Espanya ha perdut la partida, però ara l’hem de guanyar nosaltres

  • «És Espanya, doncs, qui ha creat el problema, adoptant una posició extremista i antidemocràtica i negant-se en tot moment a resoldre de manera negociada la qüestió de la independència»

Vicent Partal
12.07.2018 - 22:00
Actualització: 03.08.2018 - 11:14
VilaWeb

La decisió de la cort alemanya sobre l’extradició del president Puigdemont és la constatació que Espanya ha perdut la partida. La reacció de l’estat espanyol a la proclamació de la independència de Catalunya va ser de voler combatre-la amb la repressió i per la via judicial. Fins i tot, passant per sobre de la seua legalitat, abandonant la pràctica de la política i violant de manera clara els drets civils de la població i, més en concret, els dels dirigents polítics catalans. Des d’ahir, aquest intent de frenar per la via de la violència la independència del Principat s’ha tancat, ha anat a parar a una via morta. Tal com havien dit repetidament els advocats, Europa ha posat en relleu l’excepcionalitat i l’excentricitat del sistema judicial espanyol i l’ha castigat. La jeremiada de González Pons demanant en nom del PP que Espanya abandonàs l’espai Schengen o la possible negativa del Tribunal Suprem a acceptar la decisió alemanya palesen fins a quin punt la classe política espanyola i el seu sistema judicial han perdut el món de vista.

Però també té una lectura política, tot això. Ara Pedro Sánchez reconeix que aquest és un problema polític que ha de tenir una solució política, però és això que ha defensat sempre el sobiranisme i que l’espanyolisme no ha volgut acceptar mai. Si va haver-hi un referèndum unilateral el primer d’octubre, va ser perquè la classe política espanyola, amb Pedro Sánchez inclòs i en una posició molt destacada, va negar la possibilitat d’un referèndum acordat. I si es va proclamar la independència de manera unilateral, va ser perquè no hi havia cap manera de proclamar-la per la via negociada. És Espanya, doncs, qui ha creat el problema, adoptant una posició extremista i antidemocràtica i negant-se en tot moment a resoldre de manera negociada la qüestió de la independència. És Espanya, per tant, que ha d’entendre avui que hi ha una sola eixida senzilla i sensata a tot això que passa, que és un referèndum acordat sobre la independència, que valide el referèndum del primer d’octubre i un acord bilateral per a fer-ne efectiu el resultat, reconeixent internacionalment la República catalana en el cas més que probable d’una victòria del sí.

És evident que quan Pedro Sánchez diu que és un problema polític no té al cap el referèndum acordat. Ho sabem tots. Però no tindrà cap més alternativa i com més aviat se n’adone millor per a tots. És acceptar un referèndum d’autodeterminació acordat o preparar-se per a la validació unilateral de la República la tardor vinent, però ara amb les posicions del sobiranisme encara més fortes i amb la ‘solució’ que Rajoy i el PP van proposar, la violència cega, anul·lada i desacreditada. La repressió ja no li val, a Sánchez, que sap que si la fa servir tan sols provocarà més problemes. L’exemple del que ha passat a Rajoy és massa evident i seria una bogeria seguir el seu camí. Derrotat a les urnes pels catalans, derrotat als tribunals pels alemanys, derrotat en el seu propi parlament i expulsat de la política. El camí de la violència és des d’ahir intransitable per a Espanya, de manera que no hi ha cap més camí per a resoldre el problema català que el de la política.

Però no ens confiem. Aquest referèndum i, doncs, l’efectivitat de la República proclamada el 27 d’octubre, ens l’haurem de guanyar encara al carrer i a les institucions catalanes. I per això avui és més imprescindible que mai no fer cap pas enrere de la ratlla marcada el primer d’octubre i el vint-i-set. I deixar clar a Sánchez que, si té la temptació de deixar passar el temps o de fer cap maniobra estranya per a dilatar la solució del conflicte, especialment si pensa que el judici pot anar endavant, aleshores Catalunya farà nous passos unilaterals, ara que hem après tots plegats que és solament fent-los que el paisatge polític espanyol es mou.


[Si no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. Si ja en sou, moltes gràcies. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.]

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem