“He perdut la il·lusió per la música i el sacrifici ja no paga la pena. El desgast és tant físic com emocional.” Eva Dénia escrivia això al mur de Facebook el 15 de maig en una nota llarga en què anunciava que es retirava dels escenaris. Trenta anys de carrera que s’acaben amb un lament per la precarització del sector de la música i amb algun retret als mitjans de comunicació que no sempre fan cas als creadors. La cantant explicava que s’ha cansat de fer de cap de comunicació, de community manager, de fotògrafa, de realitzadora de videoclips, i de gestora de si mateixa.

El darrer concert d’Eva Dénia com a solista serà el 18 de desembre a València, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, on tancarà un cicle de cantautores que ha omplert aquesta tardor musical. La guitarra i la veu i l’escalfor dels seus amics. Amb tot, Dénia continuarà amb el projecte Sis Veus perquè, diu, encara té molt de recorregut per davant.

Fem l’entrevista al jardí dels Vivers de València, cinc mesos després d’aquell anunci tan descarnat. La cantant de Gandia, precursora del jazz valencià, que es va submergir en les onades de la bossanova i ha cantat Brassens en francès i en català, se sincera amb VilaWeb i passa revista a la seua carrera.

Per què deixeu la música?
—Ai… [Riu] Per un conjunt de coses. Bàsicament, per esgotament i per la sensació que he acabat un cicle. La vida continua, però jo necessite unes altres coses. Necessite fer un canvi radical.  

Ja no us omple cantar?
—Jo diria que he perdut molta motivació. Ja no cante com abans. De fet, em vaig adonar que a casa pràcticament només cantava quan havia d’assajar per a un concert. Eixa alegria de cantar que sempre he tingut, de cantar a la dutxa, de cantar-ho tot, l’havia perduda. Això passa quan hi ha una sobresaturació.

Com heu arribat a aquest estat?
—Crec que són circumstàncies externes a la música les que m’han dut a aquest estat d’esgotament.  

La nota que vau publicar a Facebook era un plany. Llegir-la causava una sensació de fracàs col·lectiu d’una societat que no sap mantenir un ecosistema que permeti de viure de la cultura.
—Això és cert. Sí que hi ha un fracàs, evidentment, perquè tots els creadors ens queixem que no hi ha possibilitats i aquest país mai no ens ha donat un suport real. Però no sé si en el meu cas és fracàs o és, simplement, que el meu temps ha passat. La meua manera de fer les coses ja no encaixa. M’estressa moltíssim aquesta manera de funcionar.


—Per exemple, tot em costa molt de fer. Ho faig tot jo i tot caduca de seguida. Quan acabes de traure un disc creus que això ha de rodar, ha de tenir un temps de vida, però de seguida et pregunten quan en trauràs el pròxim… Això és molt esgotador. Molt. A més, hi ha tot allò que has de fer i que no és música. Tot d’oficis diferents.  

La promoció, la presència a les xarxes…
—Sí. Abans, la promoció depenia dels mitjans de comunicació tradicionals. Avui dia, t’ho has de fer tot tu. Has d’escriure les notes de premsa, les has de llançar a les xarxes, fer publicitat i, com que no hi ha discogràfiques que et donen suport, has de fer totes les faenes, fins i tot, has de dissenyar tu la portada. No és la teua faena, ni la saps fer bé… Això és molt esgotador. Ho he anat fent tan bé com he pogut, però ha arribat un moment que ja no tenia ganes ni d’actualitzar la pàgina web. Burocràticament tot es complica molt. L’estatus professional del músic és molt estrany. Sempre estàs en l’al·legalitat si no en la il·legalitat. A vegades ix més a compte regalar un treball que no fer la paperassa per a cobrar-lo.   

''He explorat camins i a vegades m'he llançat com una kamikaze''

Aquest sentiment, és compartit per més companys de professió?
—És general. Passa que no tothom arriba a aquest punt de desencant. I també és veritat que no tothom ho pot deixar de l’un dia per l’altre. Sempre he compaginat la meua carrera amb la docència, i això m’ha permès de tenir la llibertat de fer o no fer. I ara he decidit de parar.

I aquesta aturada és total?
—Absoluta, no. Continuaré amb el grup Sis veus. Per a mi és un projecte molt bonic, que ha costat molt de muntar. La pandèmia ens va estroncar la ronda i encara no s’ha recuperat. Hem fet vora quaranta concerts, però pense que és un projecte que es mereix més rodatge. Ara és quan està madur. Vull continuar. És un treball en equip en què sóc una més, més guitarrista que no cantant. 

Acabeu de dir la paraula “maduresa”, que era l’estat en què us trobàveu després de trenta anys. No és un estat ideal, aquest?
—Sí. En teoria tens raó. Però si no en tens ganes, les situacions no es poden forçar. No en tinc ganes. Ara faré l’últim concert en desembre, com a cantautora. Després tinc pendent un concert a Perpinyà per a acomiadar també tot el projecte Brassens que vaig començar fa vora vint anys també a Perpinyà. I ja està… Alguna coseta que quede solta i que tinc compromesa.

Quan una artista deixa de ser artista, què és?
—No sé si sóc una artista. Sóc una exploradora nata. Sempre he tingut molta curiositat. Ho he fet amb la música. Explorar llenguatges i posar-hi molta passió, molta dedicació i molta fe. Això ja no hi és. La curiositat continua, però d’una altra manera. Ara aprenc a dibuixar. Dedique moltes hores a pintar, a estudiar, a fer moltes lectures relacionades amb l’art.  

Vau anunciar la retirada abans de l’estiu, però des de quan ho maduràveu?
—Ja feia molt de temps. Potser feia més d’un any. Tenia moments en què volia deixar-ho tot i moments en què encara fantasiejava amb nous projectes… Com el projecte Maria Beneyto, que quedarà sense acabar. Però no vaig tenir prou energia i ho vaig parar. 

''L'autoexigència i la por del ridícul de moltes dones fa que moltes vegades ens quedem a les portes''

La pandèmia ha ajudat a fer-ho tot més difícil?
—D’una banda, la pandèmia, i d’una altra, totes les dificultats per a finançar els projectes. Abans no em costava tant de mobilitzar, parlar amb gent, demanar subvencions, fer Verkamis, però avui dia se’m fa un món.  

Trenta anys de carrera. Què veieu si mireu enrere?
—Veig que ha estat un viatge apassionant. Em quede amb les coses bones. Hi ha hagut molts moments de frustració i de desencant. Molts moments de frustració. Però això m’ha donat moltes alegries i m’ha fet una vida interessant. Han estat anys molt durs en què ho he hagut de compaginar amb la docència i amb la vida familiar… També m’han quedat coses per fer i em sap greu. Per exemple, anar a cantar a les Illes. 

No us ho han proposat mai?
—No, mai. Però puc estar contenta perquè he fet allò que he volgut. He anat explorant camins i a vegades m’he llançat com una kamikaze. D’uns treballs n’estic més contenta que d’uns altres, però les propostes són totes interessants. Són camins que s’obrin i que ara uns altres segueixen. Per a mi això és important. Independentment de la satisfacció íntima que tingues, que és poca, perquè sóc molt exigent, però veus que serveix per a enriquir el nostre sector cultural.

Us heu trobat més entrebancs per ser dona?
—No ho sé. Però pense que sí, que hi ha hagut moments en què m’he sentit completament exclosa. A voltes pense que l’autoexigència de moltes dones, i la por del fracàs i del ridícul, fa que moltes vegades nosaltres mateixes ens quedem a les portes i no ens atrevim, i moltes vegades no entrem als llocs. He de reconèixer que he estat jo mateixa que a voltes m’he frenat per por d’això, del desconeixement, del fracàs, del ridícul de fer certes coses. En canvi, després he vist homes que no han tingut cap problema a pujar a un escenari i fer el ridícul més espantós.

Amb aquest comiat tanqueu també la porta a fer alguna cosa amb el vostre germà Carles?
—Ja no tinc ganes d’entrar en un estudi de gravació. De veritat que no. Actuar és com ser atleta. Si no entrenes, no pots córrer una marató. Per pujar a un escenari he d’estudiar cada dia, he de tocar la guitarra, he de cantar… No puc dir, faré una coseta i au. I menys amb el meu germà, que és en un altre nivell.

Heu transitat per estils diferents, però sempre amb un grau d’exigència altíssim. Començar pel jazz no és poca cosa.
—És que sóc cantant, abans de res. Toque la guitarra per acompanyar-me. He tingut molt de desgast vocal. Aquests últims anys ha estat molt dur de mantenir la veu. Abans m’alçava i obria la boca i ja tenia la veu al lloc, però et fas major i la veu es cansa, es desgasta, i has de mantenir una disciplina. Ara necessite deixar estar les disciplines. Necessite relaxar-me i descansar. Tinc la sensació que tota la vida he estat sota una disciplina autoimposada per poder fer tot allò que volia. Ara ja no tinc ganes de disciplina.

Ja sabeu com serà l’últim concert?
—Ja comence a pensar-lo. Estaré sola. Guitarra i veu. Això ja fa molt de temps que no ho faig. A més, hauré de pensar un repertori. Un repertori molt llarg perquè les cançons s’acaben de seguida si no tens el suport d’una orquestra que allarga les peces. Ha de ser un repertori que repasse la majoria de coses que he fet. Cançons que s’han anat quedant amb mi i que voldré compartir aquell dia amb amics que vulguen estar allí.

No us fareu acompanyar de músics amics?
—No, és molt complicat. [Silenci] Ho he pensat, però és més senzill per a tots que m’acomiade amb la guitarra i la veu.

Fer-ho a l’Octubre CCC, en el marc d’un cicle de cantautores, és una decisió pròpia?
—No. Ha estat una casualitat. Fa molts mesos, potser un any, em van proposar de formar part d’aquests concerts i ja vam tancar aquesta data. I m’agrada que siga a l’Octubre, perquè per a mi té molt de sentit i m’agraden els llocs xicotets.

''M'he muntat i m'he desmuntat moltes vegades''

Quina música escolteu quan sou a casa?
—Escolte molt poca música. Necessite el silenci més que mai. Quan tinc ganes d’escoltar-ne, escolte jazz. Em pose molt Billie Holliday. Això no em cansa mai, em posa en un estat d’ànim molt creatiu i m’agrada molt. També em pose àries d’òpera, cantautors, però en moments molt concrets del dia. No m’agrada la música d’ambient, em molesta parlar amb música darrere. M’agrada sentir música només quan estic en això. M’agrada molt el cinema. He vist un film o dos el dia durant la pandèmia. La música és tan absorbent que no et deixa gaudir d’unes altres coses. A mi m’ha menjat el temps de la lectura durant molts anys. Quan arribava l’hora de llegir estava esgotada. Ara torne a llegir. Poesia i assaig, més que no novel·la.

Fa la sensació que la música us agradava tant, que n’heu estat esclava.
—Sí. [Riu] Eixos esclaus que tenen síndrome d’Estocolm. Ara necessite deixar-ho tot. Potser quan em desintoxique tornaré a tenir ganes de tocar o d’aprendre un altre instrument. De tant en tant hem de tornar al principi, i el principi sóc jo i la guitarra. Per això acabaré la carrera amb la guitarra. Això és el principi i és la fi, com diu Estellés. El principi i la fi són la mateixa cosa. Vaig començar amb el jazz, i després música brasilera, bossanova i tot això, i vaig anar avall i vaig agafar la guitarra i vaig fer Brassens que sembla senzill, però és més difícil que no sembla. Després torne a desmuntar i torne a fer guitarra i veu i faig les meues cançons en públic. M’he muntat i desmuntat moltes vegades…

Com va ser el pas de començar a cantar les cançons pròpies després de tants anys de cantar les d’altri?
—M’havia atrevit tímidament a fer versions de les lletres. Pensava que no estava preparada per a fer músiques, però vaig descobrir que sí, que fer melodies no és tan complicat. Vaig descobrir que tenia reprimit un sentit de la melodia. Anava fent cosetes i mai no pensava que fossen prou bones. Tot allò que he cantat, jazz, brasilera… Són cançons tan ben fetes, tan elaborades, que penses que allò que tu fas no val res. Però vaig perdre la por i em vaig atrevir a ensenyar les meues cançons a la gent més pròxima i vaig decidir que tenia prou material per a fer un disc de cançons pròpies.

Voleu fer una reflexió final?
—Sempre he fet les coses amb molta passió. Algunes vegades he estat més capaç de fer allò que volia. Unes altres vegades no he pogut arribar-hi, però la passió sempre l’he tinguda. Si ara ho deixe és perquè em falta eixa espurna. Cantar no és un ofici més. És massa íntim per a fer-ho per diners i prou. Alerta, que és molt lícit i s’ha de viure dignament d’això, però si et manca eixa passió, val la pena parar i anar a una altra cosa, a un terreny més verge que et puga donar eixa capacitat d’emocionar-te i d’il·lusionar-te.   

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.