Com Eurovisió ajuda a definir les fronteres (i per què probablement Ucraïna guanyarà)

Als estats, sovint els ha arribat l’èxit quan s’han mogut cap a la ideologia liberal, inclusiva, pluralista i democràtica

VilaWeb
Robert Deam Tobin
09.05.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 14 de maig es fa a Torí el Festival de la Cançó d’Eurovisió d’enguany, una festa de la música pop en què els estats competeixen per guanyar els vots dels jurats i del públic. I Ucraïna és, aclaparadorament, el país favorit.

Els últims pronòstics reflecteixen sobretot la simpatia generalitzada a tot Europa per la Ucraïna assetjada. Tanmateix, sens dubte, té un altre punt a favor: la cançó, “Stefania”, de l’Orquestra Kalush, l’encerta de ple com a cançó d’Eurovisió, perquè combina sons folclòrics tradicionals amb hip-hop modern, cosa que la converteix en una cançó sentimental i optimista alhora.

Escrita originalment com una oda a la mare del cantant, “Stefania” ha acabat esdevenint un himne per a la nació en guerra.

Cantada íntegrament en ucraïnès, s’hi mostren vestits històrics i instruments tradicionals amb un segell ferm d’identitat ucraïnesa. Alhora, s’hi fusiona d’una manera efectiva un cor melòdic amb els ritmes globals del hip-hop. En general, la cançó reflecteix una mica de l’actitud resilient d’Ucraïna enfront de l’agressió russa, a més de les seves inclinacions culturals pro-occidentals. L’actitud és resumida en la declaració que va fer un membre de l’Orquestra Kalush: “El nostre país no solament guanyarà la guerra, sinó que també guanyarà a Eurovisió.”

Rússia també tenia la intenció de competir-hi. Però al febrer la Unió Europea de Radiodifusió, l’organització que hi ha darrere Eurovisió, va prohibir que hi participés, sota la pressió creixent d’altres estats arran de la invasió d’Ucraïna.

Fa bastant temps que estudio Eurovisió com a esdeveniment cultural i polític. Si Ucraïna guanya, crec que continuarà el llegat d’Eurovisió de marcar els límits de l’occident liberal. Malgrat el caràcter popular i efímer de les seves cançons, el festival ha reflectit, d’ençà del començament, la cultura política i les realitats geopolítiques d’Europa.

Van tenir un somni

Fundat l’any 1956 per la Unió Europea de Radiodifusió, el Festival de la Cançó d’Eurovisió és el concurs musical internacional televisat més vell del món, amb una audiència enorme: aproximadament dos-cents milions d’espectadors. La parodia d’Eurovisió 2020 de Will Farrell, “Story of Fire Saga”, i un spin-off recent de l’NBC del festival real, l’American Song Contest, organitzat per Snoop Dogg i Kelly Clarkson, han despertat interès als Estats Units.

En el decurs dels anys, Eurovisió ha passat d’un petit grup de sis nacions de l’Europa occidental a més de quaranta competidors europeus, a banda d’Israel i Austràlia. Ha crescut al costat d’algunes altres organitzacions europees –o centrades en Europa–, com ara la Unió Europea i l’OTAN. Com aquells blocs, Eurovisió es va expandir a la Mediterrània els anys 60 i 70, i a l’Europa de l’Est després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989. Amb el pas dels decennis, el concurs ha empès i reajustat els límits d’“Europa”, tant geogràficament com ideològicament.

Coneixent-me, coneixent la UE

La definició d’Eurovisió dels límits geogràfics d’Europa pot no ser intuïtiva per a molts espectadors. La Unió Europea de Radiodifusió obeeix la conferència de Madrid del 1932 de la Unió Radiotelegràfica Internacional, que va establir el límit oriental i meridional de la “Regió Europea” al meridià 40 est i al paral·lel 30 nord, “per tal d’incloure-hi la part occidental de l’URSS i els territoris que voregen la Mediterrània”.

Per tant, Israel i, de fet, tots els països de la riba Mediterrània hi poden participar. El 2007 es van fer ajusts en aquests límits per permetre-hi la participació de les nacions del Caucas.

La inclusió d’Austràlia és una qüestió diferent. El 2015 la Unió Europea de Radiodifusió va convidar aquell país, basant-se en el fet que tenia un nombre de fans inusualment gran, a unir-se a la celebració del seixantè aniversari. Els australians van arribar-hi amb tanta embranzida i entusiasme que d’ençà de llavors s’hi han quedat.

El nombre com més va més gran de països participants ha fet eixamplar la comprensió dels països que pertanyen a Europa com a entitat cultural. Més complex i matisat és el significat ideològic i polític d'”Europa”. Els “valors fonamentals” declarats de la Unió Europea de Radiodifusió inclouen la democràcia, el pluralisme, la diversitat, la inclusió i la llibertat d’expressió. Però aquests valors de vegades han topat amb les realitats polítiques dels estats dins els límits geogràfics d’Europa.

Quan Espanya va acollir el concurs l’any 1969, Àustria el va boicotar per la política feixista del dictador Francisco Franco. Espanya va ser la seu del festival perquè havia guanyat l’any anterior amb “La La La” de Massiel; l’estat guanyador acostuma a acollir la competició de l’any següent, d’ençà del 1958.

Gimme! Gimme! Gimme! una cançó sense política

La Unió Europea de Radiodifusió prova de mantenir l’ideal d’una competició purament musical, sense connotacions polítiques, però alguns països han provat d’inserir-hi crítiques polítiques.

El 2009, Geòrgia va voler protestar contra la invasió russa de l’any abans al seu país amb la cançó “We Don’t Want to Put In“, un joc de paraules amb el nom de Putin, que llavors era primer ministre rus. Però els organitzadors van rebutjar la cançó, que consideraren d’una obvietat política excessiva.

A l’altra banda de l’espectre polític, la Unió Europea de Radiodifusió va rebutjar la proposta de Bielorússia el 2021, “Ya Nauchu Tebya (I’ll Teach You)” de la banda Galasy ZMesta, per la seva condemna oberta dels manifestants pro-democràcia d’aquell país.

Aquests darrers anys, la forta associació del concurs amb la comunitat LGBTI ha causat la reacció de governs conservadors. Turquia se’n va anar del concurs el 2013, quan el seu interès per unir-se a la Unió Europea va disminuir. Tot i que Turquia tenia molts motius per a anar-se’n, el cap de la ràdio i la televisió turques es va oposar específicament al protagonisme d’intèrprets queer, com ara l’austríaca Conchita Wurst, que va guanyar el 2014 amb “Rise like a Phoenix” com a drag queen gay amb barba. El 2020, Hongria també es va retirar de la competició; Andras Benscik, comentarista d’una cadena de televisió pro-governamental, va comparar el concurs amb una “flotilla homosexual”.

El guanyador s’ho emporta tot

L’èxit del Festival de la Cançó d’Eurovisió ha arribat sovint quan els estats s’han mogut cap als ideals liberals, inclusius, pluralistes i democràtics d’Europa. Les victòries d’Espanya a final dels anys seixanta, per exemple, van precedir la relativa relaxació de les restriccions socials els darrers anys del franquismeLa victòria de Turquia el 2003 es va escaure en el punt culminant de la campanya d’aquest país per a unir-se a la Unió Europea.

Sobretot, els països de l’Est d’Europa, que van començar a competir-hi a la dècada de 1990, van acceptar el concurs com a símbol de la llibertat occidental. El 2001 Estònia fou la primera república soviètica a guanyar i tot seguit el primer ministre, Mart Laar, va declarar: “Ja no piquem a la porta d’Europa. La travessem cantant.”

Ucraïna encaixa perfectament en aquest model. Va entrar a la competició l’any 2003 i va guanyar l’any següent amb l’actuació de Ruslana, vestida de cuir, interpretant “Wild Dances“. El 2005, Ucraïna va enviar-hi GreenJolly, que va interpretar “Razom Nas Bahato (Together We Are Many)”, una celebració de la Revolució Taronja. Més recentment, el 2016, va guanyar amb “1944” de Jamala, una meditació elegíaca sobre l’expulsió forçada dels tàrtars de Crimea per part del dictador Ióssif Stalin.

La referència històrica va permetre a Ucraïna d’eludir la prohibició política de la Unió Europea de Radiodifusió, bo i afirmant que investigava i commemorava un esdeveniment del passat, alhora que, òbviament, protestava per la invasió i annexió de Crimea per part de Rússia el 2014.

Arran de la nova agressió russa, sembla que Ucraïna té moltes possibilitats de guanyar a Eurovisió el 2022. Segons les cases de juguesques, el 4 de maig tenia un 43% de possibilitats de guanyar. Suposant que Ucraïna ho faci bé o fins i tot guanyi, el concurs de la cançó reconfirmarà i restablirà els límits de l’Europa occidental liberal.

Robert Deam Tobin ocupa la càtedra Henry J. Leir de Llengua, Literatura i Cultura de la Universitat de Clark. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes