè el Banc Central d’Europa i el dels EUA esperen a veure què passa finalment amb els preus al consumidor per a reformular la política monetària permissiva actual. No cal dir que tenen una responsabilitat altíssima en cada pas que facin o no facin. No m’agradaria ser a la seva pell.

Tristany em diu que la dificultat dels subministraments de matèries primeres i components va a més: “Algunes fàbriques de cotxes han hagut de tancar línies de producció per falta de components, sobretot microxips. I si això passa amb empreses molt poderoses, no cal afegir gaire cosa sobre la dificultat que afronten els petits, que tenen una capacitat de negociació molt inferior.” L’efecte és un endarreriment a poder servir les comandes. Els terminis s’allarguen. D’aquí ve la seva precaució sobre les xifres d’exportacions dels mesos vinents. “Tant de bo que m’equivoqui, però el ritme de creixement es podria alentir.”

Admet que una part de la “culpa” de l’enlairament dels preus la tenen els empresaris mateixos. “En veure que triguen tant a servir les comandes que han fet de components que necessiten, miren de produir estocs –en alguns casos per a tot l’any vinent– cosa que fa que, com que no creix l’oferta, els preus no parin de pujar i creixin els endarreriments en l’expedició.”

Al capdavall, la pregunta que ens podem fer és si les empreses gestionen bé la crisi. La situació és radicalment diferent que no a l’anterior. Aleshores, la demanda va caure a nivells mínims. Ara, no. La demanda estira molt fort arreu i l’obstacle és poder servir les comandes. “De vegades, quan parlo amb empresaris, tinc la sensació que són en una situació tan complexa per totes bandes que no tenen gaire clar com cal gestionar-la”, comenta. Jo hi afegiria que també és nova i molt diferent. Penso que és qüestió de temps que es vagin desencallant els colls d’ampolla que s’han creat amb la pandèmia i que, no cal dir, han anat molt bé, en termes de negoci, per a algunes empreses del sector logístic. Els transports marítims, per exemple, han fet l’agost…

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.