És veritat, és de veritat

Crònica de l'escriptor Francesc Serés de la seva vivència com a voluntari a Berlín, en l'acollida de refugiats ucraïnesos

VilaWeb
Francesc Serés
09.03.2022 - 06:32
Actualització: 09.03.2022 - 07:32

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’escriptor Francesc Serés viu a Berlín d’ençà de fa dos mesos i mig. El dijous, 3 de març, va publicar un fil a Twitter en què descrivia les seves impressions de l’arribada dels refugiats com a voluntari en les tasques d’acolliment. Serés està casat amb la Dària Serés, lingüista russa, que fa una estada de recerca a la Universitat de Humboldt i que també ajuda a l’hotel on no para d’arribar gent. Li hem demanat una crònica de la seva vivència com a voluntari i ens ha enviat aquest article.

 

D’Ucraïna a Berlín

Feia dies que els missatges de Telegram dels grups de suport als refugiats arribaven a Berlín per camins diversos i difícils. Com en el desbordament d’un riu, observàvem com arribava el pic de la primera crescuda, i, com en una explosió, l’onada expansiva en forma de text traduïa els efectes del trencament i avançava fins a arribar a casa. La casualitat o el destí ha fet que un dels llocs on han arribat els refugiats sigui a cinc minuts de casa, a l’hotel Upstalboom, a Friedrichschain. De la pantalla del mòbil hem passat al carrer, la nit de dimecres el primer missatge era clar: ja eren aquí i necessitaven menjar. Per sort, els supermercats tanquen a les deu. Quan vam arribar era de nit, tothom estava molt cansat i hi havia gent que s’havia d’aïllar a les habitacions perquè tenien covid, així que no hi vam poder estar gaire estona.

Aquests dies ens arriben també missatges d’amics que tenim a Rússia. Els uns estan destrossats, els altres volen fugir. De moment, la xarxa de pisos pont funciona i com que aquests dies aniran buscats, en previsió, hem comprat matalassos inflables al Decathlon. També s’han de comprar bitllets d’avió, les targetes de crèdit russes ja no s’accepten i no sabem quant de temps duraran els vols ni si començaran a detenir amics. Al barri es comencen a veure cotxes amb matrícules ucraïneses, moldaves i georgianes.

L’hotel dóna una altra perspectiva que l’estació de trens on arriben els refugiats. Allà el que fan és dirigir tothom que es pot a hotels, hostals i altres llocs que s’estan començant a habilitar, és un lloc de pas i als llocs de pas l’energia es gasta en el moviment. És a l’hotel, que la gent s’adona que és un altre lloc, que s’han aturat, que no es mouen. “I ara, què?”, es demanen.

Doncs ara tot va com pot, amb bona voluntat i molta paciència. De bon matí ens diuen que hi ha prou gent per servir esmorzar, l’esmorzar és fàcil. Ens demanen que hi anem a l’hora crítica, la de dinar, així que ens guardem les hores. L’hotel estava mig tancat per la covid i el personal només fa tasques de vigilància, la resta de feina va tota a càrrec de voluntaris. La meva dona, russa, fa de traductora a la recepció i intenta contestar preguntes que encara no tenen resposta: “Quant de temps hi serem, aquí?”; “quant de temps ens hi podrem quedar?”; “la gent de Berlín s’enfadarà perquè haguem vingut?”; “la meva filla és molt bona música, creu que aquí podrà trobar feina?”. La majoria són dones. Els homes, o bé vénen de l’Àfrica, o de l’Orient Mitjà. A l’entrada he vist com una dona recriminava a un dels pocs ucraïnesos que hi ha que hagués fugit a Alemanya. S’hauria d’haver quedat a lluitar amb els altres. La mirada d’ella ho deia tot. La d’ell, també. Se’n diu guerra i és real, és palpable, física.

Geopolítica i Kärcher

Hi ha metges voluntaris i gent a recepció. Nosaltres, unes deu persones, hem organitzat la cuina el millor que hem pogut. Estem sols, ningú no ens dirà com ho hem de fer. No hi ha gaire informació, hi ha poca logística, fallaran coses i hi ha dues-centes persones que demanaran menjar. Fem pasta i no deixem entrar res amb porc per poder assegurar que tothom pugui menjar el màxim de coses possibles. Hi ha vegetarians, al·lèrgics, malalts i també gent que tampoc pot menjar vaca o bou, però ens en sortim. El problema és que els plats s’acumulen i el rentavaixella s’embussa, sort d’una Kärcher que hi ha en un racó. M’ajuda en Mahdi, un noi iraquià d’uns trenta anys que està sol a Berlín, no hem tingut temps de parlar de la seva història, amb el soroll de la Kärcher i de plats i olles. Ens ajuda l’Olek, d’Ucraïna, de vint-i-dos anys, que també ha arribat sol a Berlín i que té la mare a Hannover, “Mr. Francesc –em demana en anglès–, aquella dona em pregunta si saps si els seus fills podran anar a escola aquí”. No ho sé, li dic, no en tinc ni idea, però li dic que la tranquil·litzi i que segur que trobaran una solució, que això és Alemanya, i que m’ajudi amb els plats i les olles, que han de quedar molt nets. Hem fet un circuit, primer passarem la Kärcher i després el rentavaixella que no acaba d’anar catòlic però que fa un segon rentat com pot.

—No ens la podem jugar, que hi ha molta gent i han de quedar com un mirall. A més, t’imagines què ens diria el president Zelenski si posem plats que no estiguin conforme?

—El president Zelenski et diria que gràcies, que ens heu salvat la vida.

Porto millor la Kärcher que l’efusivitat, així que faig veure que no ho he sentit. Potser per això tampoc no li he demanat res, a en Mahdi. Tot és massa gros i tot és de veritat. Potser, també, el que ens passa és que preferim l’activitat física per no haver-hi de pensar gaire, perquè continuï el viatge en tren sense arribada. Quan ens aturem ens adonem que la guerra és de debò.

Fa quatre dies que ens hem canviat de pis. La meva dona diu que era perquè havíem de ser aquí al costat de l’hotel, potser té raó i tot passa per alguna cosa, perquè aquests dies la geopolítica surt dels llibres d’història i entra a la llista de contactes del telèfon. La geopolítica, avui, és patir per tothom: per la gent de l’hotel, per la família que tenim a Rússia i pels amics a Ucraïna. Geopolítica són els bitllets d’avió comprats des d’Europa per a amics que intenten fugir del país que més castiga Putin després d’Ucraïna, la mateixa Rússia. Un dels nostres amics va aconseguir sortir de Sant Petersburg i ja és a Frankfurt, des d’allà li serà més fàcil treballar i enviar diners al seu company, això és la geopolítica.

A mesura que van passant els dies, l’organització millora una mica (aquest malparit de rentavaixella, no). Ja hi ha un cartell de Stadtmission, l’ONG que treballa amb gent sense llar. És impossible que no et vinguin al cap les bombes sobre Ucraïna, les cases destruïdes; gent sense llar també és això, és la noia usbeca que era refugiada a Ucraïna que ara ho serà a Alemanya. O en Mahdi, o tants altres que han arribat de l’Afganistan o de Síria. Els nois i les dones ens demanen feina, no volen estar-se quiets. A alguns els incomoda que els serveixin, ho agraeixen però no els sap greu donar la murga. T’ho diuen amb respecte, però també amb orgull i amb dignitat. També volen organitzar-se i trobar un mínim d’ordre, ocupar el temps per no pensar, tenir espais de rutina. La gent de l’organització té més experiència que nosaltres, però crec que a mesura que passin els dies serà bo que els mateixos refugiats –quin substantiu, sí, però com els hem de dir?– facin aquestes tasques. Potser aleshores sortiran a passejar, ara no es mouen de l’hotel, veure la ciutat encara és una frivolitat que no es volen poder permetre. El dol té un valor, un pes i un sentit.

Estarà bé que la gent que fa dies que hi és, abans no se’n vagin, ensenyi la feina de l’hotel als que arribin. Ja són més de tres-centes persones, a l’hotel. Hi ha un hostal a la vora que també és ple. Pel canal de Telegram ens arriba que a Polònia començaran a fer camps perquè l’allau és massa grossa. Els voluntaris potser haurem de canviar el nostre rol i deixar les olles de pasta i la intendència; la feina que caldrà fer els pròxims dies ja no serà només logística: aquesta gent necessita parlar. Necessita explicar a algú què li ha passat i com se sent. Ho veus, et busquen amb la mirada per trobar un punt de referència i això vol dir que els voluntaris, d’aquí a un temps, també es cansaran, perquè també es desgastaran.

L’hotel dels miralls

El vaig començar a veure ahir dissabte, aquest desgast, quan repartíem menjar per les habitacions en quarantena. No és que no ho vulgui fer ningú, però la covid fa respecte. La noia que m’havia d’acompanyar i que parla rus –ja he vist que la idea no l’emocionava–, no ha arribat a l’hora, així que li he demanat a la meva dona. L’he vist també entre els que fan quarantena després d’un viatge tan llarg, que no suporten l’aïllament. Estan cansats.

Ho he vist abans, quan arribaven els immigrants als vuitanta, però sobretot als noranta, a Saidí. Els algerians fugien d’una guerra civil larvada, sense declarar. La gent que fugia de Sierra Leone, també ho feia per la guerra. I es fugia de Libèria, del Mali, de Nigèria i de tot arreu on hi ha guerra. He vist com es desgasta tothom. Ho vaig veure quan feia de professor d’aula d’acollida, a Olot, quan les dues noies colombianes m’explicaven com la seva família havia fugit de la guerrilla. Si pregunteu als salvadorencs o als hondurenys que hi viuen, us explicaran històries de guerra quotidiana, també en tenia, d’alumnes d’aquests països. Possiblement no hauria escrit aquest article si no hagués vist la pallissa que la policia li ha pegat a un noi que ha saltat la tanca de Melilla, les imatges són terribles i el ministre les ha defensades. A l’hotel dels miralls els reflexos ens retraten a tots.

―Avui ningú no sap on comença la misèria i on acaba la guerra i on és la política –em va dir divendres la Masha. És de Kírov, a mig camí entre els Urals i Moscou, i fa de voluntària, com tantes altres russes aquests dies, i no pot evitar sentir vergonya de Putin i d’una part del seu país.

La vergonya és l’expressió d’un sentiment de deute que ens humilia. De vegades és per una falta pròpia, de vegades per una falta d’un col·lectiu que, poc o molt, sents com a propi. Ahir, dissabte, una dona ucraïnesa em va dir que li feia vergonya que jo li recollís la taula, que ho hauria de fer ella, i mig es va disculpar perquè unes compatriotes seves no van deixar els plats prou nets. Li dic que no es preocupi, que només faltaria. En part perquè és així, no se n’ha d’avergonyir, que prou coses ha passat. En part, també, perquè cadascú arrossega la seva vergonya política, i jo carrego la meva dels temps del procés i de les mentides que ens van explicar els nostres polítics. La vergonya del ridícul de no haver defensat res, perquè, ara ja ho sabem, no van preparar res que es pogués defensar amb un mínim de convicció. Al final la mentida sempre s’acaba sabent. No li explico res, és clar, però li voldria dir que netejar plats i taules per a mi és poca penitència, que la realitat del poder i de la història ha acabat posant els nostres dies històrics en el lloc que els corresponen. La veritat és implacable: Zelenski i tots els que es queden al seu costat ho saben, per això la seva lluita té sentit. I per això a Catalunya hi ha hagut més malabarismes que posicionaments. Així que has mentit una vegada no pots parlar mai més tranquil.

Ahir vaig continuar amb els plats i amb les olles. Hi havia una senyora que va demanar on podia rentar un abric que li havien donat. Era un bon abric però li feia cosa posar-se’l i no volia fer cap desastre al bany de l’hotel. Una voluntària li va dir que ella ho podia fer a casa, que tenia assecadora. El grup de Telegram no va parar durant tota la tarda, i va arribar a cent quaranta persones. Tot és petit, domèstic: algú de la vora ofereix un garatge per guardar menjar i roba; una metgessa s’ofereix per visitar refugiats, els metges van desbordats a Berlín; algú vol i dol quan diu que és bo organitzant equips i que si volem, farà plantilles i horaris i una aplicació per saber la disponibilitat de la gent. Etcètera.

Avui, diumenge, hi he anat a quarts de vuit perquè he vist que al grup de Telegram només hi havia dos voluntaris per tres-centes persones. Quan he arribat hi havia en Mahdi, amb l’Stanley, de Nigèria, i amb en Zouahir, del Marroc. Vint-i-cinc i dinou anys, no hem tingut temps de parlar gaire. Com que no hi havia ningú més i no teníem res més a l’abast, hem tret dues saques de panets i una safata de pastilles de mantega que han servit per aturar el primer cop. No vols tenir tres-centes persones que no saben quan esmorzaran, però també hi ha un punt que et plantes, et poses seriós i dius el que els has de dir en català i, mira, sembla que t’acabin entenent. És millor que un màster en resolució de conflictes. Després, a partir de les deu, s’ha calmat tot una mica i han començat a arribar voluntaris. Quan els he deixat, a l’Stanley i a en Zouahir, el rentavaixella funcionava, però hem continuat amb la Kärcher perquè ens hem quedat sense sabó i no n’hem sabut trobar. Hem quedat que ens veurem a l’hora de sopar, que jo havia d’escriure un article.

Francesc Serés, Berlín, 7 de març de 2022.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies