Eva Baltasar: “La societat s’aprofita de tu, et sents atrapada i necessites fugir”

Entrevistem l’escriptora, que publica ‘Mamut’, amb què tanca el tríptic després de ‘Permagel’ i ‘Boulder’, dues de les novel·les més llegides i celebrades d’aquests darrers anys

VilaWeb
Montserrat Serra Albert Salamé (fotografies)
21.02.2022 - 10:29
Actualització: 21.02.2022 - 11:29

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Eva Baltasar (Barcelona, 1978) va ser l’escriptora revelació el Sant Jordi del 2018 amb Permagel, que va obtenir el favor del públic, va guanyar el premi Llibreter i va dividir la crítica literària, sense deixar ningú indiferent. Amb aquella primera novel·la (tot i que no era una autora novella, perquè ja tenia nou llibres de poemes publicats i premiats), Baltasar obria i anunciava un tríptic. Li va seguir Boulder, presentada a final de febrer del 2020, just abans de la pandèmia i el confinament de dos mesos. Tot i el daltabaix, Boulder va aconseguir superar la pandèmia, fer el seu camí, mantenir els lectors de Permagel i guanyar el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Ara arriba a les llibreries Mamut, la tercera i darrera novel·la del tríptic. Totes tres, publicades per Club Editor.

El denominador comú de les tres novel·les és una protagonista jove que parla en primera persona. Són dones solitàries, que viuen als marges de la societat, dones que estimen altres dones o que els atrauen, que tenen una relació complicada amb la maternitat. Tanmateix, com explica Eva Baltasar en l’entrevista que segueix, la protagonista de Mamut és de totes tres la més radical i austera. La que porta la seva vida més a l’extrem. La fredor envaeix les tres històries, però aquesta darrera és la més gèlida i brutal.

No hem entrat en alguns aspectes d’aquesta obra, com ara el final, per evitar de revelar als lectors aspectes que cal preservar per a una lectura plena de la novel·la.

La protagonista de Mamut és una dona despullada de memòria familiar i d’afectes. Què voleu aconseguir deixant-la pelada de context?
—Penso que tota la novel·la és un despullament seu, sobretot des que se’n va de la ciutat. Ja comença mig despullada, com dieu, però en el moment en què decideix deixar aquest entorn on no es troba gens bé i anar-se’n a un lloc aïllat, comença un gran despullament. D’etiquetes, si voleu. Perquè és una dona que se sent atreta sexualment per les dones, però arriba un moment que té un instint biològic de reproducció tan gran, que s’ho acaba fent amb homes, i després arriba un moment que ja li és igual i que considera que amb un exemplar de la mateixa espècie en té prou. I també és la novel·la més despullada de totes tres, del tríptic. És una novel·la que tenia més trama i més personatges, però en un moment donat vaig veure que havia de quedar l’esquelet del mamut i no un mamut farcit. I he aconseguit aquest despullament amb el llenguatge, sobretot, despullant-lo també molt. És la novel·la més austera de totes tres.

I a més de ser la més austera i despullada, potser també és la que us ha costat més, la que us ha fet picar més pedra?
Boulder Déu n’hi do, també. La vaig acabar escrivint tres vegades.

Però Boulder va acabar passant per davant de Mamut i va sortir primer.
—Sí, Mamut havia de sortir després de Permagel, però la redacció havia estat molt ràpida i vaig deixar-la reposar abans d’abordar el final. En aquell impàs vaig escriure una de les tres versions de Boulder. Amb Boulder vaig escriure de principi a fi la novel·la tres vegades. En canvi, amb Mamut va ser una altra cosa: l’esquelet va romandre-hi des del principi, però primer la novel·la va anar creixent cap a una banda, després va créixer cap a una altra banda… fins que em vaig adonar que el que havia de fer era despullar-la.


Totes tres són dones que s’assemblen: són joves, no tenen nom, són lesbianes, solitàries i gaudeixen de la soledat, no encaixen en la societat i tenen una relació determinada amb la maternitat.
—Són dones que viuen incòmodes en societat. La de Permagel, tot i les seves fabulacions suïcides, conviu en aquesta societat, no en surt. La de Boulder es troba a Islàndia, un lloc més aïllat, amb menys gent i més paisatge, però va prenent males decisions dins d’aquesta societat. En canvi, la de Mamut fa el pas de sortir de la societat, de la ciutat, i anar-se’n a viure a un lloc on no hi ha gent, aïllat. És la més extrema, la que es radicalitza més.

La capacitat que té la protagonista de Mamut d’entomar i de voler la soledat, què té de valor i què té de defecte?
—Jo sempre dic que considero molt necessària la soledat, perquè els moments de soledat són els moments que pots realment connectar amb tu mateixa i saber què vols fer amb aquesta vida breu que ens ha tocat. Cap a on vols anar realment. Si no estàs sol i en silenci, és impossible que hi arribis. Et deixaràs portar per certes inèrcies, et pensaràs que penses, però si no arribes a connectar, cosa que no es pot fer sense estar sol, difícilment seràs mestressa de la teva vida.

I què té de defecte?
—La soledat es pot patir. No és el cas de les meves protagonistes, però crec que és una cosa molt general. Hi ha molta gent que pateix la soledat. En el cas de Mamut, hi ha un allunyament, una animalització, però ella es troba més satisfeta que mai. Ella va cap a l’autosuficiència, d’alguna manera, tot i que en va aprenent a garrotades, però és quan se sent més forta, més segura i més satisfeta d’ella mateixa. Aquest amor propi li sorgeix allà.

En canvi, jugueu a contraposar-li el fet que està obsessionada per la maternitat. I la maternitat i la soledat, aparentment, són contradictòries.
—Aparentment, sí. Si us en recordeu, la Boulder és una dona que es construeix com a mare i aconsegueix ser mare quan inclou la seva filla dins la seva bombolla de soledat. La maternitat compartida li costa molt, no li funciona. Però trobant-se sola, amb la seva filla, sí. En el cas de Mamut, no crec que sigui exacte dir que vol ser mare, ella té l’instint biològic de gestar, però no de construir-se socialment com a mare. Es mou molt per instints: què necessito per a viure? Un sostre i menjar (el més bàsic: vi, oli, farina, patates, arròs). I té l’instint de reproducció. Ella vol viure amb intensitat i per això necessita fer passar la vida a través seu, necessita prenyar-se.

Amb aquest concepte de maternitat, animalitzeu la protagonista i la porteu al límit. No us puc preguntar per les raons de plantejar un final com el que heu escrit, per no perjudicar el lector, però lligat a la maternitat i a la soledat, també voldria fer notar que el cos és important en aquesta novel·la. En un moment donat, llegim a Mamut: “Crec que l’isolament és un setge que només el cos pot combatre.”
—En el seu cas, la ment és limitada, el cos no. Allà on la ment ja no arriba, quan no et pots autoconvèncer de res, quan no pots tibar més: fes. És el que ella acaba fent. És aquest despullament. És deixar de pensar i fer. El fer-se amb el cos. Quan se sent en un límit, el que la salva és continuar fent coses, perquè bé ha de sobreviure.

Una altra frase, lligada al silenci que dèieu abans, a l’animalització i al fet de trobar el seu lloc: “Adoro aquest silenci, el de les bèsties tipes i adormides que reposen. Tinc la impressió que en el silenci hi passen coses, coses importants.”
—Quan la protagonista de Mamut diu això, es troba en una mena de pessebre que s’ha muntat, que en diu “el lloc menys expugnable”. És una metàfora de l’establia: el nen Jesús, el Salvador, a qui no faran ni cas, perquè es troba entre els pobres, tirat en un racó. Doncs ella diu: “Aquí estic segura”. Venia fugint d’una ciutat enfonsada, que diu ella. I aquí ha trobat el sentit de la vida. Quan diu que passen coses importants, és perquè connecta amb el sentit de la vida i és en aquest lloc tan humil i isolat on passen les coses més essencials de la vida, on les bèsties han menjat i s’endormisquen. I ella s’identifica amb això.

La crítica a una societat contemporània urbana és molt explícita en aquest llibre. Aquest deixar la ciutat i anar al món rural apareix en un moment que està a l’ordre del dia. Tanmateix, qui tingui inquietuds de fer aquest pas i llegeixi el llibre, potser li’n passaran les ganes…
—No és bucòlica [riu]. A l’hora d’escriure m’inspiro molt en espais i moments importants de la meva vida. Sobretot, en espais. La protagonista de Permagel que rellogava habitacions en un pis: jo havia fet el mateix en un pis de l’Eixample a divuit anys. La Boulder que comença el llibre en un vaixell a l’illa de Chiloé: jo també he fet aquest viatge. En el cas de Mamut, jo amb vint-i-pocs anys i amb una filla petita vaig marxar de Barcelona i vaig anar a viure al Berguedà, en una casa sense llum. Hi vaig viure tres anys. És clar, aprofito aquest espai que he viscut. I no és gens bucòlic, sobretot si estàs sola i ets urbana. No tens ni idea de com muntar un hort ni de com criar una gallina i després matar-la i després com es menja. Jo m’emmirallo molt amb les meves protagonistes i amb la que estic més emmirallada i la que entenc millor és la Mamut. Perquè també he fet aquest pas i el vaig fer amb una gran necessitat de fugir, et sents atrapada, que no aportes res a la societat, perquè la mateixa societat s’aprofita de tu i necessites fugir.

Mamut, de totes tres, és la més violenta, també. I entre construir una escena bucòlica i construir un seguit d’escenes violentes, hi ha molts graus. Opteu per l’extrem.
—Sí, perquè la violència que exerceix ella és una violència molt urbana. És a dir: el pastor, quan té un gat que li sobra, li fum garrotada i ja l’ha liquidat, de la manera més humana que es pot eliminar, que fa patir menys. En canvi, ella arrossega aquesta mentalitat urbana i s’empesca un sistema per a matar els gats i els acaba gasejant. Per l’amor de Déu! Però aquesta és una rèmora de pensament que arrossega de la ciutat. I necessita anar-se buidant de tot això per ser, realment, més civilitzada. Aquesta violència no li surt de dins, és adaptativa, ve d’un origen social urbà. El pastor no ha estat contaminat i jo el trobo molt més humà, més amable.

La violència del camp és més física.
—Sí, però l’espai i el context et condicionen molt les accions. I en un lloc unes accions poden semblar inconcebibles i en un altre poden semblar les més naturals del món, les que han de ser.

Mamut conté molta fredor.
—Tot el tríptic és molt glaçat.

Sí, però aquest despullament que heu fet en Mamut a l’hora d’escriure encara gela més la novel·la. I per altres raons. Per exemple, ella exerceix un sexe absolutament utilitari. Diria que en cap moment no hi apareix l’amor. Potser això també la fa tan dura.
—Sí. Quan té un desig sexual per alguna dona, que no és correspost, és pur desig, i quan hi ha sexe amb homes, és purament utilitari. En aquest sentit, la deshumanitza, la glaça. Per contra, ella se sent vivíssima. És una dona que s’autosatisfà moltíssim, de tot el que aconsegueix per ella sola. Com si (perquè això no està escrit) no se li hagués valorat mai res o ella es valorés poquíssim i, de cop i volta, veient que amb les mans fa coses que li permeten sobreviure, això l’omple.

Certament, és una dona forta.
—I es va enfortint. Va carregant pesos difícils de suportar. Un exoesquelet de mamut, que va desenvolupant.

No hi ha cap referència a ‘mamut’ en el llibre.
—Hi ha cal Llanut, que és el malnom de la casa. I ‘mamut’ en llatí vol dir elefant llanut o una cosa així. En el seu moment, els mamuts, que semblava que dominaven tot el territori, també eren en el punt de mira dels humans, que feien batudes per anar-los a caçar i menjar-se’ls. Ella se sent una mica així quan és a la ciutat. Se sent com un ésser prehistòric al qual xuclen la sang i necessita ser lliure.

Hi ha un cert automaltractament, també.
—Hi ha un portar-se al límit i un desafiament.

I una manca de límits personals.
—És com si la moral s’hagués diluït i pensa que pot fer qualsevol cosa, que tot és lícit, d’alguna manera.

Una manera més d’animalitzar-se. Com el fet de deixar d’escriure. No torna a escriure.
—És com el pastor, que no llegeix ni escriu. No li cal. Ni tan sols els cal la llei escrita. Allà els codis són uns altres. La llei escrita no té valor ni autoritat.

En algun moment del llibre, creieu que hi ha una certa violència gratuïta per a construir la història?
—D’entrada, no m’ho sembla. Però jo crec que ella troba en la violència un cert punt de gaudi. Això pot fer semblar que sigui gratuïta.

Dèiem abans que, en la novel·la, el cos hi fa un paper. I amb aquesta idea del cos podem fer un pont amb el llibre Nus Schiele, que ha sortit fa poques setmanes i que concentra les grans idees que travessen el tríptic, dieu.
—A mi Schiele m’ha fascinat de fa molt de temps, perquè m’interessa l’art i m’alimento molt de l’art. I vaig decidir de fer poemes d’aquests cossos pintats per Schiele. Vaig triar vint nus. Volia expressar amb paraules allò que a mi em suposa mirar aquests quadres. Després m’he adonat que un quadre és la protagonista de Permagel, per exemple. Aquest Nus Schiele el vaig començar quan havia començat a escriure Permagel i el vaig rematar abans d’acabar Mamut. Rellegint-lo, hi veig un gran transvasament. El poemari parla molt del gel, molt del dolor. Es nota que són molt els meus temes, que m’interessen i no en puc sortir. És un llibre que també fa el recorregut del tríptic. Comença molt carnal i acaba anant cap a un espai més místic i espiritual.

Formalment, els poemes de Nus Schiele es llegeixen com si fossin proses.
—La idea era intentar aconseguir (cosa impossible) que l’experiència de mirar un quadre s’assemblés tant com fos possible a la de llegir la mirada sobre aquest quadre escrit. Hi ha qui m’ha comentat que li dóna una sensació de precipitació. És que la idea seria copsar-ho tot d’una vegada. Cosa que no pot ser. Però hi ha aquesta voluntat. Si més no, que et puguis fixar en alguns versos, pescar versos al vol. També hi ha el treball de l’Aina Bonet, que ha ajudat molt amb la maquetació.

Després del tríptic, us veieu escrivint una nova novel·la sense una dona jove de protagonista que parli en primera persona?
—He començat una nova novel·la, que encara no sé si arribarà a algun lloc o no. Ja ho veurem. M’agradaria, si més no, que el fil de la maternitat quedés tallat amb el tríptic. Estic cansada de parlar de la maternitat, sobretot en els clubs de lectura.

Tancar el tríptic us fa basarda?
—No!, em fa molta alegria.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes