Erdogan, un president autoritari contra el desafiament més gran en dècades

  • La resposta als terratrèmols i la inflació desbocada són al centre d'uns comicis que poden canviar la història de Turquia

VilaWeb
El president turc, Recep Tayyip Erdogan (fotografia: Presidència de Turquia).
Europa Press
14.05.2023 - 12:29
Actualització: 14.05.2023 - 13:10

El president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, s’ha erigit aquests darrers anys en una figura polèmica: temut i estimat a parts iguals, el polític turc, que fa dues dècades que és al poder, s’enfronta avui al desafiament electoral més gran d’ençà que va assumir el càrrec.

Sembla que el país és davant una situació amb pocs precedents, amb una oposició que té avantatge i pretén de posar fi a un lideratge que s’ha vist ressentit, especialment, arran dels terratrèmols del febrer, que es van saldar amb més de 50.000 morts.

La carrera electoral ha adquirit un nou caire arran de la crisi que castiga Turquia, amb una inflació desbocada i un augment significatiu de la desocupació, qüestions de què molts culpen directament les mesures impulsades per Erdogan, que ha demanat unitat i ha tornat a acusar l’oposició de donar suport a grups terroristes en un dels darrers grans mítings abans de la contesa.

Erdogan, de seixanta-nou anys, va començar la carrera política els anys seixanta dins l’activisme islamista, però no va ser fins el 1994 que no es va convertir en batlle d’Istambul. Tot i això, el seu ascens polític va ser frustrat temporalment pel cop d’estat del 1998.

Si bé ara s’ha convertit en el polític turc que ha passat més temps al poder, no va ser fins a la dècada dels 2000 que va fundar el Partit Justícia i Desenvolupament (AKP). La victòria sòlida de la formació a les eleccions parlamentàries del 2002 va fer pujar Erdogan a la prefectura del govern, un lloc que no va deixar fins onze anys després a causa del límit de legislatures consecutives establert a la constitució turca.

El 2017, Erdogan, que va aconseguir dos anys abans de ser elegit president per votació popular, va decidir d’anar un pas més enllà; va aconseguir una nova victòria en un referèndum que li va permetre d’executar un viratge cap a un model presidencialista que deixava fora de joc la figura del primer ministre i li permetia d’unir poders.

El cap d’estat turc, que ha donat suport a un model purament conservador que ha aixecat moltes crítiques de l’oposició i sectors minoritaris de la societat turca, ha allunyat el país del camí secular establert per Kemal Ataturk, fundador de la república i figura indispensable per a la política turca.

Tot i això, els esdeveniments d’aquests darrers anys han començat a passar factura a un president com més va més autoritari i repressiu, que pot patir ara les conseqüències d’una resposta que molts consideren laxa i caòtica a les crisis i desastres que han colpejat la població.

A mesura que Erdogan mira de situar Turquia com a mediador a escala internacional, especialment en conflictes, com ara la invasió russa d’Ucraïna, tot apunta a un descens –gradual, però consistent– de la seva popularitat, cosa que també s’ha fet notar a l’OTAN, en què continua posant traves a l’adhesió de Suècia perquè no compleix les seves demandes.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: EFE.
Fotografia: EFE.
Fotografia: EFE.
Fotografia: EFE.
Fotografia: EFE.

Democràcia i futur

Són moltes les veus que fa anys que alerten que la democràcia turca, històricament fràgil, és en perill. Les autoritats han augmentat notablement les mesures contra els dissidents, que acusen Erdogan de silenciar periodistes, activistes i opositors, especialment arran de l’intent de cop d’estat del 2016.

L’intent colpista va propiciar que el govern engegués una campanya dura d’arrests que ha acabat amb milers de ciutadans a la presó. Així, en aquests darrers vint anys de poder, Erdogan ha col·locat el país al capdavant d’un abisme autoritari que ha portat el poder judicial a estar sota el seu poder.

Aquest cas es va materialitzar el 2022 amb la condemna i la inhabilitació del batlle d’Istambul, el socialdemòcrata Ekrem Imamoglu, que va ser en gran manera un nou intent per part del govern de deixar-lo fora del tauler electoral.

L’oposició, per part seva, ha decidit de centrar els suports en la figura de Kemal Kiliçdaroglu, que no solament comparteix nom amb l’històric Ataturk sinó que encapçala el Partit Republicà del Poble (CHP), que també va ser la seva formació. Per això, aquestes eleccions presidencials també són una lluita entre dues visions de Turquia; un secularisme fundacional contra un vessant més putinista de la política.

En aquest sentit, el president continua provant-ho tot per frenar el suport al seu principal contrincant a mesura que necessita formacions, com ara el Partit d’Acció Nacionalista (MHP) i el Partit Gran Unitat (BBP), per tenir majoria al parlament.

Així i tot, Erdogan no es pot girar d’esquena al món. Necessita el suport econòmic de la comunitat internacional, cosa que dóna un paper clau als Estats Units i la Unió Europea malgrat les friccions, que es fan més tangibles a Síria, on ha advocat per un fort desplegament amb incursions i operacions contra milícies kurdes.

També ha desafiat les objeccions del bloc comunitari en relació amb l’exploració d’hidrocarburs a la Mediterrània oriental, cosa que ha fomentat moltes topades amb Grècia, amb qui continua mantenint disputes.

Alhora, va afavorir l’entrada d’emigrants i va amenaçar d’obrir-los les portes a Europa, una decisió que va en línia amb unes altres polítiques, com ara la insistència a establir una solució de dos estats per a Xipre, una postura contrària a la de Brussel·les.

Erdogan s’enfronta a un moment crític que pot portar-lo a pagar pels seus errors en un país on els rics s’han tornat com més va més rics sota el seu mandat mentre la pobresa augmenta a mesura que milions de turcs veuen impossible de cobrir les necessitats bàsiques.

Tot i els intents d’última hora de guanyar-se un nombre més gran de vots amb promeses, com ara la protecció de les minories i l’augment salarial, cal veure si finalment aconseguirà de tombar Kiliçdaroglu en uns comicis que poden canviar la història de Turquia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor