Escriviu-nos aviat

  • «Què en farem, de totes aquestes cartes electròniques aplegades sota contrasenya, qui sap si etiquetades, deixades de la mà de google?»

VilaWeb

Què en farem, de totes aquestes cartes electròniques aplegades sota contrasenya, qui sap si etiquetades, deixades de la mà de google o del hardware de torn? M’ho pregunto sovint, quan llegeixo epistolaris de temps pretèrits i penso en la correspondència d’avui. I si hi he tornat a pensar ara, és per les Cartes a Mahalta que aquests dies em duen a Puig d’Olena i a les habitacions de Màrius Torres i Mercè Figueras.

Què tenen les cartes, que les fa tan atractives i estimulants? Potser és aquest endinsar-se en la intimitat d’uns altres i esbrinar-los consciències i debilitats. Perquè ens agraden les històries i les vides, i què pot haver-hi de més vivencial, quotidià, identificatiu i, d’aquí, sovint, universal, que les històries que s’expliquen en les cartes?

És aquest parlar sense haver d’obrir la boca, d’on no sempre surten sons perquè a vegades la veu s’hi ofega. És deixar anar la paraula escrita sense frens autoimposats ni pudors, fins i tot, a voltes, sense arnès. Explicar-se a algú per mitjà del paper –de la pantalla–, recordar, confessar-se, preguntar al full en blanc acostuma a fer-ho més fàcil i, sovint, és clar, més literari. És escriure els malsons i les il·lusions, les pors de cada dia, els amors i la mort, i contar-ho a un confident, qui alhora retorna la confiança. Grapats de cartes que, passats els anys, no són només una parcel·la de la vida de dos corresponsals sinó també testimoni i crònica d’un temps. Ve-t’ho aquí. Escriviu-vos, que aquí, els lectors, anem apregonant-nos en les vides i els dies d’uns estranys que, irremeiablement, deixaran de ser-ho.

Agafeu qualsevol epistolari que us caigui a les mans i digueu-me si sou capaços de no furgar-hi. La literatura n’és plena, i no tinc cap intenció de fer inventari d’epistolaris, que quedaria ben coix.

I, al capdavall, tant se val si són lletres recuperades d’arxius personals o si són de ficció. Perquè quan llegeixes les cartes creuades de La ciutat i la casa te n’oblides, si en Giuseppe i la Lucrezia són personatges de la Ginzburg o no, s’escriuen i és aquesta l’única cosa que compta. I, què és, si no, en bona part, Incerta Glòria? Doneu-nos Sales, Torres i Figueras, i Soleràs, Cruells, Lluïsos i Trinis. Escriviu-nos, que aquí, els lectors, anem passant fulls.

Em demano com seran els epistolaris del futur, en l’era de gmail i whatsapp, però hi ha llocs on les cartes continuen arribant en sobre i amb segell postal. Com les presons. Gairebé l’únic contacte amb l’exterior i la manera de fer passar les hores i les inquietuds. Fa més de setanta dies, amb setanta nits, que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són tancats a la presó, i més de cinquanta que hi són Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Això vol dir moltes coses, del sentit (a)democràtic de l’estat que els ha empresonat a la baixesa dels qui se’n renten les mans. Però també vol dir que fa més de setanta dies que hi ha centenars de persones que no han cessat d’escriure’ls cartes. I ells, de rebre-les, i de respondre-les. Per això em meravella, per exemple, el ritual de la Carme Junyent, que cada dilluns, diligentment, envia carta amb destinació a cadascun dels presos polítics. Que les cartes també són catàrtiques. I, entre barrots, un fil amb la vida. Escriguem-los, va.

Com que aquest article enmig del Nadal més estrany dels últims anys va de correspondència, m’acomiado fins l’any que ve convidant-vos a escoltar aquest ‘Ciutat Maragda’ sobre cartes, poemes i dietaris, espero que el trobeu tan exquisit com jo.

I escriguem-nos, sí?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any