Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

No ve pas d’ara, d’aquest temps gris d’incerteses i de silencis, de mirar-se de lluny i no acabar-se de reconèixer, de no trobar-se, de no tocar-se, de no res.

No ve pas d’ara i de fet ja es pasta, lentíssima mandíbula que amenaça de devorar-nos a tots, des de fa una dècada llarga. Hem convingut que la sacsejada grossa, la crisi econòmica que ens ha trabucat la vida, es va desfermar l’any 2008. Des d’aleshores que se’ns ha estès, com taca d’oli feta marea negra, aquest viure amb l’ai al cor, la feina precària, el sou escàs, les perspectives magres, aquest intuir i per la constatació saber que si no t’ha tocat et tocarà.

No ve pas d’ara però ara s’ha exacerbat. Per la pandèmia o, més exactament, per la gestió de la pandèmia.

El malestar (estat del qui se sent malament, d’aquell a qui no van bé les coses i, també, indisposició, incomoditat general i imprecisa), no ha parat de créixer en aquest temps, igual com no han parat de créixer la desigualtat social ni la distància que cada vegada més gent sent respecte de la política tradicional.

Concret o difús, el malestar cerca vies de canalització, perquè així no es pot viure, perquè necessita resolució. I és d’aquí d’on va beure, en bona part, la contestació (i la proposta) del 15-M (aquelles acampades per a capgirar les coses, ho recordeu?) i, seguidament, l’encarrilament electoral que va significar la irrupció morada de Podem. La irrupció que havia d’assaltar el cel (en expressió pròpia) i que ara tant s’ha desgastat, incapaç com és d’introduir elements de ruptura real.

A casa nostra, al nord d’això que som, hi va haver, hi ha encara, una altra proposta i més concreta que va connectar amb un corrent de fons: agafar les regnes del país, construir una altra cosa, diferent de la carcúndia que quan parla de cultura pensa en la sang que esquitxa una plaça de bous, que nega l’elemental expressió democràtica que és el vot, que rescata bancs, indemnitza Florentinos i es gasta els milions que no té en submarins militars que no s’enfonsen. Agafar les regnes, respondre al malestar en positiu, fer una altra cosa, d’una altra manera; la independència.

En fi, que el malestar no és d’avui, però que avui, amb la incertesa feta por, amb els ertos que passen a eros i després el buit, amb les persianes abaixades i la quota d’autònoma que s’apuja, amb tancament i silenci pertot, amb els morts, sobretot, els morts que tenen noms i cognoms i que diàriament s’acumulen en estadística, els morts sense comiat, el malestar creix. I que l’estat espanyol, la carcassa que encara hem de suportar, s’ha tornat a mostrar incapaç de fer-se instrument per a les polítiques de justícia social, per a ajudar a suportar els tancaments, per a dir la cosa més elemental que cal dir i que és sanitat i escoles. I hi ha respost, hi respon, a la seva retorçada manera: amb un primari retorn a l’autoritarisme.

És des d’aquesta perspectiva que s’entén millor, segurament, la lloança indissimulada i constant que es practica des dels altaveus del règim envers això que en diuen ‘model asiàtic’, a l’hora d’encarar la pandèmia. No pas la solidaritat, la xarxa, les mesures socials: l’autoritarisme. I d’això parlen i parlem tothora, de la prohibició, de la sanció, dels vigilants, dels militars (la primera cosa que van treure a passejar, la més eficaç, com bé se sap, contra qualsevol virus), que si aquesta mesura restrictiva és millor o pitjor que aquella altra.

Escampa la por i suca-hi pa.

Això fa l’estat espanyol, precisament, indissimuladament aprofitar la dramàtica situació per rearmar-se, per reclamar allò que tant fretura i necessita, el tancament de files, el retorn a la seva essència autoritària. I ell, l’estat autoritari, es presenta així com a contrapès del caos igual com, en una altra escala però en similar maniobra, el PSOE es presenta com a paraigua estable davant els brams de l’extrema extrema dreta de Vox.

Que ja li va bé, vull dir, en el fons i en realitat. Tot i el mal que pugui causar la cosa, a ell ja li va bé.

Al capdavall, en compte de la impotència que genera acceptar la lògica de l’espiral autoritària, en compte del silenci al qual ens condemna, la immobilitat, en compte d’entrar en el joc pervers de discutir que si aquesta restricció o aquella altra, un joc que ni resol ni alleuja les causes del malestar, hauríem, potser, de fer altres coses. Posar, per exemple, insistentment sobre la taula les qüestions de la gestió de la pandèmia. Què passa amb els mitjans que continuen reclamant els sanitaris i que no tenen (que, per tant, no tenim). Per què es va fer d’aquella manera el desconfinament. Per què van desmantellar la sanitat. Per què no parlem de la reconstrucció social.

Coses així.

N’hi ha més.

Moltes.

Coses que retraten l’estat que encara patim i que, de retruc, ens ajuden a pensar, a concebre, maneres diferents de fer. Tan necessàries. Tan lluny com puguem d’Espanya.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.