Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La necessitat d’adjectivar un substantiu és una confessió de relativisme. No hi fa res que l’adjectiu sigui “plena”, com en la descripció oficial de la democràcia espanyola. L’efecte és el mateix que quan l’anomenaven “orgànica”. Els adjectius passen, com les cançons, però els homes (i les dones) sempre són els mateixos, que deia Josep Pla. Adjectivar és relativitzar, matisar, limitar. Quan un país és substantivament democràtic, no cal adjectivar-lo. Quan no ho és prou, però el context ho reclama, s’adjectiva hiperbòlicament per por que algú en posi en dubte la substància. Com els galls i els perdonavides, Espanya infla la gola quan percep algun menyscapte a la seva universal exemplaritat.

El problema és que la suposada plenitud tendeix a confondre’s amb l’absolutisme de tota la vida. En democràcia, com abans en religió, Espanya és contrareformista. Martell d’heretges, la democràcia sense tuteles l’entén com una desviació del dogma, ahir catòlic, avui constitucional. La comparació no és capriciosa; hi ha una continuïtat històrica entre el dogmatisme religiós i l’actual absolutisme de la fe monàrquica. El franquisme fou una maniobra per a restaurar l’imperialisme catòlic en reacció a la tímida obertura a la llibertat de culte i al pluralisme nacional de la Segona República. El nacionalcatolicisme era un anacronisme en una època de secularització accelerada per la industrialització i la urbanització de la societat espanyola. L’Espanya profunda pogué sostenir-lo un temps, però a partir dels anys seixanta quedà desfasat pel creixement econòmic i el contacte cada vegada més estret amb les cultures de l’entorn, sobretot per influència del turisme. Quan començà la dècada dels setanta, el poder mateix s’adonà que l’endarreriment en els costums frenava el desenvolupament econòmic i condemnava Espanya a la marginalitat. A partir d’aquell moment, el catolicisme s’hagué de conformar a competir en el mercat religiós amb altres creences, rebent en canvi condicions de privilegi fiscal i d’altra naturalesa que encara denoten l’aliança amb el poder. La realitat, però, és que aquella frase d’Azaña que va sollevar les classes reaccionàries i provocà la guerra de 1936 acabà essent vindicada pels fets, malgrat o potser amb l’ajuda del franquisme mateix. Espanya fa temps que va deixar de ser catòlica.

Però la aconfessionalitat de l’estat amaga un altre dogmatisme. De la mateixa manera que el pluralisme religiós sols és possible en un context de secularització en què la religió esdevé un afer privat, el pluralisme polític sols és plausible en un context de secularització de la identitat nacional. Un context on l’estat ja no s’identifica amb cap de les nacionalitats que l’integren.

El pluralisme polític, com el religiós, suposa que la identitat s’ha privatitzat i ha esdevingut un afer sentimental més que no pas una norma. A Catalunya això fa temps que s’ha generalitzat. Ningú no s’hi exclama quan les enquestes pregunten si la gent “se sent” més catalana que espanyola, igual o a l’inrevés. A Espanya una enquesta d’aquesta mena provocaria indignació i episodis de violència. La privatització del sentiment de pertinença implica que la nació ja no pot acomplir la tasca de construir una societat cohesionada per elements simbòlics comuns a tothom. Tradicionalment, aquesta havia estat la funció de la religió. Quan la il·lustració i la modernització reduïren la capacitat de les esglésies de fidelitzar els creients, aquella funció passà a la nació, que en un primer moment heretà el monopoli de la religió en la constitució i confirmació de la legitimitat a la vida col·lectiva.

La pressió institucional que exercien les esglésies avui l’exerceixen les institucions seculars. L’escola, per exemple, o els mitjans de comunicació, que mantenen la pressió ambiental necessària per al “consens” social, de la mateixa manera que a l’interior d’una aeronau es manté artificialment la pressió atmosfèrica perquè els passatgers no notin l’altitud durant la travessia.

La dissolució dels estats nacionals en la “constel·lació postnacional” anunciada per Jürgen Habermas a final del segle passat no és res més que la traducció política de la transició d’un estat de creença normativa a un estat secular. La llibertat de culte en un estat religiosament neutral té un correlat en la dissolució del vincle estat-cultura (on la cultura s’entenia com a manifestació d’una identitat nacional) dins la doctrina del postnacionalisme. Això vol dir que en la fase més avançada de la secularització, que és la globalització, les cultures nacionals ja no poden imposar-se amb els instruments coactius de l’estat i esdevenen l’afer d’individus i de grups particulars. El ressorgiment del nacionalisme des del darrer terç del segle passat no s’ha d’entendre com una reacció contrària a la globalització, com tantes vegades s’ha dit, sinó, al contrari, com un dels seus aspectes. Car en un món cada vegada més racionalitzat, més interdependent i més homogeni –més desencantat, si voleu emprar la terminologia de Max Weber– tothom cerca de retenir o de crear-se un perfil diferenciador, una marca d’identitat per a participar en el món global sense dissoldre’s ni esdevenir marginal en el mercat de les identitats político-culturals.

Aquest mercat, com tots els mercats, és un espai de competició per a captar i fidelitzar clients. Espanya, competidor molt agressiu, es vanta de tenir una clientela de cinc-cents milions de parlants. Aquesta propaganda té el seu risc, perquè associant el poder cultural de l’estat a l’extensió de la llengua imposada a unes altres nacions, Espanya crida l’atenció sobre la brutalitat del seu colonialisme. A l’altre extrem, Catalunya, sense fe en el valor del seu principal signe d’identitat, no sols no exporta fàcilment la seva producció simbòlica, sinó que encara es deixa arrabassar el mercat interior. Aquest Sant Jordi, la meitat dels llibres venuts a Catalunya han estat en llengua espanyola, una quota de mercat clarament dintre de paràmetres colonials. En termes d’economia simbòlica, Catalunya té un greu dèficit a la balança comercial de la seva expressió. La conseqüència és que el país es desdibuixa a si mateix.

La guetització de la identitat nacional comporta una desrealització gradual fins a convertir-se en un afer sentimental socialment invisible i per tant discutible. D’aquí ve la facilitat amb què és negada i el sarcasme amb què alguns la desafien per manca d’objectivació en estructures socials irrebatibles. La identitat nacional sols tindrà consistència en la subjectivitat de les persones si és confirmada per la societat, és a dir, si és una realitat intersubjectiva d’aplicació a l’esfera pragmàtica. Però si sols és intersubjectiva i no té cap fonament en les estructures institucionals ni cap paper destacat a la vida quotidiana, és fàcil de remetre-la a una al·lucinació col·lectiva. En la mesura que li manca la confirmació espontània de les coses que es donen per sabudes i esdevé una referència precària, la identitat nacional es trasllada a l’esfera de les preferències i els sentiments, a allò que alguns denominen “processos d’identificació”.

Però en el món globalitzat el pluralisme afecta totes les identitats, també les estatals. Malgrat el privilegi d’instrumentalitzar els aparells del poder, les identitats nacionals dels estats es troben confrontades per unes altres que els recorden la pròpia relativitat. Això, a algunes cultures els resulta tan enutjós com a les religions monoteistes l’existència d’altres divinitats. Llavors la temptació de destruir els ídols aliens esdevé irresistible. Per a les societats són moments de crisi existencial i, per tant, perillosos. Quan una cultura nacional ja no és capaç de cobrir tot el terreny social amb les seves estructures simbòliques, pot o bé acceptar el pluralisme i adaptar-se a la situació mitjançant una reforma dels continguts, o bé insistir en les velles doctrines i mantenir les estructures impositives, com si els altres no existissin. O com si fos el món que hagués de corregir el seu desviacionisme per certificar el dogma particular de l’estat en qüestió.

Espanya s’ha endinsat en un experiment similar al que assajà el partit de Donald Trump als Estats Units per a sostenir un monopoli cultural esdevingut impossible en el pluralisme de la societat americana. Espanya ho prova amb una enginyeria jurídica de resultats previsibles. Perquè si l’America is back de Trump tenia cada vegada més l’aspecte d’una doctrina conspirativa, com algunes altres que han seduït els americans en diversos moments de la història, l’España rojigualda de l’actual croada contra la dissidència representa una clara regressió a les estructures identitàries prèvies a la crisi dels estats-nació. I com tots els moviments reaccionaris, ha esdevingut ràpidament una font de crueltat i de dolor gratuïts, que ni tan sols serviran per a assegurar l’estabilitat d’aquelles estructures. Ben al contrari, les acabarà de desprestigiar, exactament com la imposició del catolicisme per les armes buidà les esglésies en el punt que l’estat optà per una forma de legitimació més concorde amb una economia que havia basculat del camp a les zones industrials.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.