Sóc valencià; alacantí, per a ser exacte. Però no un valencià de soca-rel. Ni tan sols he nascut a Alacant (l’Alacantí), sinó a Veneçuela. He viscut a Gandia (la Safor), Donostia (Guipúscoa) i, la major part dels últims quaranta-dos anys, a Alacant. Sóc valencianoparlant, però no perquè el valencià (que és com diem per ací al català) siga la meua llengua materna (que de fet és l’èuscar, per part de pare i mare): l’he après. Sóc enginyer lingüístic. Però no per formació: em vaig doctorar en química i, després d’un postdoctorat a Califòrnia, vaig decidir buscar faena a Alacant, vaig acabar sent professor d’informàtica i em vaig dedicar a dotar el valencià de traducció automàtica. En el vessant polític, més recentment, m’han fet secretari de Formació d’un partit independentista minoritari a la meua terra, germà d’un partit majoritari al Principat. Com pot aplegar algú a ser tantes coses que per lògica no hauria de ser, us deveu preguntar? Per amor. El que em lliga a una terra, a una llengua, a unes idees polítiques i a un poble és l’amor, una estima teixida per la gent que he trobat al llarg de la vida, i molt especialment la meua parella. 

Per amor a, si no totes, alguna d’aquestes coses, segur que entre qui llegirà açò hi ha qui, com jo, es troba afectat personalment per les injustícies que s’estan cometent a Catalunya contra la gent que vol decidir el seu futur i contra els seus representants electes, en nom de lleis que es retorcen i s’apanyen per a reprimir-ho. Independentistes, la majoria, però també n’hi ha que no. Segur que hi ha qui es pregunta com és possible que haja sorgit, o s’haja despertat, tant d’odi a tots els nivells: personal, polític, institucional, contra un dels moviments democràtics més importants del segle XXI i contra la gent que forma part d’eixe moviment. Odi, sí. 

L’odi és com a mínim estèril; no dóna mai cap fruit bo. Però és present en molts àmbits, en tots els espais de poder que controla l’opressor, fins al punt de normalitzar els seus arguments més foscos. Com podem desactivar l’odi contra nosaltres? A gosades, no lliurant clavells a l’agressor. Ja no és hora de clavells ni de lliris. No podem mostrar-nos empàtics amb la persona que creu que és bona idea rebentar una manifestació i pegar-te amb el pal d’una bandera, o amb el policia que agafa embranzida per a poder clavar una puntada de peu més forta a la persona indefensa que seu escales avall en un col·legi electoral, o amb un sistema jurídic que és una autèntica maquinària de revenja i opressió política que no té cap problema a incomplir les seues lleis perquè eixes lleis no són per a ells sinó per a altres, o amb les figures públiques que justifiquen tot això. Hem d’identificar clarament quines persones i quines institucions tenim enfront, i saber quan val la pena discutir-hi i amb qui no.

Com podem desactivar l’odi, repetesc? Potser la clau és, de nou, l’amor. ‘La solidaritat és la tendresa dels pobles’, hem sentit a dir mil voltes. Però sense tendresa entre les persones, sense estima entre els qui volem construir junts una societat nova, com construirem eixa solidaritat? Crec que a voltes menystenim la força que té l’estima en l’acció política, en l’eixamplament del suport a la nostra causa. Una amiga em parlava de crear ‘xarxes d’estima’ que reforcen la nostra resistència i la nostra cohesió davant els atacs de la gent que més o menys conscientment dóna suport a qui ens oprimeix. Sí, quan les coses vénen tan tortes com ara, quan passem de la ràbia a la tristesa i al desconcert en hores, necessitem eixes ‘vitaminas de cariño’ que cantava Juan Luis Guerra. Volem justícia, però no és la justícia també la generositat dels pobles? I qui som els pobles si no som vosaltres i jo i la gent que ens acompanya? Pensem un moment en el poder de mostrar-nos com som, en el poder de l’empatia, i en el poder de cada gest, de cada carícia, de cada besada, de cada abraçada, de cada paraula d’encoratjament i de suport. Pensem en el poder de compartir els dubtes, les febleses. No som éssers sobrenaturals: som persones. Meravellosa gent, punyetera gent.

Sense la gent, eixos individus i eixes institucions opressores no són res. Minem i afeblim, doncs, el suport que puguen obtindre de persones concretes amb qui sí que podem intentar enraonar. Mentre ens enfortim a còpia de cuidar-nos i compartir, hem de trobar eixa altra gent que hem d’anar arrimant a la nostra causa. Igual com entre nosaltres: usant intel·ligentment l’afecte i la complicitat.

No serà fàcil. Alguns de nosaltres ens movem en cercles on és senzill trobar complicitats o acord quant a les idees, tot i que encara coste acordar el camí o el mètode per a materialitzar-les. Però altres –com jo mateix– vivim en entorns on és difícil expressar lliurement l’opinió, perquè és francament minoritària i frontalment rebutjada per la majoria. En entorns on no és fàcil fer com demanava David Fernàndez fa poc i saludar sempre dient ‘Bon dia, llibertat per als deu’, perquè ens trobem amb la incomprensió o, pitjor, amb l’odi mateix. Com a mostra, recordeu les agressions feixistes del 9 d’octubre passat a València. Encara més: vivim en entorns on la mateixa gent que estimem, la família, les amistats, no ens entenen, o ens demanen que no traguem el tema, que no volen discutir. Jo mateix m’he sentit sol i trist perquè havia de deixar de banda una part de mi mateix per a poder ser acceptat per alguna gent propera.

Però no se m’acut cap més manera, i cal que la por no ens paralitze. Perquè ens trobem en un moment importantíssim. A Catalunya la voluntat de grans sectors del poble s’encara amb la d’un estat opressor, i aplega el moment de la veritat. I el que passe allà marcarà el futur d’altres pobles com el meu, el poble valencià. La lluita, les lluites, són més a prop que no pareix. Ja són ací, i no poden trobar-nos desprevinguts.

Minem, doncs, l’odi simpatitzant amb amistats, família, gent de partits polítics ‘amics’, desactivant els prejudicis, evitant quedar-nos com un grup aïllat i desconnectat de la resta de la gent. Fent-los veure que una bona part d’allò que ens importa a nosaltres és potser el que els importa a ells, i que, finalment, el canvi que preconitzem és bo per a tothom, per a cada un i cada una de nosaltres, i que si no fóra així, no valdria la pena. Només així podrem estendre el suport social mínim necessari per a transformar efectivament la situació política. Açò no és ‘bonisme’. És una manera radicalment diferent d’entendre l’acció política, que no és pas nova: què hi ha que siga més just, més generós, més poderós que l’amor?  

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb