10.03.2023 - 18:05
El projecte Barraques 2100 ha inventariat cinquanta-sis d’aquestes construccions tradicionals al delta de l’Ebre, més d’un 90% de les quals es troben en bon estat. La majoria van ser construïdes a les dècades dels anys 1990 i 2000, però algunes ja presenten evidents signes de deteriorament. L’inventari, juntament amb un estudi urbanístic i tèrmic, vol ser la base per impulsar el reconeixement d’aquest patrimoni, tant des del vessant material com immaterial. A més, els impulsors de la recerca, l’Associació Sediments, el Col·legi d’Arquitectura Tècnica de les Terres de l’Ebre i la URV, plantegen la possibilitat que la normativa urbanística del territori reconegui les barraques i reguli la seva construcció, amb criteris de sostenibilitat.
“Volem fer valdre les barraques del delta de l’Ebre, tant els edificis com les tècniques, els materials, identificant els llocs més propers i adients per construir-les”, ha explicat un dels autors de la recerca, l’antropòleg i periodista Josep Juan, de l’Associació Sediments. El procés de recerca, que ha comptat amb el suport de l’Institut Ramon Muntaner (IRMU) i el Departament de Cultura, ha permès inventariar aquestes construccions seguint les fitxes de béns immobles indicades del mateix IRMU, aportant material fotogràfic i entrevistes.
Majoritàriament, constata el document, el principal ús de “maset”, com es troba definit pel pla director urbanístic de les construccions agrícoles tradicionals de les Terres de l’Ebre. També s’empren com a magatzem, en onze casos. La majoria estan associades als usos agrícoles, deu tenen ús aparent d’habitatge i quatre com allotjament turístic. Les dimensions de les barraques són molt variables, constaten: la mitjana és de 71,4 metres quadrats, tot i que la barraca més gran és de 173 metres quadrats i la més petita és de 10,85 metres quadrats.
El municipi que més barraques concentra és Amposta, amb vint-i-quatre; seguit de Deltebre, amb divuit; i Sant Jaume d’Enveja, amb onze. El 80% d’aquestes construccions es va aixecar en les dues dècades entre 1990 i 2010. Només tres són d’abans de 1990. El fet que la gran majoria es trobi en un bon estat de conservació, diuen els autors, respon al fet que anteriorment a aquesta època es feien amb una fusta poc resistent i amb materials biodegradables, que van afavorir la seva descomposició van acabar descomponent-se sense deixar vestigis.
L’apreciable descens en el nombre de barrades construïdes, especialment durant els últims deu anys, es deuria, precisament, a l’actual Llei d’Urbanisme de 2002, que va prohibir noves construccions per a habitatges en sòl no urbanitzable. Únicament és permès de restaurar masos o granges en zones no urbanitzables i fer-les servir per a ús turístic o d’habitatge de professionals del sector primari. La inexistència de restes de barraques antigues, per la biodegradació dels materials, hauria impedit la seva reconstrucció, atesa l’exigència legal de vestigis per poder-les recuperar.
