Estat Català, cent anys del primer partit independentista

El 2022 es commemorarà el centenari del partit fundat per Francesc Macià, que l'any 1926 va impulsar el complot de Prats de Molló

VilaWeb
Joan Safont Plumed
30.12.2021 - 19:51
Actualització: 14.07.2022 - 09:18

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 4 de novembre de 1926, la gendarmeria va avortar el projecte d’invasió del Principat des de Prats de Molló, al Vallespir. Francesc Macià fou detingut al quarter general de Ville Denise amb el seu estat major i traslladat a la presó de la Santé de París. En el judici per aquell aixecament frustrat, el dirigent català va explicar els seus plans: “Entrar a Catalunya amb la finalitat de provocar una insurrecció inspirada en l’esperit històric de la independència i animada per la nostra fe i la nostra voluntat indomable”, per constituir una “República Catalana independent” que fos per França “una espècie de Bèlgica dels Pirineus”. I allò va consagrar definitivament l’ex-militar i ex-diputat Macià com un mite popular i el dirigent del catalanisme més irredempt i va internacionalitzar la causa catalana, cinc anys abans de la proclamació de la República Catalana. Com escriuria en el seu obituari de Macià el líder de la dretana Action Française Charles Maurras, al diari homònim, sense ell Alfons XIII encara seria al Palau d’Orient.

El judici a Macià a París del 1927.

Nova aproximació a Prats de Molló

Aquest 2021 que deixem enrere s’han commemorat noranta-cinc anys d’aquells fets i el 2022 arriba amb el centenari del partit que va impulsar-los, Estat Català, el primer partit independentista català organitzat. Per aquest motiu, s’han publicat dues novetats bibliogràfiques importants. L’una és L’aixecament de Prats de Molló, de l’historiador Giovanni C. Cattini, dins la col·lecció “Dies que han fet història” de Rosa dels Vents. Cattini completa la recerca sobre el vessant internacional de Prats de Molló que el 2009 va publicar a El gran complot. Qui va trair Macià?, amb nova documentació de la diplomàcia espanyola i del fons Macià de l’Arxiu Nacional de Catalunya, que permeten, per una banda, dissipar el mite de l’aventura quixotesca –de gran èxit en la premsa francesa del moment– i, per l’altre, situar-la en el context europeu, marcat per l’emergència feixista a Itàlia i la necessitat de França de no quedar atrapada entre dos països dictatorials, i català, amb les diferents estratègies de l’oposició a Primo de Rivera.

L’altra novetat, emmarcada en el proper centenari d’Estat Català, és el Diccionari Biogràfic d’Estat Català, coordinat per Tomàs Callau i Fermí Rubiralta, i en el qual han participat Agustí Barrera, Josep-Lluís Carod-Rovira, Juli Cuéllar, Ferran Dalmau, Oriol Falguera i Ribas, Xavier Ferré, Daniela Grau, Marc Macià, Jordi Miró, Frederic-Josep Porta, Jaume Renyer, Marc Santasusana, Josep Sort i Robert Surroca. El resultat és un recull d’un centenar de biografies d’homes i dones que conformen els cent anys del partit, des dels fundadors, amb Macià al capdavant, fins els prohoms americans que li van donar suport, els implicats en el complot del Garraf i Prats de Molló, els protagonistes de l’etapa republicana i la guerra, els morts als camps d’extermini i els activistes de l’exili i l’oposició, a més de personatges vinculats al partit, però que mai en van ser militants, com Vicenç A. Ballester, Lola Anglada o Josep Maria Batista i Roca. D’entre els que en van formar part destaquen els noms de Jaume Aiguader, Ventura Gassol, Jaume Carner-Ribalta, Roc Boronat, Josep Fontbernat, Esteve Albert, Fèlix Cucurull i Anna Murià.

Capçalera del butlletí d’Estat Català.

Seguint l’exemple irlandès

Estat Català va ser fundat el 8 de juliol de l’any 1922 al local del CADCI, un dels centres més actius del catalanisme. El seu fundador i líder, l’ex-coronel d’enginyers Francesc Macià, no era una figura qualsevol. Havia trencat amb l’exèrcit arran de l’assalt militar al ¡Cu-cut! i des de la seva elecció com a diputat solidari havia esdevingut un polític que havia transitat des d’un monarquisme regionalista proper a la Lliga fins al separatisme, que se’n deia llavors, amb una visió social que ara en diríem socialdemòcrata obert a l’aliança amb els obreristes.

L’any 1922, Catalunya es trobava en un esclat de conflictivitat social, amb enfrontaments entre els sindicalistes i els pistolers de la Patronal, i amb el desencís del fracàs de la campanya autonomista i el desgast de la política pactista de la Lliga, el partit catalanista hegemònic que liderava la Mancomunitat. De fet, aquell mateix any s’havia fundat Acció Catalana, en l’anomenada Conferència Nacional Catalana, formada pels sectors dissidents i més nacionalistes de la Lliga i personalitats republicanes com Antoni Rovira i Virgili.

Tot i que Macià –que l’any 1919 havia impulsat la fugaç Federació Democràtica Nacionalista– hi va intervenir, el rebuig a la seva estratègia politico-militar cap a la independència el va convèncer de crear un nou partit. De l’aliança macianista amb els sectors juvenils de l’anomenat catalanisme intransigent, encapçalats per Daniel Cardona, naixia Estat Català, emmirallat en la lluita independentista irlandesa i el naixement de nous estats després de la Gran Guerra, en un context encara tocat per l’experiència revolucionària i bèl·lica. En aquest sentit, els contactes amb els catalans d’Amèrica tenen una estreta similitud amb la recerca de suports en la migració irlandesa als Estats Units per part d’Éamonn de Valera, líder del Sinn Féin.

Anys de glòria i anys de crisis

De fet, Cardona va ser aliat, però també antagonista de Macià, especialment quan la dictadura de Primo de Rivera els va portar tots dos a l’exili. Si el primer va ser partidari de preparar militarment una insurrecció, establint una aliança amb la CNT i anant a buscar, fins i tot, el suport de l’URSS, el segon personificava els sectors que volien entrar en acció tan de pressa com fos possible i desconfiava del personalisme del líder i del nacionalisme dels seus homes. El complot del Garraf, regicidi frustrat organitzat per Bandera Negra i on van començar a destacar noms com els de Jaume Compte o Miquel Badia, els va acabar de separar definitivament, convertint Cardona en un acèrrim antimacianista.

Macià proclama la República catalana.

No va ser l’única crisi que va viure el partit, que l’any 1931 va encapçalar la confluència en Esquerra Republicana de Catalunya, amb el Partit Republicà Català de Lluís Companys i el grup de l’Opinió, força guanyadora de les eleccions municipals del 12 d’abril. El dia 14, Macià va proclamar la República Catalana. Però la defensa per l’aliança amb les forces republicanes i esquerranes espanyoles, subscrita al pacte de Sant Sebastià, i la via autonòmica, van fer que Estat Català entrés en crisi, i van sorgir diverses forces que es consideraven hereves de la formació fundada l’any 1922: Nosatres Sols!, de Cardona, el Partit Nacionalista Català, Estat Català-Partit Proletari, encapçalat per Compte, i el gruix del separatisme que es mantingué fidel a ERC, al voltant de Josep Dencàs i Miquel Badia.

El fracàs dels fets d’octubre del 34, l’assassinat dels germans Badia i l’esclat de la guerra van diluir la seva influència, tot i l’actuació destacada en la lluita contra el feixisme dels seus militants, que van patir penes de mort, reclusió i exili. Va ser a l’exili el 1940 quan militants de l’Estat Català encapçalat per Joan Cornudella, com Antoni Andreu i Abelló, Marcel·lí Perelló, Manuel Cruells o Jaume Martínez Vendrell, i Daniel Cardona, apartat de feia anys de la formació, van crear el Front Nacional de Catalunya, una formació politico-militar que, alineada amb la lluita dels Aliats, volia aconseguir l’alliberament de Catalunya.

Portada del Diari de Barcelona, òrgan d’Estat Català.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes