manifestació Madrid

Comptat i debatut, som estrangers a Espanya. Espanya ens tracta com a estrangers perquè ens veu com a estrangers. Ja és paradoxal, perquè alhora a Espanya estan disposats a tot, per començar a mentir i a menysprear la llei–a això només per començar–, per evitar que ho esdevinguem de debò, d’una vegada i lliurement. Com si fos gaire compatible, ens volen espanyols per força i alhora ens fan sentir estrangers.

Vegeu què passa amb la llengua, per exemple. Cent dies de judici ens n’han donat exemples sobrats. I sonats.

Quan declaraven els encausats, per exemple: Sí que els van admetre el dret a expressar-se en català –i només faltaria, home, que això ho diu la llei!–, però la concreció material d’aquest dret, mitjançant uns hipotètics traductors consecutius que d’una altra banda no ha vist mai ningú, hauria fet que declaressin en condicions minvades. En resum: els van reconèixer el dret però van ser ells mateixos, ai las, que hi van renunciar. Que, de fet, i per evitar algun mal major, hi van haver de renunciar.

Més enllà d’això ha estat en tot moment ben significativa la manera com s’ha referit a la nostra llengua el president de la sala, l’inefable jutge Marchena. Em sembla que no la va arribar a titllar de vernacla ni de patuès, però tampoc no calia perquè es fes evident la seva insensibilitat absoluta respecte del català. I, en conseqüència, la falta de respecte envers els qui el parlen. És clar que aquests jutges i fiscals veuen això de les altres llengües com un caprici etnicista que ara, fent-se els generosos, toleren amb condescendència. Sempre que no entrin a les seves sales arnades.

Però en realitat la qüestió lingüística evidencia fins a quin punt ells, aquesta caterva de jutges i fiscals i altres homes i dones de lleis, són persones mancades i, probablement, incapaces de tenir una comprensió àmplia dels fenòmens que analitzen. Vaja, allò que s’esperaria d’un jutge i d’un advocat, oi? Com hem de considerar, si no, la seva incapacitat patològica de pronunciar amb una mínima correcció cap –cap ni un!– dels noms o els cognoms que han d’esmentar? I la falta absoluta de previsió que els porta a fer servir documents escrits en català dels quals han demostrat que eren incapaços de comprendre ni tan sols els signes de puntuació?

Hi va haver un moment especialment sensible que no recordo haver vist comentat enlloc. Durant la declaració de la presidenta Forcadell, una de les acusacions va fer referència a un piulet del dia 20 de setembre. Es veu que era una autofoto amb el text ‘a la porta d’Economia’. Aquella inepta que interrogava la presidenta s’entestava a llegir-lo com una crida (‘¡a la puerta de Economía!’) i no com allò que, sens dubte, era, una simple localització (‘en la puerta de Economía’). I la  millor part és que Carme Forcadell, que enmig d’aquell safareig feia l’esforç de ser intèrpret en castellà d’ella mateixa, no se’n va adonar. Quin mal que pot fer la mala traducció d’una simple preposició. I la incapacitat voluntariosa de no entendre l’altre. De no escoltar-lo.

Perquè, darrere la llengua, ja ho sabem, hi ha molt més que la llengua. També es va fent evident cada dia que passa d’aquesta paròdia de judici. Darrere la llengua hi ha, també, la manera de veure el món. I ara es veu amb una claredat meridiana que el món dels espanyols i el nostre són diferents. De vegades sembla que antagònics.

Compareu, per posar-ne un exemple, les paraules de l’arrogant Pérez de los Cobos amb les del major Trapero. Com, parlant de la mateixa cosa, en diuen de tan diferents. Començant per una obvietat que és a la base de tot plegat. Per a ells mantenir l’ordre vol dir clavar garrotades i ai de tu que alcis la cella. Per a nosaltres la violència és execrable, fins i tot quan l’exerceixen les institucions suposadament legitimades per a fer-ho.

No és solament que el judici sigui una farsa i que els artífexs pretenguin alliçonar-nos amb les condemnes. El judici també és la millor demostració pràctica que som en dos mons diferents. I del seu nosaltres ja no en volem saber res més.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.