Ets autònom? No siguis autònom!

L’altre dia vaig presenciar per accident una conversa entre un fuster i una possible clienta: “El dia de feina són 400 euros, pintura a part.” En aquell moment, vaig poder sentir com l’ànima de la senyora li queia als peus, no gaire lluny dels meus: només volia un moblet. Mentre el seu pensament devia girar cap a l’IKEA, el meu propi d’autònoma es va posar a calcular: amb IVA o sense IVA?; amb material o sense material?; amb desplaçament o al taller? I, el detall més important: quina quota deu pagar?

El que podríem considerar el salari d’un autònom és el resultat de moltes incògnites –cobrarà o no cobrarà?; haurà d’avançar l’IVA a les arques públiques?; podrà cobrir les despeses fixes?–, i d’una certesa rotunda com la força de la gravetat: tingui més o menys feina, cobri o no cobri, estigui malalt o estigui bonet, haurà de pagar *la quota* cada mes. I si fem cas al globus sonda de qui mana sobre el seu destí, aquesta única certesa continuarà acarnissant-se amb la gran massa d’autoocupats que ronden l’equivalent al salari mínim dels assalariats. No sigueu autònoms, doncs, ens renyen molts savis, i aquesta és una part del problema: el desconeixement general sobre l’autoocupació i el fet que la majoria de vegades no te la fas, que te la fan.

En una peça com aquesta ja compto que els lectors normals hauran desfilat i que els autònoms estarem entre naltros, però igualment ho explico per si en queda algun de compassiu i encara no ho sap: la famosa *quota* és la cotització a la Seguretat Social espanyola que ens ha de permetre d’accedir a drets fantasma com ara les baixes, la jubilació o el cessament d’activitat –una mena d’atur per al qual se’n deneguen un 60% de les sol·licituds. Drets fantasma, dic, perquè figura que els tenim mentre la vida no ens demostra el contrari. Per al gran gruix d’autònoms unipersonals, caure en aquests supòsits –la jubilació, la incapacitat, la inactivitat– pot ser una via directa a la indigència. Més val que no ho proveu a casa: intentar subsistir els tres primers mesos d’una baixa percebent 700 euros i havent-ne de cotitzar 400 no ho definiria exactament com un dret.

En aquest punt és quan normalment ens n’etziben una altra: doncs pagueu més i en percebreu més, un altre enunciat que revela l’abisme entre la realitat percebuda a cop de nòmina i la construïda a base d’una suma incerta de factures. Val a dir que pagar més per rebre més és d’una lògica inapel·lable, llàstima del context. I aquest context és que el dia té 24 hores per a tothom. D’aquesta manera, quan ens parlen d’igualar les cotitzacions dels autònoms amb les dels assalariats passen per alt un problema de base, que és pretendre equiparar maneres diferents de traduir la força de treball a diners.

No és igual que et remunerin per hores contractades (que les cobres tant si penques com si ets un penques) que per hores treballades (si no penques, no cobres). Aquesta diferència empírica l’he viscuda en pròpia pell: per una feina idèntica i unes mateixes hores, essent assalariada he cobrat ics i com a autònoma m’han resultat a ics menys *la quota*. Per tant, la xifra que cotitzen les empreses a compte dels seus treballadors no hauria de ser referència per a maneres diferents de remunerar el temps. I en aquest temps hi incloc des de la pausa del cafè fins al mes d’unes vacances, des del luxe de poder recuperar-te d’un part fins als caps de setmana de fer paperassa per a l’agència tributària.

I ja sento l’altra: doncs feu-vos pagar més. També ben lògic, si no fos per l’altre context: l’heterogeneïtat del col·lectiu fa que els nostres interessos es dilueixin en un oceà tan ample com la llista d’epígrafs de l’IAE. Pocs sectors per compte propi tenen capacitat d’influir en les tarifes amb els sistemes tradicionals de pressió, i si la decisió és particular, encara hi ha la por: por de perdre encàrrecs, de perdre clients, de no trobar-ne de nous que t’acceptin el preu sense conèixe’t de re. Situar sota el mateix paraigua un advocat, un llauner, un traductor a tant la paraula, un repartidor a tant la comanda, permet d’escombrar de patac una realitat laboral incomprensible per a la ment funcionarial, i forçar un sistema de quotes general per a tots no només ho confirma, sinó que permet de treure rèdit d’aquesta indefensió intrínseca per collar-los quan l’estat ha de menester dinerets.

Sóc generosa parlant de collar, quan en molts casos és posar-los els drets laborals a uns preus incompatibles amb el cost de la vida. A sobre, la proposta del govern que ens mana no fa sinó agreujar la paradoxal desigualtat del sistema per trams: que els qui guanyen menys acabin pagant quotes més altes, percentualment, que els qui cobren més. Si l’oposició no fa honor al seu nom, a un autònom que guanyi 1.300 euros el mes, per exemple, li correspondrà una quota de 300, mentre que un que li’n quedin 6.000 ja complirà amb 800. Tenint en compte que la majoria dels autoocupats són més a prop del primer cas que no del segon, dubto si no es tracta d’una invitació al frau per als més escanyats, o de donar carta de naturalesa a l’imaginari popular que tot autònom és un espavilat que declara menys que no guanya, i que ja ho sabrà trobar.

Ara bé, si realment es tracta d’ajustar les quotes als ingressos reals, no entenc per què ha de ser tan difícil. No seria més lògic carregar a cada factura un tant per cent de l’import de base, com fem amb l’IRPF, i que a final d’any es resolgui si et toca a pagar més o a retornar opcionalment? No seria més lògic, en lloc de fer-nos jugar a pitonisses amb les previsions de guanys, que els ajustos fossin amb els ingressos un cop comptats i debatuts, i encara diria més, un cop cobrats? O de tan lògic que sembla és molt boig? Em poso a la pell dels recaptadors i ja ho entenc: fer pagar justos per pecadors és més descansat que perseguir només els defraudadors, penalitzar els impagadors o empescar-se un sistema de cotització que sigui just per a tothom.