L'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o.

Vaig comentar fa poc el premi Nobel atorgat a un escriptor en llengua anglesa d’origen africà, Abdulrazak Gurnah, exiliat resident a Londres des de la seva joventut i professor jubilat de la Universitat de Kent. Aquests dies hi torno a pensar, arran de dos premis europeus més a obres publicades. El Goncourt francès, adjudicat a l’escriptor senegalès d’expressió francesa Mohamed Mbougar Sarr, i el Booker anglès, recaigut en l’escriptor sud-africà d’expressió anglesa Damon Galgut. A diferència del primer, tots dos viuen al seu país. En català podrem llegir el senegalès l’any vinent. Desconec si els altres estan en vies de traducció. En tot cas, si llegim Mbougar Sarr alguns de nosaltres ens preguntarem per què un jove escriptor (trenta-un anys) no escriu en wòlof, l’idioma oficial del Senegal, amb uns quatre milions de parlants natius i uns quants milions més que el tenen de segona llengua.

“L’Àfrica torna a les llibreries”, diu un titular i em peto de riure. Tinc a la vora l’últim llibre acabat de publicar de Ngũgĩ wa Thiong’o, El diable a la creu (Caitaani Mutharaba-Ini), a Raig Verd. És la primera novel·la que l’escriptor kenyà va escriure en la seva llengua materna, el kikuiu. Fins llavors tot ho havia escrit en anglès, tant la narrativa com l’assaig, amb ressò internacional. Treu aquesta novel·la el 1980, passada la cinquantena, el temps que li havia portat prendre la decisió d’escriure narrativa només en la seva llengua natal. Les traduccions occidentals no solen ser directes, sinó a partir de la versió anglesa (de Josefina Caball en aquest cas). No és cap retret, sinó la constatació que la diversitat lingüística que embelleix el món, les nostres ments i la nostra imaginació té molt camí per fer.

Wa Thiong’o, premi Internacional Catalunya del 2019, és autor del clarivident assaig Descolonitzar la ment (també a Raig Verd, traducció de Blanca Busquets, pròleg de M. Carme Junyent), del 1981. El va escriure en anglès. Va ser la proclamació pública d’una decisió molt meditada, radical: escriure la seva creació només en kikuiu, ampliar el cabal literari de la seva llengua. En anglès continuaria escrivint els assaigs i els escrits que ha de fer com a professor a la Universitat de Califòrnia. És un exiliat. L’exili va ser provocat justament per haver escrit una obra de teatre en kikuiu. Així va anar la cosa: el 1977, una veïna d’un barri que intentava recuperar un centre juvenil li va demanar ajut i ell va pensar en una obra de teatre. Però tant els actors com el públic vivien kikuiu. La colonització britànica, a diferència de la francesa, l’espanyola i la italiana, va deixar que les llengües natals s’ensenyessin a l’escola, sota la idea que només els britànics podien conèixer bé l’anglès i, doncs, preferien intermediaris amb la colònia, ens recorda Junyent al pròleg. La població vivia en la seva llengua. O sigui que Wa Thiong’o la va fer en kikuiu, el seu primer text públic en l’idioma propi. Perquè “la qüestió de l’audiència va plantejar el problema de la tria de la llengua, i aquesta va resoldre el problema de l’audiència”. Va escriure Naahika Ndeenda (‘Em casaré quan vulgui’) en col·laboració amb Ngũgĩ Wa Mirii, dramaturg i treballador social. Quan s’estava representant, va entrar la policia, va detenir Thiong’o, que, en sortir, es va exiliar. I així continua.

Al Senegal, de colonització francesa, i a Sud-àfrica, dels holandesos afrikàners, les llengües natals van ser prohibides a les escoles, calia aprendre la del colonitzador. Mbougar Sarr és negre, Dalmon Galgut és blanc. Tots dos poden ser llegits al seu país, en principi. Caldria matisar-ho, segons hagi evolucionat la descolonització: qui llegeix ara francès al Senegal? Qui llegeix a Sud-àfrica en anglès, llengua prou estesa, però distinta de l’afrikaans?

A Tanzània, ben pocs poden llegir el Nobel. És el país africà amb més idiomes parlats, un centenar, amb fort predomini del swahili, l’idioma oficial i natiu de l’escriptor. És la llengua franca actual de l’Àfrica oriental i voltants, amb uns cinc milions de parlants propis i entre cinquanta i cent milions que el tenen com a segona llengua. La literatura swahili progressa a Tanzània en traduccions. Les elits polítiques i mediàtiques coneixen bé anglès, els estudiants universitaris el parlen en una barreja que recorda el catanyol, el kiswa-english, i la immensa majoria de la població no coneix l’anglès ni el llegeix. La immensa majoria no llegeix Gurnah, no el pot llegir.

Deia Virginia Woolf fa més de cent anys que el primer que un escriptor s’ha de plantejar és per a qui escriu. Ho deia a propòsit de les col·laboracions en premsa amb què va començar a publicar, el 1905. Amb tots els matisos que vulguem, la reflexió ateny també la literatura i la invenció creativa. Tant per als escriptors africans en llengües europees com per a qualsevol escriptor.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.