Estima el Hard Rock, abraça la decadència

  • És una veritat universalment coneguda que un xarlatà en possessió d’un projecte megalòman sempre trobarà un polític català que li compri la martingala

Josep Sala i Cullell
19.01.2023 - 21:40
Actualització: 19.01.2023 - 21:45
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

És una veritat universalment coneguda que un xarlatà en possessió d’un projecte megalòman sempre trobarà un polític català que li compri la martingala. Des que corro pel món, i només al meu rodal gironí, recordo l’illa que l’arquitecte Isozaki havia de construir davant de la costa de Blanes, els empresaris que estaven interessats a obrir un parc dedicat al western a Maçanet de la Selva, el balneari a mig fer de Jafre, i la notícia que Bàscara acolliria la Ciutat del Cavall (de l’animal, s’entén). Qualsevol ciutadà amb una mica de criteri veia que darrere d’aquestes notícies només hi havia fum, però tenim uns dirigents que matarien per anunciar als mitjans una inversió, i a més en les qüestions de l’economia real són més curts que una cua de conill. Això sí, els sopars opulents, els viatges prospectius i les nits fora de casa ja no els els treu ningú.

La nova cançó de l’enfadós és el Hard Rock de Vila-seca i Salou, abans conegut per BCN World, abans conegut per Eurovegas, abans conegut per “La Caixa va comprar uns terrenys rústics al costat de Port Aventura i hi vol fer negoci”. Aquest projecte fantasma s’arrossega des de l’època del president Mas, i consisteix en la creació d’un gegantí espai d’oci (?) ple de casinos, hotels, restaurants, auditoris i botigues, amb l’objectiu d’eliminar l’estacionalitat turística, crear milers de llocs de feina i regar de prosperitat el Camp de Tarragona. Bé, i muntar una gran operació d’especulació urbanística, com és tradició al país.

Ara Junts per Catalunya i el PSC han posat la reactivació del projecte com una de les condicions per a aprovar el pressupost del govern, perquè per a molts catalans trinxar el territori encara és sinònim de progrés. Esquerra Republicana s’hi resisteix una mica, tot i que el 2017, quan era conseller d’Economia, Oriol Junqueras va dir que el projecte era “sostenible i econòmicament realista”. El problema que tenen els nostres polítics és que molts dels inversors inicials es van retirar (i això que el parlament va canviar lleis per fer que no paguessin gaires impostos), i per tant estan totalment en mans dels britànics del Hard Rock Cafe, que poden imposar les condicions que vulguin. A sobre la Generalitat va avalar la compra dels terrenys, i haurà de pagar 120 milions d’euros a La Caixa encara que al final no s’hi construeixi res –en un espai que els tribunals han declarat de risc químic.

Fins aquí podria semblar que estic en contra del projecte, però hi he rumiat molt des que el 30 de desembre passat l’economista i ex-diputat Germà Bel va fer aquesta piulada a Twitter: “Hard Rock Cafe provoca contradiccions. No és tipus ideal d’ocupació a promoure, però hi ha atur amb qualificació baixa (no toca aquí regulació laboral). Ara, qui s’oposa a aquest projecte i proposa regularització d’immigrants i acollida, de què pensa que viuran? Subsidis públics?”

Cal felicitar Germà Bel, perquè llegir visions tan crues és força rar a casa nostra. Segons dades de l’Idescat del 2019, el 35,15% dels residents a Catalunya entre 25 i 64 anys tenen com a molt els estudis secundaris obligatoris. Això és 14 punts més que la mitjana de la Unió Europea (i 21 més que Alemanya). Un sistema educatiu mig ensorrat i sobretot l’arribada constant d’immigració econòmica han fet que un terç de la població estigui condemnada a feines de baixa qualificació. És cert que són els castellans els que han muntat el nostre model escolar i tenen el control de les fronteres, però tampoc no és que els polítics catalans s’hagin esforçat gaire a reforçar l’ensenyament i promoure un millor teixit productiu –això seria una feinada de por, i probablement massa complex per a les seves testes. El totxo, basat en els contactes i retorçar la legalitat urbanística, és molt més senzill de gestionar, i a sobre hi ha comissions a repartir.

Així doncs, potser hem d’abraçar la decadència que ens han imposat, i acceptar amb orgull i alegria el paper de serfs dels països rics. A Barcelona tocarà netejar els pisos dels expats amb sous astronòmics, pisos on abans hi vivien autòctons que ara no poden pagar el lloguer, és clar. I a Tarragona un complex de casinos low cost plens de iaios europeus pot ser un bon lloc de feina, i com que la prostitució i la cocaïna sempre solen anar lligats a aquests ambients, s’obriran noves línies de negoci per als més emprenedors.

Tot això si el Hard Rock s’acaba construint. El que és ben segur és que d’aquí a poc un altre inversor es presentarà a una administració amb un projecte original i tutankamònic, i ja hi tornarem a ser. Però, vaja, qui dia passa pressupost empeny.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes