Pierre Rosanvallon va popularitzar temps endarrere el concepte de ‘política enverinada’ per definir l’estil de confrontació pública basat en la denigració permanent de l’altre, en la generació activa de desconfiança, en la personalització demonitzadora a qualsevol preu i sobretot en el refús del diàleg, basat en la negació a reconèixer l’altre. La ‘política del verí’, doncs, era contraposada en l’obra de l’historiador francès a la política normal, aquella en què es lluita pels objectius o els ideals, amb els quals es vol convèncer la majoria, i que practica l’exercici del diàleg.

Una de les característiques de la política del verí és l’extrema violència de les paraules que fan servir els qui la practiquen. Si el to és important per a l’objectivitat, com sabem bé els periodistes, la pèrdua del respecte i l’exageració verbal volen sobretot banalitzar l’odi, l’odi que els inspira i els motiva, per mirar de fer, diguem-ne, acceptable, la seua proposta totalitària. La senyora Beauvoir, a La force des choses, va encendre una gran foguera intel·lectual amb aquella famosa i polèmica afirmació que diu que ‘hi ha paraules tan assassines com les cambres de gas’. Alguns la van acusar de banalitzar el nazisme, però ella es va defensar amb vehemència recordant que no s’hauria arribat mai al nazisme si s’hagués tingut clar que hi ha discursos que, una volta tolerats, enverinen completament un país. A aquesta situació, l’enverinament, tinc la sensació que ja hi deu haver arribat Espanya, vist el lamentable espectacle ofert en l’anomenat debat de cinc.

Deixe a banda Pablo Iglesias, que em sembla que deu patir molt en aquell ambient, pobre home. I mirant només què van dir i què van fer els altres quatre dirigents polítics espanyols la impressió no pot ser pitjor. Van tancant-se i tancant-se en ells mateixos, en una mena de competició a veure qui és més dur amb els catalans, a veure qui proposa actuacions més violentes. El resultat és que acabes tenint un president de govern que s’afirma socialista anunciant coses que tan sols podria aconseguir amb el segrest il·legal d’un polític, en aquest cas del president Puigdemont. Parlant com si fos ell el dirigent de l’extrema dreta. I resulta que no passa gran cosa. Iglesias, sant baró, és l’únic que li diu que això ni es fa ni es pot fer, però tots els altres callen. I assenteixen.

Ho fan espantats per no semblar febles davant una extrema dreta realment existent que marca el ritme i que per això tindrà un resultat espectacular. Però també narcotitzats pel verí que s’ha anat infiltrant en la seua societat de fa anys i que els porta a proferir bestieses, probablement sense ni adonar-se de la gravetat de tot això que diuen.

Però no us preocupeu més del compte. És molt desagradable i preocupant, tot plegat, però a ells els crea més problemes que no pas a nosaltres. Supose que encara no en són conscients, però amb la sentència i tot això que ha vingut després han tret el procés independentista de Catalunya de la via parlamentària i del joc de majories i minories. Preneu nota d’això que dic: ells ho han volgut i això ja no es resoldrà ni a les urnes ni als parlaments. I, per tant, les seues lleis sacralitzades serviran de ben poc. Una volta més, sols han inutilitzat una de les principals armes que tenien i que tant servei els havien fet fins ara. I és que el verí enverina, ve-t’ho ací…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb