Tots aquests mesos m’heu sentit dir mil vegades que qualsevol presa de posició manifestada en la política internacional calia mantenir-la en reserva, perquè quan passen coses importants el joc canvia de seguida. I aquest cap de setmana, efectivament, el joc ha canviat després d’un fet major, clau: el Brexit.

Divendres el president del Consell de la Unió Europea, Donald Tusk, va reaccionar al lliurament de la carta oficial britànica que invocava l’article 50. Va fer un discurs dur que posava en relleu que la Unió Europea s’atansava al Brexit amb un afany de venjança. Personalment, crec que és un enorme error, però les coses són com són.

Fruit d’aquest ànim de venjança, divendres vam saber dues coses. Que la Unió Europea encoratjaria la unificació d’Irlanda i que donaria a Espanya pràcticament un acord de vet sobre qualsevol cosa que puga passar en el futur respecte de Gibraltar. Totes dues decisions són molt fortes i sorprenents, però tenen un rerefons comú evident: ja que no podem evitar que se’n vaja el Regne Unit, mirem que se’n vaja la menor part possible del Regne Unit.

I diumenge ens vam despertar amb una sorpresa enorme: Espanya anunciava oficialment que no faria res per impedir l’entrada d’Escòcia en la Unió. És molt difícil, per a no dir impossible, de no relacionar la qüestió de Gibraltar amb la d’Escòcia: canvi de cromos. I és molt difícil, per a no dir impossible, de no entendre que amb aquesta declaració tan important la Unió Europea comença a deixar clar que també procurarà que una Escòcia independent no se’n vaja. De manera que deixarà el Brexit reduït al mínim: el deixarà reduït solament als dos països que van votar d’anar-se’n, Anglaterra i Gal·les.

Crida l’atenció, per tant, el canvi radical de la posició espanyola. Recordeu que, tot just acabat el referèndum, Mariano Rajoy va fer cèlebre aquella frase: ‘Si el Regne Unit se’n va, Escòcia se’n va.’ El president espanyol afirmava, sense deixar cap indici de dubte i amb aquella contundència amb què parlen ells, que Escòcia no tenia veu pròpia en el Brexit, que els tractats ho prohibien (cosa que és falsa), que, rotundament, els membres de la Unió Europea no farien cap negociació amb Escòcia i que si passava això Espanya ho vetaria. Bé, doncs ha estat fer-se efectiu el Brexit i, en quaranta vuit hores, girar-se tot com un mitjó. Fins i tot la posició espanyola.

I com ens afectarà a nosaltres, tot plegat? Sobre això, hi ha unes quantes coses que hauríem de vigilar molt de prop.

1. El tomb que s’ha vist en poques hores demostra una vegada més la flexibilitat de la Unió Europea a l’hora de cercar solucions. Allò que era impossible quan només parlàvem en teoria passa a ser possible tot d’una, quan fa un minut que les negociacions han començat.

2. El qui no podia ser de cap manera interlocutor passa immediatament a ser-ho, fins i tot sense necessitat de ser encara un estat. Escòcia no podia negociar ni tenir cap paper en el Brexit, però de sobte fins i tot Espanya li fa costat, malgrat la incomoditat evident que això li causa.

3. Es fa molt més clar quin és l’objectiu principal de la Unió Europea: mantenir el màxim nombre possible de ciutadans europeus dins la Unió Europea. I si per a això s’han de tombar fronteres es tomben. No tan sols una sinó tres de colp: Irlanda, Gibraltar i Escòcia. Retingueu la dada per al cas català: mantenir el màxim nombre de ciutadans europeus dins la Unió, si cal tombant les fronteres actuals.

I encara quatre notes més sobre això que acaba de fer Espanya. Ahir el govern espanyol estava eufòric i ja veien la bandera espanyola onejant sobre el penyal, creguts a més que han passat a ser una superpotència dins la UE amb dret de fer allò que vulguen. Jo els recomanaria una mica més de prudència, per diverses raons.

1. En realitat, la condició de Gibraltar no canvia gens ni mica. La Unió Europea fa servir Espanya per fer pressió al Regne Unit, però ni reconeix que Gibraltar siga espanyol ni assegura res més que el fet que l’opinió espanyola sobre el penyal serà determinant. Com ho ha estat sempre fins ara en totes les negociacions internacionals que hi ha hagut. Cal tenir en compte, a més, que l’acord recent sobre el CETA amb Canadà ha establert el precedent que els acords comercials de gran abast han de ser aprovats per cada estat membre per poder entrar en vigor, cosa que segurament passarà amb els acords sobre la nova relació comercial amb el Regne Unit. De manera que la referència és més retòrica, i política, que no pas legal i efectiva.

2. Però en canvi, reconeixent que no vetarà Escòcia, Espanya fa un pas d’una gran incoherència i que pot pagar molt car. Enfurisma els britànics i origina un conflicte enorme amb Londres, que pot tenir repercussions molt favorables per a nosaltres. Si fins ara el Regne Unit era molt prudent respecte de Catalunya, per no eixamplar el problema d’Escòcia, de sobte ja no té gaires motius per a continuar-ho essent. I tenir a favor l’anglofonia i la Commonwealth no és precisament poca cosa. Els britànics han interpretat la reacció espanyola, malgrat els matisos, com un suport implícit a la independència d’Escòcia i això els ha dolgut molt.

3. Espanya, reconeixent que no vetarà Escòcia en el moment actual, quan el Regne Unit opta per no deixar fer el referèndum a Escòcia, s’aboca a acceptar una Escòcia independent dins la UE fruit d’un referèndum unilateral. I crec que no cal ni que explique el precedent que això significa. El temps ho dirà.

i 4: Espanya defensa, promou, s’alegra i fa bandera del canvi d’una frontera actual, la de Gibraltar, amb l’argument que és important que els gibraltarencs mantinguen la ciutadania europea. Com defensarà, després de la independència, que els catalans han de deixar de ser ciutadans europeus només perquè nosaltres també defensem i promovem el canvi d’una frontera actual?

 

[Bon dia] –Si voleu saber de primera mà la situació de Gibraltar us recomane el diari local, el Gibraltar Chronicle, juntament amb Gibraltar Panorama i la televisió del país, la GBC. Tots són en anglès.

–Robert Redford ha signat aquest cap de setmana un article editorial molt dur a The Washington Post, on diu ‘Quaranta anys després del Watergate, la veritat torna a perillar‘. El famós actor sempre ha mostrat un gran interès pel periodisme i per les relacions entre el periodisme i la política, que ara veu amenaçades per l’administració Trump. L’opinió té una versió francament interessant també en vídeo.

–Carrero Blanco és aquell polític i militar franquista que en una entrevista a Pueblo va dir: ‘Val més morir tots en una explosió atòmica que no esdevenir una massa d’esclaus sense déu. Val més tots morts que no comunistes.’ Però resulta que, en comptes de fer-li un judici pòstum pels seus notables crims, condemnen una xicota per haver-ne fet un acudit.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb