23.09.2020 - 21:50
|
Actualització: 24.09.2020 - 21:17
Avui, a les nou del vespre s’ha estrenat ‘No s’apaguen les estreles’, el videoclip de la cançó que Xavi Sarrià ha escrit perquè forme part de la banda sonora del film La mort de Guillem. A partir de demà es podrà descarregar a totes les plataformes de música en streaming. Amb Xavi Sarrià, hi han col·laborat Pep Gimeno, el Botifarra, i l’escoleta del Cor de l’Eliana.
Es pot veure ací:
Els orígens, la cultura popular i la lluita col·lectiva
Hores abans de la doble estrena ens trobem amb Xavi Sarrià a la plaça de Benimaclet. Mentre fem un cafè, parlem de la cançó, del videoclip, de l’emoció que li causa encara pensar en l’assassinat de Guillem Agulló.
És una cançó de maduresa que té un paper molt concret dins el film de Carles Marquès-Marcet, però que també funciona perfectament fora, perquè per si mateixa explica una generació, la d’aquells que recorden l’assassinat de Guillem i la d’aquells que coneixen els fets perquè sempre hi ha hagut algú que els els ha contat amb persistència. ‘Volia fer una cançó que parlara dels nostres orígens més populars. Hi ha un cant als paisatges, a la terra. A la segona part, un cant més a la col·lectivitat, a la festa, a la cultura popular.I al final, cante al llegat de lluita d’on venim’, explica.
I així és com en la cançó ressonen noms propis: els de Vicent Martí, Carme Miquel, Vicent Torrent o la Pastora, el maqui que fou víctima d’abusos per la Guàrdia Civil. ‘En aquest moment de crisi tan bèstia que vivim, mirar als orígens és important per a agafar forces i entendre d’on venim. Perquè, per moltes coses terribles que hàgem viscut en la nostra història, hem continuat sempre dempeus i avançant. I aquest és l’esperit de la cançó. Desafiar impossibles. Traure l’orgull que a vegades ens falta’, diu l’ex-líder d’Obrint Pas.
Un teixit de complicitats
Per escriure, Sarrià s’ha inspirat en texts del seu amic de sempre, el documentalista i fotògraf David Segarra. ‘Des que érem adolescents xarrem molt i compartim moltes coses i té uns quants textos penjats a les xarxes que també m’han ajudat molt a agafar-me per a escriure la lletra’, recorda.
I, quant a la interpretació, s’ha volgut acompanyar de Pep Gimeno, el Botifarra. Un altre homenatge. ‘Em feia il·lusió perquè admire molt el seu treball, la seua manera de ser, de transmetre i tot el que ha fet per la cultura popular. És un mestre i en aquesta cançó, com que té un embolcall molt tradicional, tenia ganes de comptar amb ell. La idea de la cançó naix d’un vídeo que vaig veure del Botifarra, U d’Antella. Ell cantant amb Pau Cháfer al piano, una versió molt sòbria. I vaig pensar rapejar un poc sobre aquesta cançó. A més, la frase “Per molt que bufe el vent no s’apaguen les estreles” és una frase popular que li anava molt millor que a mi’, diu.
El videoclip, dirigit per Pau Berga, té una tensió narrativa que sobta. Un primer pla frontal, lluny de les distàncies de seguretat obligades, una interpel·lació a l’espectador en un pla seqüència que voreja el barranc de Carraixet. ‘El barranc representava aquest continu que és la cançó, eixe relleu de generacions que vénen de lluny, com el barranc, i que sembla que és feble, però que a vegades baixa molt fort. Buscàvem eixa metàfora que, a més, quadrara amb les imatges de la pel·lícula, que és molt ben produïda’.
La generació dels qui lluiten per eixir del gueto
Xavi Sarrià tenia dos anys menys que Guillem. Anaven als mateixos bars del barri del Carme de València, tenien amigues comunes. Compartien enemics i militaven en les mateixes esperances. ‘Tot ha canviat molt. Érem poca gent. Érem la gent de la línia en valencià, però estàvem molt desconnectats entre nosaltres. Vivíem en els nostres xicotets guetos. A València això es notava molt. A l’institut érem el xicotet gueto i el volíem trencar. Volíem normalitzar-ho d’alguna manera per entendre la societat en què vivíem.’
Una societat en plena crisi econòmica, mal paint la ressaca dels jocs olímpics, amb un blaverisme pujat de to al País Valencià i especialment a la ciutat de València… i amb grups neonazis que eixien a caçar. Amb impunitat i amb la connivència de la policia. ‘L’assassinat de Guillem ens va agafar en un moment en què començàvem a prendre partit, a fer grups, a organitzar-nos en col·lectius. Va ser un colp molt dur i vam entendre que allò que fèiem era molt seriós. Vam tenir consciència que podien perseguir-nos i agredir-nos, fins al punt d’assassinar-nos. I això ens va fer obrir els ulls. Érem poqueta gent i ens sentíem forts entre nosaltres, però al mateix temps érem dèbils. Llavors ens vam veure a la cruïlla i vam decidir de fer un pas endavant i desafiar eixa por que ens volien imposar. I vam dir que no pensàvem renunciar a la nostra manera de pensar, d’entendre el país, a les nostres idees, a la nostra música’, explica Sarrià.
La recerca del discurs propi
La música com a nexe d’unió de tots aquests grups de joves que cercaven, potser sense saber-ho, o començant a intuir-ho, un nexe comú. Aquesta generació té molts himnes, com ara una cançó d’Obrint Pas en què un joveníssim Xavi Sarrià escrivia una frase senzilla però seminal: ‘No tingues por, no estàs sol.’ El procés de convertir-se en himne va anar rodat.
‘La música va ser una manera d’identificar-nos. Escoltàvem grups de fora i quan en començaren a sorgir d’ací vam crear el nostre discurs, el nostre relat. Això ens va identificar molt com a generació’, diu. Sense xarxes socials, els concerts eren punts de trobada d’aquells joves que, de colp i volta, van perdre aquella sensació de fragilitat. Tot i que sabien que els podien escometre en qualsevol moment. ‘La cançó significa un poc això, mil xavals ajuntant-nos en un concert i cridant “no estàs sol”…’
El film La mort de Guillem s’estrena a les sales comercials demà.
