Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Em sap greu, però aquell primer desplaçament col·lectiu de samarretes del Decathlon de dissabte em va fer molta por. Suposo que d’imatges com aquelles només se’n van veure a les grans ciutats, perquè, ja se sap, la ciutat és l’espai de la metàfora humana.

Feia temps que no vèiem de manera tan clara els nostres cossos convertits en tecnologies, teledirigits. Mig persones, mig guerrers, tornant al carrer però ara amb franges horàries i toc de queda. Aquella escena era com dir: si tenim un ordre ja no tenim cap problema. Entre aquella marxa uniformada que corria o passejava amb mirada i pensament frontals s’amagaven totes les inconsistències, les diferències, les violències de classe, l’ofec del pis sense finestres, les paraules pròpies, la bellesa infravalorada del no-res en dies de confinament. Fins i tot l’ànsia instintiva de moure’s era domesticada per l’obediència, dissabte. Què voleu que us hi digui, però aquella imatge em persegueix.

Aquests dies, l’arqueòleg Eudald Carbonell, en una entrevista de Vicent Partal i Andreu Barnils, proposava un desafiament a l’espècie humana: prescindir dels líders. Diu Carbonell, amb la perspectiva mil·lenària que li dóna haver passat moltes hores a peu de jaciment, que és possible que, sense saber-ho, ens trobem al final de l’era de la globalització. Si s’han acabat tots els sistemes organitzatius de la història, per què no s’ha d’acabar també aquest? Podria ser que fos aquesta pandèmia que ferís de mort aquest ordre basat en la lliure circulació de béns i en la manipulació de les elits invisibles? És cert que el virus ha aturat els fluxos de mercaderies i els desplaçaments a gran escala. I ara sembla de lògica que calgui mirar més de prop la terra que habitem. L’arqueòleg no parla d’autarquia, ni tampoc de prescindir de la connectivitat que ens ha donat la tecnologia, però sí de tornar a confiar en la cultura que generem a la vora, i de tornar-la a fer nosaltres, mentre practiquem l’art de pensar per nosaltres mateixos. Jo crec que aquests dies han estat un simulacre de gestionar la vida des de la proximitat. Hem vist, els privilegiats occidentals, que necessitàvem molt menys per a viure. Carbonell ho deixa clar amb una definició curta: globalització vol dir pensament únic i homogeneïtzació. Com a alternativa, ell proposa un nou concepte: la planetització, és a dir, integrar la diversitat de les cultures autòctones, integrar les comunitats amb una perspectiva universal i, és clar, promoure el pensament crític.

En relació amb això, la desfilada de mallots fluorescents de dissabte no em va semblar, d’entrada, esperançadora. De fet, crec que dissabte els carrers van tornar a ser nostres però de la pitjor manera que podien ser-ho. Va ser una tornada fallida, com era previsible, perquè era la tornada a l’ordre. A ‘la nova normalitat’, com en diuen els qui han entès que ‘nova’ i ‘normalitat’ són dues paraules que juntes són prou efectives per a deixar-nos tranquils. Potser el gran repte del desconfinament serà no tornar a ser maquinària gustosament uniformada pels mallots fluorescents del Decathlon. Que la ciutat no torni a ser l’espai franquiciat de la globalització, és a dir, l’espai del desplaçament laboral, el circuit de shopping, de la ruta turística o de la falsa cultura healthy. No dic que sigui fàcil, però aquests dies de transició, que encara tenim de marge per imaginar-nos futurs possibles, voldria fer-ho.

I ho faig amb una escena. De la fantasmagòrica passejada de dissabte, em quedo amb la inesperada trobada entre un gat i una senyora. ‘No entens per què hem sortit tots alhora a passejar, oi?’, va demanar-li ella, mig ajupida, obrint les mans per establir-hi conversa. Aquell gat sense nom, que custodiava aquella gran avinguda urbana de feia cinquanta dies, no va saber què respondre. L’única cosa que sabia era que feia gairebé dos mesos que hi havia establert les rutines i ara tornaven a trobar-se amenaçades. La inspecció olfactiva de les soques dels plataners. La cacera d’insectes entre passos de zebra deserts. El pipí sobre les herbes silvestres que esquerdaven l’asfalt. Els jocs amb els altres gats. Ell, un animal i tan petit, havia obert una escletxa de vida en aquell espai urbà que ara, per franges horàries, tornaven a colonitzar els humans.

Com per casualitat, mentre observava el diàleg del gat i la senyora, vaig aixecar el cap i vaig topar amb un grafit en una paret abandonada per l’especulació. ‘L’únic virus que fa por és l’obediència’. I sí, vaig tornar a trobar totes les respostes passejant, enmig d’una gustosa deriva, i aquest va ser l’epíleg de la primera passejada i també d’aquest article.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.