La Catalunya sense estat ha tingut sempre una gran necessitat d’explicar-se. Si no s’explicava, no existia. Explicar-se era una manera de ser, d’existir. Aquesta reflexió del periodista Francesc Canosa el porta a exposar per què Catalunya ha estat un terreny adobat per al periodisme. ‘Catalunya sempre ha estat pionera del simulacre. Sempre ha hagut de demostrar que tenia allò que no tenia’, diu el professor, que ahir va presentar els tres volums de la ‘Història del periodisme de Catalunya‘ (Sàpiens Publicacions, 2017) al Palau de la Generalitat, acompanyat del president Carles Puigdemont.

Francesc Canosa (fotografia de l'ACN).
Francesc Canosa (fotografia: ACN).

Canosa, que ha estat el director editorial d’aquesta obra col·lectiva, va reconèixer que el periodisme era l’explicació de la seva vida –’m’ho ha donat tot i també m’ha pres algunes coses com la salut’. Es va definir com un drapaire que acumula a les golfes tots els documents que tinguin qualsevol relació amb el periodisme. Parafrasejant Joan Fuster, va dir que un país, si no s’explica ell mateix, l’expliquen els altres. ‘El català, com la primavera, sempre torna’, va dir Canosa. I afegí: ‘Catalunya sempre ha tingut una gran capacitat reproductiva; fins i tot quan hi ha hagut coitus interruptus‘, com va ser la guerra del 36 al 39, que va rebentar un dels millors moments del periodisme català.

El president Puigdemont va prendre la paraula per donar l’enhorabona per l’edició d’aquesta gran obra: ‘No es pot entendre la història d’un país sense el periodisme. Aquesta és una obra que ens mereixíem i que ens mereixem.’ Puigdemont, que és un periodista que fa de president, va demostrar que se sabia la lliçó tant o més que la resta dels qui van intervenir ahir. I va explicar que el periodisme català havia estat sempre desacomplexadament a l’avantguarda, ‘fins i tot, en els moments que el context convidava al conservadorisme’. Així mateix, va destacar les altes cotes de qualitat obtingudes pel periodisme català en el curs de la seva història –com es pot comprovar en l’obra presentada– en tots els aspectes: literàriament, editorialment, pel disseny, pel tractament tipogràfic, per la impressió…

Carles Puigdemont (fotografia de l'ACN).
Carles Puigdemont (fotografia: ACN).

Puigdemont va defensar que Catalunya és i ha estat una fàbrica de periodistes. ‘El nivell que tenia el nostre periodisme abans de l’ensulsiada de la guerra civil era a l’altura del millor periodisme d’Europa’, va assegurar. I destacà dues constants del periodisme català: la diversitat i el compromís. Segons el president, el periodisme va ser també l’aula per a aprendre democràcia en el moment de l’analfabetisme imposat, en la llarga nit del franquisme. ‘Era una aula de paper que va preparar el país per al salt a la democràcia.’ Amb tot, conscient de les dificultats profundes que travessa actualment el periodisme –qüestionat i amb uns principis que han pogut trontollar–, va demanar als periodistes i als gestors i propietaris dels mitjans de comunicació que mantinguessin la voluntat de ser avantguarda. ‘La tasca democratitzadora és també una funció social del periodisme’, afirmà.

Abans de Puigdemont i Canosa havien parlat la consellera Neus Munté –l’obra ha estat editada amb el suport de Presidència, que va impulsar-la quan Josep Martí era a la secretaria general de Comunicació—, l’editor de Sàpiens, Jordi Creus, el catedràtic Josep Maria Casasús i la presidenta del Col·legi de Periodistes, Neus Bonet.

Munté va recordar que Catalunya havia estat pionera de la comunicació des de les cròniques medievals de Ramon Muntaner. Creus va explicar com s’havia plantejat l’obra i va reconèixer que és d’aquelles que qualsevol editor voldria publicar. Casasús va dir que aquests tres volums eren una fita cultural molt significativa que posava al dia la forta tradició historiogràfica sobre periodisme a Catalunya i que convidava a veure el passat amb ulls de present i de futur. I Bonet demanà que el periodisme alcés la veu per reivindicar la seva funció social: ‘Necessitem que el periodisme exerceixi la seva funció contra la desinformació i la intoxicació.’

Tot plegat, en una sala plena de velles i noves glòries del periodisme català. Algunes hi havien assistit per interès; algunes altres per figurar; les de més enllà per veure si sortien a l’obra… Ara tots plegats tenim feina a llegir l’expedició que ens proposa Canosa. Periodistes i interessats podem repassar aquesta línia històrica que ens connecta a Ramon Muntaner o a La Gazeta de Lluís Roure a Perpinyà i examinar si en som dignes continuadors. Començarem pel primer volum –’Dels inicis a la guerra civil’–, continuarem amb el segon –’La dictadura franquista’– i acabarem amb el tercer –’De la Transició al segle XXI’.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]