13.08.2022 - 21:40
El 1929, l’escriptor rus exiliat Vladímir Nabókov (un germà del qual, Serguei, va morir d’inanició, el 1945, en un camp de concentració d’Hamburg) va caçar al Pirineu nord-català un exemplar de la papallona Papilio machaon. Un escriptor català d’origen murciano-andalús, a qui anomenarem J, instal·lat a l’illa gallega d’Arousa (en el seu primer viatge a Anglaterra, el 1966, l’escriptor alemany W. G. Sebald va recalar a l’hotel Arosa, de Manchester), fa llargues passejades per clarianes i fondalades dels boscos, entre flors de Canna indica, Malva moschata, Dahlia cactus, assutzena marina, flor de nit, card, Heracleum sphondylium, i Arctotheca calendula, on volen exemplars de la Papilio machaon. J intenta caçar-ne un exemplar entre les falgueres, però ensopega amb un con, o pedra megalítica, i es trenca una cama. Estirat a la taula d’urgències de l’hospital del Salnés, recorda un fragment il·luminador de Nabókov, citat per Sebald: “Un dia el caçador de papallones trobarà un material per als seus somnis més subtil encara, quan ascendeixi verticalment erecte propulsat per un petit coet lligat a l’esquena”. A J cada vegada li costa més escriure; com deia Sebald a propòsit de Robert Walser, es passa hores inclinat sobre una paraula “que ha de recórrer el llarg camí que va del cervell al paper”. J s’adona que ha perdut la inspiració.
El 23 de juliol de 1950, Robert Walser va demanar a Carl Seelig que li parlés del bombardeig de Dresden del febrer del 1945. Eren els últims moments de la guerra, i els escassos avions nazis sortien de nit a trobar els bombarders aliats que batien les grans ciutats alemanyes. Com que no sabien on es produirien els atacs, els avions alemanys nazis volaven en cercles esperant informacions en clau per saber el rumb a seguir. Mentre volava sobre Estrasburg, la tripulació d’un d’aquells avions va rebre per ràdio un fragment de l’òpera de Richard Strauss Der Rosenkavalier (El cavaller de la rosa), i van deduir que havien de fer cap a Viena, la ciutat on transcorre l’acció de l’obra. Però a Viena no en van trobar, d’avions aliats; aleshores, l’artiller va recordar que l’òpera de Strauss s’havia estrenat a Dresden, però, en arribar-hi, la ciutat havia estat arrasada. L’escriptor nord-americà Kurt Vonnegut, que hi era com a soldat, en parla a Escorxador-5 i a Mare nit: “No vam arribar a veure la tempesta de foc. Érem en una cambra frigorífica sota un escorxador amb els nostres sis guardes i fileres i fileres de despulles de bestiar, porcs, cavalls i xais. Si haguéssim sortit a donar un cop d’ull, ens hauríem convertit en els típics àtoms de foc: una mena de trastos de fusta carbonitzada de tres o quatre pams –éssers humans ridículament baixets, o enormes saltamartins fregits, si ho preferiu.” K.L. Reich, el llibre de Joaquim Amat-Piniella, culmina amb l’escena on, després de l’alliberament dels presoners del camp de Mauthausen, l’Emili, el protagonista, fa les paus amb la humanitat quan veu al seu costat un presoner que, després d’endrapar un pot de farinetes, ha deixat anar un rot enorme i ara fuma tranquil·lament. No són pas uns estats, els triomfadors, pensa l’Emili, sinó una massa d’homes i de dones que ho ha donat tot sense queixar-se, una massa desconeixedora del valor del seu sacrifici, que és la més profunda palpitació del món.
Forçat a fer vida de repòs, J troba en una vitrina de l’hotel Tamanaco, construït per un indià tornat de Veneçuela, un llibre, El negrero, de Lino Novás Calvo, que el 1933 va narrar la vida novel·lada de Pedro Blanco Fernández de Trava, un negrer malagueny que va aixecar un empori a les costes de l’Àfrica occidental el primer terç del segle XIX, on pot llegir: “Els negres van començar a sorgir a borbolls [es tracta d’esclaus africans traslladats a Amèrica, malalts de pesta]. Quan eren a dalt de tot, els mariners els llaçaven i els anaven acostant a la borda. Els crits i la pesta s’estenien milles enllà. Els domadors recorrien la renglera amb els gats a nou cues i, rere seu, hi anaven dos mariners amb una galleda d’aigua i rom per a calmar els desesperats. N’hi havia que sagnaven, d’altres a penes es podien aguantar drets. El capità va manar de passar la cadena per sota del maneguet de l’escobenc, estenent-la al voltant del vaixell, fora de la cinta. Els negres van ser lligats amb caps a la cadena. Alguns mariners baixaven a l’entrepont i sortien arrossegant cossos morts, com mastins trets de la manigua. Molts d’aquells morts havien estat assassinats per la resta. Les dones portaven agulles amagades als cabells i les havien clavades a les temples d’alguns d’ells. D’altres havien arrencat taulons amb les dents i les ungles i les havien usades per matar. Hi havia uns quaranta morts. Ara s’havia refermat una mica el vent i la mar obria boques i bombes per a rebre els morts. El capità es va posar de puntetes i va manar que arriessin l’àncora. Els anglesos la van sentir baixar. Van sentir el crit unànime dels negres lligats a la cadena, el xoc amb l’aigua bullent, el clapoteig de les ones enfilant-se per la borda. Després, unes bromeres sagnants i una selva de caps que s’enfonsaven i sorgien a la llum del nou dia. Al pal major del Veloz onejava la bandera blanca i els mariners bevien ajaguts a l’eixàrcia.”
J recorda un fragment de Lord Jim, la novel·la de Joseph Conrad, on es narra el moment clau de la caiguda del protagonista: “Jim creia, com ho hauria fet qualsevol home en el seu lloc, que el vaixell s’enfonsaria d’un moment a un altre; les planxes bombades i corcades per l’òxid, que contenien tota la força de l’oceà, acabarien per cedir de cop, com una presa minada, i obririen pas a una torrentada violenta i espaordidora. Jim va restar immòbil, contemplant aquells cossos jacents: un home, coneixedor maleït del seu destí, espiant la sorda companyia dels morts. Eren morts! Res no podia salvar-los! Potser hi hauria prou bots salvavides per a la meitat, però no hi havia temps. No hi havia temps! No hi havia temps! Sentia que no pagava la pena de badar boca, ni de moure una mà ni un peu. Abans de poder cridar tres paraules seguides, o de fer tres passos, es trobaria lluitant per mantenir-se a flor d’aigua en una mar emblanquida amb l’espantosa escuma generada per la lluita desesperada d’aquells éssers humans, envaïda pel clam d’anguniosos crits de socors.”
