És aquí on volien dur-nos?

«Jo no vull viure en un lloc on la gent tingui por de dir què pensa, i fa mesos que això passa; on hàgim de recórrer a metàfores i fer reunions clandestines per por que ens vinguin a buscar (un altre cop de matinada); on ens hàgim resignat a viure entre murs, cansats d'intentar-los saltar»

Bel Zaballa
Bel Zaballa
05.04.2018 - 20:01
Actualització: 05.04.2018 - 21:33
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ja veus on som. Enlairant cartells enginyosos per a exigir drets tan bàsics, tan fonamentals, que cap societat democràtica no s’entén si no els té. Em demano si no som on volien dur-nos. I ja em disculpo d’entrada: potser aquest grapat de ratlles tindran flaire de capficament, però és que les he començades a escriure amb les celles arrufades*.

D’acord, res de nou, res que no sabéssim. Tantes vegades l’estat espanyol ha ensenyat la poteta i tantes vegades hem obert la porta confiats, que a hores d’ara ja no ens empassem cap conte. I tanmateix, fa quatre dies encara sentíem que ui, no, això no s’atrevirà pas a fer-ho. I han anat passant els dies, els mesos, i la regressió democràtica, la vulneració de drets fonamentals ha estat tan flagrant, que no em sé imaginar la feinada que ve ara per a recuperar-los i fer-los valer.

Que ens havíem arromangat i fet la pinya més gran per un objectiu comú, que era la independència; i després ens trobàvem arromangant-nos per defensar les urnes, que és la sobirania, que és la veu del poble, que és qui mana; i ara ens pleguem les mànigues fins als colzes i els pantalons fins als camals per defensar el dret fonamental de dir què pensem sense que ens tanquin a la garjola, d’expressar-nos i manifestar-nos i queixar-nos lliurement i sense por.

He dit por? L’hem mastegada, l’hem vista als ulls dels altres. Encara que no quedi bé dir-ho, encara que ho diguem fluixet. Lògica i legítima, la por, començant per la meva. Ara: de què serveix empassar-se-la? Si volem ser persones lliures en una societat lliure, potser caldrà aplegar totes aquestes pors i escopir-les. I fer que valgui la pena viure. L’alternativa a plantar cara és mossegar-se la llengua fins que, de tan adolorida, ja no puguem ni parlar. Qui vol donar-los el gust de tenir-nos muts?

Demà pots ser tu, puc ser jo, i malament rai si això ens intimida, per molt legítim que sigui el sentiment. Jo no vull viure en un lloc on la gent tingui por de dir què pensa, i fa mesos que això passa; on hàgim de recórrer a metàfores i fer reunions clandestines per por que ens vinguin a buscar (un altre cop de matinada); on ens hàgim resignat a viure entre murs, cansats d’intentar-los saltar. Davant aquesta regressió democràtica tan bèstia i impune de l’estat espanyol, és més necessari que mai no callar.

Ja veus on som. Fent accions per a defensar els drets civils més bàsics. I em demano si no som allà on volien: tan ocupats entomant la repressió constant de cada dia i havent de batallar pels drets més elementals que no tinguem temps d’avançar en el camí que havíem començat a fer cap a la República.

(*Encara no s’havien aturat les rotatives per l’alliberament de Puigdemont a Alemanya. Això no canvia el grau de repressió de l’estat espanyol, però sí una mica l’ànim i, per què no, potser també les esperances.)

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies